De Badalona a Sant Cugat: les 5 grans batalles metropolitanes per alcaldies

Després de ser desterrat de l’alcaldia de Badalona (Barcelonès) via moció de censura per aparèixer en els ‘papers de Pandora’, el polèmic exalcalde (del 2011 al 2015 i de maig del 2020 a l’octubre del 2021) Xavier García Albiol (PP) divisa les eleccions municipals d’aquest 2023 com la seva ‘última bala’ per recuperar la vara de comandament de la quarta ciutat més poblada de Catalunya, avui sota la batuta de Rubén Guijarro (PSC) després d’un pacte de govern en minoria –sense Guanyem, que ha recuperat l’exalcaldessa Dolors Sabater (CUP) com a cap de llista– a quatre entre socialistes, ERC, comuns i Junts.

En els dos últims comicis locals (2015 i 2019), amb liderar la llista més votada –sumant suports en cada convocatòria; el 2019 va capitalitzar el 37,59% dels vots– no en va tenir prou Albiol, cada vegada més centrat –‘Badalonisme’ és el seu nou lema electoral– a transversalitzar la seva pròpia marca i desmarcar-se de la del PP, per ser investit alcalde perquè els pactes entre les formacions d’esquerres –amb permís de la neoconvergent Junts– ho van impedir.

El «tots contra Albiol» segueix vigent tres mesos abans de les municipals. L’executiu local quadricolor, malgrat les palpables distàncies ideològiques –es van evidenciar, per exemple, en la posada en marxa de la nova policia antiocupacions–, exhibeix una unitat amb què implícitament aspira a comunicar que l’actual pacte de Govern transcendirà els comicis locals si Albiol no suma majoria absoluta (14 regidors).

El popular, no obstant, apel·la a la factibilitat d’aconseguir-la. En cas de no fer-ho, sobre el paper s’incrementen les possibilitats de veure’s abocat a tornar a mirar els toros des de la barrera. Sobretot perquè Guanyem, avui vinguda a menys com a marca badalonina de la CUP i més allunyada que mai del Govern, no té números de tornar a ser tan decisiva com ho va ser el maig del 2020, quan no va cedir davant el PSC i en conseqüència Albiol va recuperar, tot i que per poc temps, la vara de comandament.

La pugna al flanc independentista entre l’hegemonia postconvergent de Junts i la neòfita ERC a l’actual alcaldia és la tònica que marca el tauler polític de San Cugat del Vallès (Vallès Occidental) davant les municipals.

En la línia de la tradició de 32 anys d’hegemonia convergent, Junts per Sant Cugat va ser la llista més votada (27,5% del vot) en els comicis del 2019, si bé amb la victòria no en van tenir prou per aconseguir l’alcaldia: un pacte in extremis entre ERC, PSC i CUP, segona, tercera i cinquena forces locals respectivament, ho va impedir i va elevar fins a l’alcaldia la republicana Mireia Ingla, avui al capdavant d’un govern tripartit en majoria absoluta.

De cara a les municipals, mentre els republicans miren de rendibilitzar el tripartit davant la ciutadania, els postconvergents, liderats per l’alcaldable Josep Maria Vallès, que el setembre va rellevar l’exalcaldessa Carmela Fortuny, projecten reconquistarr terreny perdut al seu particular bastió metropolità.

El passat serà el seu principal escull: el 2019, els conservadors es van ressentir de les seves ombres de corrupció a Sant Cugat (únic ajuntament inclòs en la sentència del cas Palau per una comissió il·legal arran de l’obra del pavelló PAV3). A favor de Junts, ara bé, hi ha el fet que l’actual pacte a tres entre ERC, PSC i CUP, malgrat que s’ha mantingut durant el mandat, va tenir caires conjunturals i la seva perdurabilitat no és dogma de fe.

La manera més efectiva de comprendre el tauler polític i la consegüent batalla per l’alcaldia de Castelldefels (Baix Llobregat) davant les municipals de maig és traçar un paral·lelisme amb Badalona, ciutat amb què guarda notòries similituds polítiques.

En primer lloc, per ser l’altre gran bastió metropolità del PP amb alcaldia del PSC: des del 2011, igual com Albiol a Badalona, el popular Manu Reyes, actual president del PP de Barcelona, lidera a la ciutat del Baix Llobregat la llista més votada.

No obstant, l’esmentat avantatge únicament li va servir per governar del 2011 al 2015 –com Albiol–, ja que des d’aleshores els pactes contraris a la seva esquerra l’han privat de disposar de la vara de comandament.

En conseqüència, és la socialista María Miranda qui arribarà al maig ocupant l’alcaldia, en aquest cas a través d’un pacte de Govern amb PSC, ERC, Junts i comuns del qual la formació morada es va desvincular el maig del 2020.

El PP de Reyes, també com el d’Albiol, no ha parat de créixer en vots des del 2011 malgrat que el seu nombre de regidors en el ple municipal s’ha mantingut en vuit, a cinc de la majoria absoluta (13 en un ple de 25). Si continua sense aconseguir-la, l’experiència presagia a partir del juny una altra alcaldia ‘a la badalonina’: resultant d’un pacte heterogeni motivat per allunyar del poder a la dreta.

Si d’alguna cosa tenen aparences les municipals de maig a Terrassa (Vallès Occidental) és d’operar com a examen en l’‘efecte Jordi Ballart’, actual alcalde de la cocapital vallesana que va obtenir la victòria (10 regidors) el 2019 amb el seu fins a la data inèdita candidatura pròpia, Tot per Terrassa, després de trencar amb el PSC –era alcalde socialista des del 2012– en protesta pel suport socialista a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

El punt de partida de Ballart és la relació de confiança forjada amb ERC, actual sòcia de Govern de Tot per Terrassa (15 regidors entre totes dues; la majoria absoluta a Terrassa està en 14), que té elements de prosperar, segons han assegurat les dues formacions, en cas de mantenir-se la tendència electoral.

Una de les màximes argumentals de l’alcalde durant el mandat ha sigut ubicar conceptualment en l’oposició el PSC (des de Tot per Terrassa asseguren que els socialistes «no són una línia vermella», tot i que l’alcalde ha reconegut amb ells «relacions difícils de recuperar» després de la seva marxa).

Els socialistes, per la seva banda, avui segona força local, preparen el seu rearmament després de la pèrdua de poder els últims anys (dels 13 regidors de 2007 als 7 d’avui), amb la diputada Eva Candela com a nova alcaldable socialista.

El tauler polític de el Prat de Llobregat (Baix Llobregat) –actual bastió metropolità dels comuns (33,48% del voto)– davant les municipals del 28 de maig, no dissenteix del de la tradició de comicis anteriors quant al color polític predominant, tot i que sí que presenta un fenomen revàlida per a l’actual alcalde, Lluís Mijoler (El Prat en Comú-En Comú Guanyem).

En les eleccions del 2019, el regidor va emprendre el repte de substituir l’històric Lluís Tejedor (ICV-EUiA), a l’alcaldia del municipi baixllobregatenca durant la barbaritat de 37 anys: l’espai polític d’Iniciativa, avui canviat als comuns, està protagonitzant la llista més votada al Prat des dels seus inicis el 1987, quan va recollir el testimoni local del PSUC.

La ciutat arribarà al maig governada per la mateixa coalició, avui Comuns-PSC, dels últims cinc mandats, des del 2003, quan els verds van perdre la majoria absoluta. Els socialistes, per la seva banda, que juntament amb els de Mijoler fan balanç «positiu» de tants anys d’executius compartits, van passar en els últims comicis dels quatre als set regidors, a quatre de distància d’ERC i Cs.