L'agitada vida breu del PI

El 17 de maig de 1998, el Partit per la Independència (PI) va celebrar el seu primer any d’existència oficial amb un vistós acte que va reunir uns 2.000 seguidors al cine Coliseum de Barcelona, en què per aquells dies s’exhibia la pel·lícula Titanic. Àngel Colom i els seus no van extreure les pertinents conclusions d’aquell presagi funest, i 16 mesos més tard el PI s’autoliquidava en un congrés extraordinari després d’haver patit un naufragi de proporcions certament titàniques a les eleccions municipals i europees.

En realitat, aquell congrés de la dissolució va ser un mer tràmit administratiu, la lectura davant testimonis de l’acta d’una defunció anterior. L’estranya i controvertida aventura del PI havia mort a les urnes el 13 de juny de 1999. El partit, que en un primer moment s’havia plantejat el repte de superar ERC almenys a la ciutat de Barcelona, va ser literalment escombrat a tot Catalunya i va obtenir a penes 12.812 vots (el 0,44%). «La societat catalana no vol una proposta tan nítidament independentista», va assegurar Colom per justificar la desfeta.

Càrrecs públics

Va ser un final dolorós per a una formació que duia el germen de l’autodestrucció ja des del seu traumàtic naixement. En vigílies d’un congrés d’ERC que sabia perdut, Colom va donar per acabada la seva etapa en el partit de Companys després de set anys com a secretari general i el 8 d’octubre de 1996 va dinamitar l’espai independentista català al crear una nova plataforma electoral. No ho va fer sol. El van acompanyar, entre altres dirigents i militants d’Esquerra, tres diputats autonòmics (Colom també tenia un escó al Parlament i a més era senador) i algunes desenes de regidors; el nom més destacat d’aquest últim grup era el de la periodista Pilar Rahola, que compatibilitzava la seva presència en l’equip de Govern municipal de Barcelona amb la seva condició de diputada al Congrés. Cap d’ells va renunciar als càrrecs públics, als quals havien accedit formant part de les candidatures d’ERC.

Gràcies als recursos obtinguts amb la seva presència a les institucions –«i a les aportacions dels simpatitzants», matisava llavors Colom–, els dirigents del PI es van poder permetre, entre altres coses, inaugurar una seu de més de 400 metres quadrats en ple passeig de Gràcia de Barcelona. El 25 de maig de 1997, set mesos després de l’escissió, el partit va celebrar un congrés constituent en què la candidatura única encapçalada per Colom, Rahola i Benet Tugues es va alçar amb la victòria en una votació a la búlgara. Entre els convidats hi havia el líder de la Lliga Nord, Umberto Bossi, considerat en aquells dies un referent del projecte polític del PI.

El llast de la campanya

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

La preparació de les eleccions municipals i europees de 1999 va consumir els recursos i les energies de la nova formació en els dos anys següents, i la pèrdua de càrrecs rellevants que va suposar el desastre del 13-J va deixar el PI en una situació econòmica més que precària. Colom va assegurar que el partit havia arribat a la cita electoral sense deutes, però els aproximadament 40 milions de pessetes que va costar la campanya es van convertir en un llast difícil d’eliminar. S’imposava la dissolució.

El 26 d’abril del 2000, 155 exmilitants del PI i d’ERC encapçalats per Colom van rebre el carnet de CDC en un acte presidit pel llavors secretari general del partit, Pere Esteve. Pilar Rahola va tornar a exercir el periodisme.