Els cineastes tenyeixen de foscor les pel·lícules dirigides als nens

Si teniu fills petits i sou dels que aneu al cine amb freqüència, haureu notat que la cartellera s’està omplint de pel·lícules dirigides a nens que, no obstant, no encaixen en l’epígraf de cine infantil. Més aviat ho fan en el de fosc. Fixeu-vos sinó en les cinc fotografies d’aquesta pàgina, més llòbregues que jovials.

Films comAllà on viuen els monstres oCuento de Navidadrecullen el testimoni bell i lúgubre que va iniciarEls mons de Coraline. Encara n’hi ha més. L’1 de gener s’estrena una altra pel·lícula d’animació,Número 9, que se situa als antípodes del cine infantil. Mesos més tard, el gòtic Tim Burton ens presentarà la seva particularAlicia en el país de las maravillas.

¿S’han acabat els contes de princeses? Tot sembla indicar que sí. Que hi ha una generació de cineastes que s’han carregat de cop la carrincloneria de les velles èpoques de Disney. I això és un fet que aplaudeixen amb entusiasme els experts. «Ja n’hi ha prou de considerar que tots els nens són uns minusvàlids», afirma Mario Torrecillas, guionista, autor de contes infantils i crític de cine. Torrecillas afegeix que tantEls mons de Coraline (Henry Selick) comAllà on viuen els monstres(Spike Jonze) són unes pel·lícules «meravelloses però gens fàcils». La primera parla d’una nena que descobreix a sota de casa seva un món subterrani on els seus pares tenen botons cosits als ulls. La segona, una adaptació d’un clàssic de la literatura infantil, posa l’accent en la soledat, la nostàlgia, la ira i la por. Són temes durs i, per aquesta raó, adverteix Torrecillas, les dues pel·lícules no són aptes per a tots els xavals, sinó per a aquells que tinguin més de 10 anys.

SENSE BOMBOLLES / El mateix opina el cineasta i dibuixant de còmics Borja Crespo, que dóna una calorosa benvinguda a la nova onada de cine suposadament dirigit a nens. «Trobava a faltar mala llet a les pantalles, tot era massalight», destaca. No obstant, insisteix en el fet que no tots els menors són capaços de veure històries tan fosques. «Són pel·lícules per a nens grans i llestos, per a nens que tenen inquietuds i que no viuen tancats en una bombolla», destaca aquest cineasta.

Crespo, de 39 anys, no té fills, però si els tingués no dubtaria a portar-los a una sala a veure, per exemple,Allà on viuen els monstres. ¿I no creu que ho passarien malament, que tindrien por? «Més por feiaPsicosi», respon. I afegeix amb una mica de sorna: «Jo, de petit, on ho vaig passar malament va ser a les esglésies. Però no als cines».

Torrecillas, de 38 anys, sí que té fills, una nena, però només té cinc mesos, massa petita per poder portar-la enlloc. I encara menys al cine. Quan sigui més gran sí que ho farà. I acompanyada del seu pare, és clar. «No és dolent que un xaval passi una mica de por mentre està assegut a la butaca. Als nens els agrada la por. Això ha passat sempre. En una pel·lícula comEls mons de Coraline hi haurà coses que no entendran, però no passa res. Per solucionar-ho tenim els pares, per acompanyar-los i explicar-los-ho tot», subratlla Torrecillas, autor dePetits dibuixos animats, un DVD de sis curts creats per un centenar de nens entre sis i 12 anys.

Els pares, efectivament, juguen un paper important en aquest tipus d’arriscades apostes cinematogràfiques. Crespo acaba de publicar amb Chema GarcíaCortocuentos(Astiberri), un còmic que resulta tan infantil com les pel·lícules d’aquesta informació. Gens ni mica. Les històries deCortocuentossón tan estupendes com dures, però el seu autor afirma que «molts lectors opten per llegir-les acompanyats dels seus fills». Els nens es fixen més en unes coses. Els pares, en altres. Resultat: tots contents.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

NAZIS DESINTEGRATS / Un altre nom propi del món del cine, el director Nacho Vigalondo, destaca que resulta del tot «fascinant» una pel·lícula que no delimita per endavant el seu tipus de públic. L’autor deLos cronocrímenessubratlla que la singularitat de pel·lícules comAllà on viuen els monstres,Els mons de CoralineoCuento de Navidad resideix en el fet que poden ser vistes tant per adults com per xavals. «Els nens poden passar por, però, ¿on està el problema? És fascinant. La nostra generació també va passar por amb els nazis desintegrats deL’arca perduda».

Vigalondo atribueix l’allau de pel·lícules infantils que no són infantils a una qüestió de casualitat. No obstant, tant Borja Crespo com Mario Torrecillas apunten a una nova generació de directors que s’han revelat «contra la dictadura» de Disney. Cineastes que, evidentment, no es desprenen de la seva «ànima de Peter Pan» per escriure els seus guions.