"Quan veig un nen marroquí, em recorda el meu fill"

La casa de Francisco Javier Martínez a Rubí és plena de fotos del seu fill Xavier. El 17 d’agost del 2017 tenia tres anys. Passejava per la Rambla amb la seva mare i la seva germana Marina quan la furgoneta conduïda pel terrorista de Ripoll, Younes Abouyaaqoub, va segar la seva curta vida, igual com la del Francisco, el seu oncle avi, que empenyia el cotxet. En una prestatgeria, hi ha un petit altar dedicat al nen, amb les joguines que més li agradaven. “Quan veig un nen marroquí, em recorda el meu fill”, afirma el pare.

Al cap de pocs dies de l’atemptat, Francisco Javier va abraçar el segon imam de Rubí. “Em va sortir del cor. Vaig demanar a l’alcaldessa una reunió amb ell. La conversa és privada i no sortirà mai. Ell havia resat pel meu fill. L’alcaldessa em va dir si podia baixar al carrer, que hi havia una concentració de musulmans. L’abraçada em va sortir d’una forma espontània... veure aquell home plorant. No tots els musulmans són culpables del que va passar. Va sortir un perdó sincer", rememora. Les abraçades es van estendre a uns nens àrabs que estaven asseguts. “Si no perdonés”, agrega, “no podria continuar vivint”.

Paquita, l’àvia paterna de Xavier es desfoga: “A mi em van treure la meva vida. Era la meva vida, el meu somni, la meva llum, tot, el més bonic.” La Marina, de 8 anys, una de les dues germanes del nen, feia voltes pel pis, sense entrar al menjador, on Francisco Javier rep EL PERIÓDICO. “Ella té gravat al cap fins i tot el color del desfibril·lador que van treure de la farmàcia i no funcionava, el color de la furgoneta, la roba del petit i que ell portava una cosa a la mà. Ho recorda tot (...) Va veure morir el seu germà i el seu oncle avi”, explica. La nena i els seus pares reben tractament psicològic des d’aleshores.

Agraeix els recolzaments obtinguts durant aquest any. “He rebut molta humanitat quan no saps com gestionar els sentiments. La gent t’abraça, et toca, et besa i no sap que dir-te”, destaca. Però el pare del Xavier no amaga la seva queixa cap a les administracions: “La Generalitat no ha fet res i el Govern central, poc: ens va enviar una psicòloga i van ingressar la compensació fixada per a aquests casos. El dia del tanatori, van venir per dir-nos-ho i crec que no era el moment”, afirma. Va viure a la seva pell la fredor institucional. L’alcaldessa Ada Colau, precisa, sí que va anar a veure'l a la seva casa de Rubí.

"L’autòpsia a un àngel"

Ara, Francisco Javier persegueix, sobretot, que la mort del seu fill no caigui en el buit. Que serveixi per a alguna cosa. "El meu fill s’ho mereix", afirma. Per això,  se’n va anar a Madrid a entrevistar-se amb el jutge que investiga l’atemptat i li va demanar que es canviessin els protocols d’actuació. “Els que es van utilitzar amb el meu fill van ser molt durs per a la família. No sabíem quan podíem enterrar el Xavi, ni quan treure'l de la Ciutat de la Justícia. Li van fer l’autòpsia quan ja hi havia un certificat de defunció i se sabia de què havia mort. Després, de nit, van venir a prendre empremtes a casa. No crec que fes falta. Sabia qui era el nen i els seus pares”, relata. “A la forense li vaig preguntar si havia fet l’autòpsia i si havia vist la llum. Es va quedar sorpresa. Li vaig dir que havia fet l’autòpsia a un àngel. Li vaig preguntar si tenia fills i es va posar a plorar”, recorda.

No hi ha cap gest d’odi o rancor en Francisco Javier, però sí de tristesa, de dolor que perdura en el temps. “Fes un article bonic, el meu fill era molt bonic”, repeteix una vegada i una altra. Recorda com si fos ahir l’atemptat. Com la mare del Xavi li va trucar per telèfon per comunicar-li que havien atropellat el seu fill, quan va arribar a la Rambla i va veure la gent per terra i quan va anar a l’ambulatori on havien portat el petit.

 “La Marina, la meva altra filla, tenia molta por. La seva mare estava descomposta. La gent estava asseguda en cadires, en cadires de rodes, callats, en silenci. Els metges van estar 20 minuts amb el Xavier, el van poder reanimar, però després de traslladar-lo a l’hospital de Sant Pau, va morir”, afirma. “tothom estava desbordat. La gent intentava fer de la millor manera possible la seva feina”, afirma. Després es va assabentar que la Marina i la seva exdona van salvar la vida perquè es van separar del grup per comprar uns braçalets. El Francisco, l’oncle avi, no va tenir aquesta sort i també va ser arrossegat. En aquell instant, “el dolor que tenia a dins era molt gran”, diu.

Durant l’'operació Gàbia' per atrapar els terroristes, Francisco Javier es va trobar quan circulava amb el seu cotxe amb el remolc que s’emportava la furgoneta assassina tapada amb una lona. “Anava sol al cotxe, amb les sabatetes del meu fill que m’havia donat un mosso. En un control, els vaig dir: agafeu-los, però no els mateu, que vull mirar-los a la cara, als ulls, perquè em diguin per què ho han fet. No volia que els matessin. Volia mirar-los als ulls i veure si tenien la maldat a la cara”, afirma.

Visita a Ripoll

Notícies relacionades

El documental d'EL PERIÓDICO sobre l'atemptat del 17-A

Llibertat per a un dels tres condemnats pels atemptats de Barcelona i Cambrils

Francisco Javier va tenir el coratge d’anar a Ripoll i entrevistar-se amb el treballador social que va atendre els terroristes quan van arribar del Marroc. Ha intentat trobar-se amb la seva família, però encara no ho ha aconseguit. "Si perdre un fill és dur, que el teu fill faci aquesta maldat, ¿com pots assimilar-ho? ”, incideix. 

És conscient que els esdeveniments polítics a Catalunya el setembre del 2017 “van tapar” els atemptats. “No s’ha fet el dol. El primer aniversari és molt dur. Però la veritat, és que per a nosaltres recordar és dur cada dia”, explica. “la vida ja no és la mateixa. Res és igual”, sentencia Francisco Javier. Des d’una foto, el petit Xavi, el seu fill, no deixa de mirar-lo.