Ryuichi Sakamoto: «El que abans era experimental avui és quasi pop»

–A Playing the piano recupera peces conegudes, moltes d’elles compostes per a pel·lícules com Bon Nadal, Mr. Lawrence o Playing the pianoBon Nadal, Mr. LawrenceL’últim emperador

–Cada vegada que les toques és diferent. Al seu moment, les imatges de les pel·lícules em dictaven el tipus de música. Ara, la música ja s’aguanta per si mateixa. Quan m’assec al piano i toco aquestes peces puc recordar les imatges, o no. Ja no hi ha una barrera entre la meva música pròpia i la de les pel·lícules.

–El seu altre disc nou, Out of noise,

–No ho sé... Crec que estic tornant a l’adolescència, l’època en què m’interessava la música contemporània, John Cage i tot això. Out of noise sembla un altre disc en solitari, una mica avantguardista, de Sakamoto, però estic satisfet de poder-lo publicar. Abans, als anys 60, hauria estat considerat experimental, però ara és gairebé pop. Com els meus treballs amb Fennesz. Les barreres entre gèneres són menys rígides. M’agrada.

–Va gravar sons de glaceres a Groenlàndia. ¿Feia falta?

–Em vaig unir al projecte Cape Farewell, destinat a conscienciar el món sobre el canvi climàtic. No volia anar a Groenlàndia perquè suposava una interrupció de 10 dies de la meva feina, però un cop allà em vaig quedar impressionat amb aquell espectacle de gel i aigua. És gairebé impossible de descriure. ¡Hi ha d’anar! [Riu]. Vaig gravar corrents d’aigua i sorolls d’una glacera. Pot ser que sigui el so més pur que he sentit mai.

–En 30 anys ha passat del synth-pop al minimalisme; de les bandes sonores a la synth-pop world music

–Depèn totalment de vostè. La llibertat ha de ser completa. No vull forçar-lo en cap direcció. Pot tenir les expectatives que consideri oportunes, utilitzar la música com ho desitgi, escoltar una cançó moltes vegades seguides...

–Ha fet bossa nova amb Jaques i Paula Morelenbaum, i pop atmosfèric amb David Sylvian, i ha treballat amb Iggy Pop, Robert Wyatt, David Byrne... ¿Quina relació li agrada mantenir amb un col·laborador?

–M’agrada col·laborar amb molts músics sempre que siguin molt diferents de mi; que puguin fer alguna cosa que jo no pugui fer, o que tinguin alguna cosa que jo no tingui. Si no, no tindria sentit que col·laboréssim. Ser diferents; això és l’important.

–¿Què el mou a cada nou pas? ¿La intuïció, la diversió, la fugida de l’avorriment...?

–No em canso de les coses; per exemple, segueixo col·laborant amb Christian Fennesz i Alva Noto. El que és clar és que no segueixo plans imposats, ni calendaris, ni dates d’entrega.

–¿Sent que la seva música es percep d’una manera no desitjada a Europa a causa d’unes expectatives estereotipades de la cultura japonesa?

–Sí i no. És difícil respondre a això [Riu]. Bé, diguem que, físicament, qualsevol pot sentir música, però entendre totes les seves connotacions ja és una altra cosa. Una música pot tenir significats diferents fins i tot dins d’un mateix país. Sóc cautelós amb això. Crec que les diferències entre els individus són més grans que entre els països.

–Va fabular amb el Mediterrani en la inauguració de Barcelona-92...

–Els meus records segueixen molt frescos. Barcelona ha canviat des d’aleshores i sóc afortunat per haver-la conegut abans dels Jocs. Ara hi ha gent que es queixa que s’ha fet massa comercial.

–¿Hi està d’acord?

–Mmm... Això ha passat amb Tòquio, Nova York... Són ciutats orientades cap als diners i la moda. Però, malgrat tot, Nova York és Nova York, i Barcelona és Barcelona; una ciutat que segueix enamorant-me.

–Abans deia que la música experimental era avui més assumida pel públic. ¿Potser ja no li ve de gust o no necessita tornar al pop?

–No ho puc dir... L’any passat vaig tocar amb la Yellow Magic Orchestra a Londres, Gijón i Tòquio, i vaig notar que la nostra música s’havia fet molt funky, més que mai, i ho vam disfrutar molt. Tot és possible.

–¿Publicaran un nou disc?

–Potser sí o potser no. Hem anat a l’estudi i hem gravat coses, però no hem decidit res encara.

-¿Altres projectes?

–En tinc molts. Un disc amb Fennesz i Alva Noto, el meu segell discogràfic, Commmons, encàrrecs per al cine... Tinc molta feina...

–¿Massa?

–No ho sé... Potser. M’agradaria poder ser més mandrós.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Ryuichi Sakamoto

Auditori de Girona • Dg. 15 • 19 h • 25 €