El mosso que va perseguir la furgoneta de la Rambla: «Disparar era impossible»

Aquella tarda, el furgó de la unitat 610 de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra estava realitzant tasques de prevenció antiterrorista aparcat a la Rambla de Barcelona, davant el Club Capitol, al costat del carril que utilitzen els vehicles per pujar en direcció a la plaça de Catalunya, molt a prop de la font de Canaletes. García, agent de 39 anys d’edat i amb gairebé 11 anys d’experiència com a antiavalot, estava dret al costat del vehicle, armat amb un subfusell, donant l’esquena a la zona per als vianants. A l’interior del cotxe policial descansaven tres agents que acabaven de recórrer la Rambla en formació de trinomi i pel carrer Santa Anna tornaven a peu els altres tres antiavalots que completaven la unitat 610. Faltaven pocs minuts per a les 17.00 hores del dijous 17 d’agost del 2017.

En aquell instant, Younes Abouyaaqoub, un noi d’uns vint anys de Ripoll d’origen marroquí, al volant d’una furgoneta llogada a l’empresa Telefurgo de Sabadell, arribava al final del carrer Pelai i divisava, a la seva dreta, la Rambla, atapeïda de turistes. L’últim que va fer abans de convertir-se en un assassí va ser donar un cop de volant per pujar al passeig barceloní. Perquè havia vingut a això: a matar tots els que pogués.

Amb els primers crits de persones atropellades, García es va donar la volta i va tenir temps únicament de veure com la furgoneta blanca creuava davant d’ell, com un rodet que treia vides. García va colpejar la carrosseria del furgó policial per alertar els seus companys i es va posar a córrer, perseguint Younes Rambla a baix. Per l’emissora, va donar el primer avís: “¡Hi ha un atropellament massiu a la Rambla!”. Sense deixar de córrer, va aixecar el subfusell i va apuntar. Però no va poder disparar. Un any després, al costat dels companys Daniel i Jaume –que aquell dia també va trepitjar la Rambla–, explica a EL PERIÓDICO com va viure en primera persona la matança del 17-A. 

–¿Per què no va poder disparar? Quan vaig apuntar la furgoneta per primera vegada em vaig adonar de seguida que obrir foc era impossible. Hi havia gent rodant sota les rodes, gent que sortia disparada per sobre del sostre del vehicle. I el conductor feia ‘esses’ buscant els llocs en els quals s’acumulaven més persones: els quioscos, botigues... La vam perseguir durant 50 metres i ens va treure gairebé 200 metres més. Vam comprendre que a peu no l’enxamparíem. El sergent va fer un crit i ens va ordenar tornar a buscar el cotxe. Estàvem segurs que la furgoneta es faria tota la Rambla i que sortiria per Colom. No sabíem que xocaria contra un quiosc, sobre el mural de Joan Miró. Vam agafar el cotxe i vam iniciar el descens pel carril dret de la Rambla. Durant aquest recorregut, ens trobem cossos, cossos i més cossos, alguns ferits, altres morts, que vam haver d’anar esquivant amb el vehicle. Amb la velocitat a la qual anava la furgoneta de Younes, havia llançat cossos a 7 o 8 metres de distància. Hi havia molts crits... Només se sentien crits.

–¿Van trobar la furgoneta? Sí, mentre descendíem amb el cotxe, de sobte, la vam veure, sobre la Rambla. Vam sortir corrents. Jo vaig envoltar el vehicle apuntant amb l’arma i cridant: “¡el conductor! ¡el conductor!”. Però vaig veure que ja era buit. Un agent de la Guàrdia Urbana ens va avisar que el conductor era un jove amb samarreta de ratlles que havia fugit corrent Rambla amunt. Vam sortir disparats en aquella direcció. A l’arribar al mercat de la Boqueria, un vigilant de seguretat ens va cridar l’atenció: “Acaba d’entrar [al mercat] i porta una samarreta de ratlles i un ganivet a la mà”. Davant l’entrada principal de la Boqueria, vam parar un segon. Un company i jo vam iniciar una maniobra d’assalt. Ja no anàvem a l’esprint. Avançàvem assegurant cada pas. El mercat es va anar buidant. Cada vegada hi havia menys gent. I la gent era la que ens indicava per on havia fugit. Fins que ja no hi quedava ningú i davant nostre es van obrir cinc carrerons diferents pels quals hauria pogut fugir. Vam creure que devia estar entre la gent que s’amuntegava als bars laterals del mercat. Però no hi era.  [Younes es va escapar per l’extrem oposat de la Boqueria]

–¿I què van fer? No sabíem res. Si hi havia un terrorista o n’eren més. Si tenien armes automàtiques, si hi havia cotxes bomba. Així que vam tornar a la Rambla, per intentar assegurar aquella zona. Per l’emissora es parlava de persones armades al Corte Inglés, ostatges al bar Istanbul... tot era desconcertant. Recordo que quan vam arribar al costat de la furgoneta, vaig veure una persona estirada al terra, davant el vehicle, que m’estava mirant. Em vaig ajupir i vaig començar a tocar-li la cara fins que es va acostar un altre policia i em va dir: “company, que està morta”. Però tenia els ulls oberts i pensava que era viva. No molt lluny hi havia una altra dona, estrangera, asseguda sobre la vorera, muda. Tenia una fractura oberta de tíbia i peroné. En una altra situació, qualsevol persona hauria estat xisclant de dolor. Però ella estava quieta, en silenci, en estat de xoc, esperant el seu torn, mentre els sanitaris atenien altres ferits més greus.   

–¿Com s’atura el cap per no pensar en què s’hauria poder haver fet una mica més per evitar aquella matança? Les morts per atropellament eren inevitables, la Rambla era plena de gent, tot i que hagués tingut la tranquil·litat d’encanonar-lo amb el subfusell, obrir foc a tanta distància era massa arriscat. Un blanc en moviment a 60 km/h pot ser assequible a les pel·lícules, però a la vida real... L’única mort que potser es podia haver evitat era la del noi del Ford Focus [Pau Pérez, assassinat per Younes al párquing de la Zona Universitària, durant la seva fugida]. Amb ell sí que teníem el remordiment de creure que si haguéssim continuat corrent Rambla a baix és possible que ens haguéssim creuat amb Younes fugint en direcció contrària. Però tampoc sabíem quina cara tenia el conductor que buscàvem. Hauríem pogut passar al costat d’ell i no adonar-nos-en.

Notícies relacionades

El documental d'EL PERIÓDICO sobre l'atemptat del 17-A

Un testimoni del 17-A: «Encara em fa pànic sortir al carrer»

–¿Com es digereix una experiència així? En calent no ets conscient del que acabes de viure. Però quan ens van rellevar i em vaig treure l’armilla i vaig beure aigua... em vaig ensorrar. Tots sentíem impotència per no haver pogut fer més... Durant aquest any, hem parlat molt entre companys. Traient tot el que teníem dins. És l’únic que ens ha ajudat. Parlar molt. Sobre què vam sentir i sobre com ho hem passat a casa. Jo he tingut episodis de malsons, coses rares... que al principi són intenses i després es van diluint a poc a poc.

–Younes va fugir durant quatre dies però finalment va ser abatut... ¿què va suposar trobar-lo? Alleujament. Si no l’haguéssim agafat, les seqüeles per a tots nosaltres haurien sigut molt més dures.