50 anys després de Carles Riba

A la fotografia que ara evoco hi ha un llarguíssim seguici en blanc i negre que ocupa tot el pont de Vallcarca i, al capdavant, els joves Joan Triadú, Jordi Mir, Joaquim Molas i Macià Alavedra duen un taüt a l’espatlla. Som a l’estiu de 1959 (l’any del cas Galinsoga i de les primeres emissions de TVE des de Miramar), i l’home que porten a enterrar és un escriptor: Carles Riba. Un escriptor català i doncs, llavors, un silenciat. Però tot i així hom l’acompanya en la darrera caminada com si es tractés d’una figura, com s’havia acompanyat 50 anys abans Jacint Verdaguer o s’havia d’acompanyar Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol 25, 50 anys més tard.

Primer als ciberdiaris

Aquests dies es commemora la mort ara fa mig segle, el 12 de juliol de 1959, de Carles Riba. Ahir la Universitat de Barcelona (UB) va inaugurar el curs acadèmic amb la lliçó Riba i la Universitat i durant la resta de l’any molts altres actes celebraran l’efemèride. El tret de sortida de tot plegat va tenir lloc a internet: l’estiu passat un grapat de blocs van penjar entrades evocant la data i la figura del poeta. Riba, doncs, no ha estat oblidat, tot i que una visita a les llibreries del país a la recerca dels seus llibres no resulta especialment encoratjadora. Però, ¿amb quin autor no actual (¡i amb novetat recent al mercat!) no passa avui el mateix?

Aquell 1959 Riba era la columna damunt la qual s’alçava el prestigi de les lletres catalanes a l’interior. El seu nom provenia dels temps d’abans de la guerra i s’havia anat trenant amb els de la Fundació Bernat Metge, la Institució de les Lletres Catalanes i el PEN (el seu discurs Als escriptors del món, llegit al congrés internacional de Praga de 1938, encara avui esborrona), amb l’exili, el retorn, l’Institut d’Estudis Catalans (que va presidir) i els Congressos de Poesia de Segòvia i Salamanca, amb el precari diàleg amb la intel·lectualitat espanyola no feixista del moment.

En vida, sobretot en el silenci cultural dels anys 50 barcelonins, Riba va exercir un discret mestratge que el va erigir en referent. A la seva mort, encara relativament jove, la perdurança de la seva influència com a hel·lenista, com a crític i com a poeta va restar assegurada per l’admiració de gent com Joan Triadú, Manuel Balasch, Frederic-Pau Verrié i Josep Pedreira (editor de Salvatge cor, que va rebatejar amb el nom del poeta el premi més prestigiós del moment), als quals es van anar afegint Carles Miralles, Carles-Jordi Guardiola (compilador d’una joia amagada: l’epistolari ribià), Enric Sullà, Jaume Medina i Jordi Malé.

Crític de referència

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

A finals dels 60 se’n va publicar l’obra completa i un extens volum d’homenatge, van aparèixer després un bon nombre d’estudis i monografies i, ja els 80, Edicions 62 va incloure Riba als Clàssics catalans del segle XX, les Elegies de Bierville es van incorporar al cànon escolar i el seu nom va entrar a la llista de carrers, instituts i biblioteques públiques...

Poeta de primera en un segle d’or, crític de referència, articulista intens: els lectors exigents no l’hem mai obviat, com no es pot obviar la versió de l’Odissea, que va traduir amb passió i rigor. Al cementiri de Sarrià, una estela clàssica esculpida pel seu amic –exiliat com ell– Joan Rebull evoca sota el sol d’aquest octubre del 2009 la suspensió de temps i estils al voltant dels grans noms, dels notables d’una cultura. I apunta amb discreció que mig segle no és res, per a alguns.