Un testimoni del 17-A: «Encara em fa pànic sortir al carrer»

La Yanisbel Cera Lazo va néixer fa 36 anys a Cuba. El 2016 va arribar a Catalunya amb el seu marit, l’Esteban Navarro, un català de 53 anys amb qui té dos fills de 12 i 14 anys. La família es va establir a Coma-ruga, on ell regenta un negoci de lloguer de bicicletes i de motos. El 17 d’agost del 2017, les seves vides van donar un tomb. Res és igual des d’aleshores. La dona va resultar greument ferida en l’atemptat de la Rambla. Va estar cinc dies en coma. Es mou amb dificultat i les feines de casa són una “tortura” per a ella. “Em fa pànic sortir al carrer. Penso que passarà alguna cosa”, assegura.  Surt en comptades ocasions al carrer (“no vull transmetre als nens aquesta por”). El soroll l’atordeix. Va patir un vessament cerebral i contusions per tot el cos. “En ocasions, parlant em quedo en blanc”, se sincera.

Asseguda al sofà de casa seva, la Yanisbel explica amb veu tènue i en ocasions entretallada per les llàgrimes el que va passar aquell fatídic dia. Ella, els seus dos fills, la seva germana i la seva neboda de cinc anys, que havien viatjat des de Cuba de vacances, van anar amb tren a Barcelona per passejar per la ciutat. “La Rambla és un dels llocs més emblemàtics i hi vam anar”, relata. Feia un any que era a Espanya i ja havia visitat Barcelona diverses vegades. Però aquell dia volia fer una cosa que encara no havia aconseguit: visitar el mercat de la Boqueria. L’únic que recorda és quan va entrar. Després el buit, el no-res. Va despertar al llit d’un hospital al cap de cinc dies. “El que va passar m’ho van explicar la meva germana i els meus fills”. Amb la psicòloga està treballant aquestes llacunes. “Els meus fills i jo vam ser dels últims que van atropellar”.

La furgoneta dels terroristes de Ripoll la va atropellar i la va arrossegar uns metres. Ella no va veure res, ni va sentir res.  Malferida, va ser portada a un hospital i els seus fills, a un altre. La seva germana i la seva neboda no es van separar dels dos nens. Yanisbel no portava a sobre cap document per poder-la identificar. S’havia perdut amb la col·lisió del vehicle. El seu marit va trigar més de 13 hores a localitzar-la. “Em van dir que hi havia quatre dones ferides amb les mateixes característiques i la Creu Roja em va portar a veure-les totes. Així la vaig trobar”, assegura l’Esteban, l’espòs.

Despertar en un hospital

Yanisbel descriu el moment en què va despertar: “Estava molt medicada i m’havien posat morfina. L’únic que vaig veure és una finestra. Em van preguntar: ¿Saps on ets? Estava desconcertada, confusa. Vaig suposar que a un hospital”. Però desconeixia que havia sigut víctima d’un atemptat. No recordava ni que havia estat a Barcelona. La setmana anterior havia viatjat a Tarragona i creia que li havia passat alguna cosa en aquest trajecte i que per això era en un centre sanitari. A poc a poc, el seu entorn li va anar explicant què havia passat.

“La meva germana va acompanyar els nens, que estaven ferits. El nen amb la cara cremada i la nena inconscient a terra. Ho va passar fatal. No coneixia res, ni ningú”, assegura. La seva filla va estar dos dies en coma induït.  “La meva vida ha donat un tomb en tots els sentits”, insisteix aquesta dona. Des d’aquest 17 d’agost, el seu marit s’ha hagut d’ocupar de la casa, dels petits i del seu negoci. “M’ha fet d’infermer”, precisa Yanisbel. Tota la família té atenció psicològica.

“Sense voler fa un any que recordo l’atemptat. No l’oblidaré mai. El meu nen evadeix l’assumpte. Ell sí que va estar conscient tot el temps. Un dia li vaig preguntar com se sentia. Ell em va dir: jo l’únic que volia en aquell moment era veure que t’aixecaves del terra”. Yanisbel es va aixecar primer amb la cara ensangonada, però al cap de poca estona es va desmaiar. Després la van traslladar a l’hospital. El seu fill li ha arribat a dir a la seva germana: “Millor que no te’n recordis de res”. El patiment es constata en aquesta casa.

Yanisbel és una dona forta. “Sempre penses el perquè. Quan veus coses que passen a altres llocs, creus que mai et passarà a tu. No penses que pugui passar-te res dolent. Ara sí que ho penso. Ho hem viscut jo i la meva família. Ho estic vivint i patint”, sosté. “Primer no vaig voler saber res i de ningú. Estava tancada al meu món.  Però la culpa del que va passar la té la persona que ho va fer”, agrega. “La meva vida no serà la d’abans i l’any que he passat i he hagut d’aguantar com he pogut no el paga ningú”. Reconeix, això sí, que en ocasions sent “molta ira i ràbia”–

Els 15 minuts més difícils

Notícies relacionades

El documental d'EL PERIÓDICO sobre l'atemptat del 17-A

Barcelona, el dolorós aprenentatge del 17-A

Esteban, el seu marit, l’escolta des de la taula del menjador. “Aquell dia estava a punt d’anar-me’n a treballar. Havia parlat amb la meva filla feia uns 40 minuts o una hora. Li vaig preguntar i em va dir que eren a la Rambla. A la televisió vaig veure una última hora: atemptat a Barcelona. Vaig trucar a la meva dona i a les meves filles. No em contestaven. Als 15 minuts em va respondre la meva cunyada. ¿Elisabeth us ha passat alguna cosa?, li vaig preguntar. Sí, sí que ha passat, em diu. ¿Però esteu bé?  No, jo i la meva filla som les úniques que ens hem salvat”, rememora aquest home. “No deixis sols als nens”,  l’apunta. Esteban va sortir com un llamp cap a Barcelona.

El marit de Yenisbel es queixa que la Generalitat no ha fet res i que el Ministeri d’Interior li va ajudar al principi, però que tots els tràmits burocràtics, que són molt i confusos, els ha hagut de fer ell. “Totes aquestes coses les he anat descobrint jo mateix. És veritat que no m’han posat cap trava, però no m’ho han posat fàcil”, explica. “La vida canvia perquè ha canviat el 75% de la teva família. Abans anàvem al cine, sortíem a menjar, a passejar. Ja no podem fer res d’això. Això sí, hem tingut el recolzament de la gent. De l’Ajuntament de Barcelona només vam rebre una invitació per visitar-lo”, sentència. Yanisbel escolta des del sofà i assenteix amb la mirada.