Sis anys d’espera per aconseguir un pis d’emergència a Badalona

L’Ajuntament de Badalona així ho admet en una resposta a una petició d’accés a informació pública tramitada per EL PERIÓDICO. El consistori reconeix que, el febrer passat, comptabilitzava 77 informes datats entre el 2017 i el 2019 que van resultar favorables a demandants de vivenda. Han transcorregut entre quatre i sis anys des d’aleshores, els expedients continuen vigents i, en conseqüència, el consistori continua obligat a facilitar domicilis als que els van demanar perquè no els arriba per costejar-los.

La demora més extrema a Badalona es desvia de molt de la mitjana que el Consorci de l’Habitatge a Barcelona reconeix a la capital, disparada dels 12 a 14 mesos que s’acreditaven a finals del 2018 a un marge encara més dilatat, de 30 a 32 mesos, el desembre del 2022. La ciutat metropolitana no concreta quin és el temps mitjà d’espera que, en el seu cas, es produeix des que el formulari s’omple, la Taula d’Emergència ho avala i se subministren les claus. 

Llista creixent

«Les adjudicacions es realitzen segons les prioritats de serveis socials, que valora les diferents sol·licituds segons la vulnerabilitat, l’existència de menors, nombre de membres de la unitat familiar, adequació de la unitat familiar amb les característiques de la vivenda per adjudicar, etcètera», enumera l’ajuntament. En qualsevol cas, la xifra d’informes favorables a Badalona pendents de domicili ha crescut al llarg del convuls mandat que es tanca a la quarta ciutat més habitada de Catalunya, avesada als sobresalts polítics, amb tres alcaldes en quatre anys: va començar el socialista Álex Pastor, el va succeir el retorn del popular Xavier García Albiol i ha conclòs Rubén Guijarro, del PSC.

El febrer del 2019, la localitat apilava 130 demandes acceptades sense que se’ls hagués concedit un pis. Un quadrienni més tard, s’amuntegava 184 peticions avalades per la Taula d’Emergència i en cua per aconseguir una vivenda, segons dades del febrer passat.

La plataforma Sant Roc Som Badalona és on s’agafen desenes de famílies assetjades per la pobresa al sud de la ciutat, una de les zones on es concentra menys renda a Catalunya. Un dels seus membres, Carles Sagués, dona fe que no és estrany que l’entrega d’una vivenda social compromesa es dilati en la població. «Que passin anys i anys ha entrat a formar part de la normalitat», qüestiona l’activista. Explica que l’ajuntament sempre respon que està a l’expectativa que arribin pisos: «De vegades ens comunica que n’hi ha un, però que després no arriba, o triga moltíssim fins que no es fan les reparacions i es posa en servei».

Notícies relacionades

Judici a l’incendi de Sant Roc: una víctima acusa els ocupes de les morts per punxar la llum

El 75% dels nens de 4 a 8 anys atesos al CAP Sant Roc de Badalona miren pantalles mentre mengen

«Solia passar que, mentre es feien les obres, ocupaven els pisos. Tres quartes parts es perdien per això. I recuperar-lo pot trigar un any», comenta un responsable municipal vinculat a la Taula d’Emergència de Badalona. Afegeix que el servei s’ha vist desbordat per falta de personal: assegura que moltes sol·licituds es van ratificar per silenci administratiu, aprovades al superar-se el termini de tres mesos per ser avaluades. «Falten mans per fer un seguiment acurat i saber si els sol·licitants continuen necessitant pis o no, o si segueixen a la ciutat», adverteix la mateixa veu, que demana mantenir l’anonimat. 

Sagués afegeix que, tot i que passin els anys, les carències acostumen a perdurar: «Alguns tenen la sort que els han acollit familiars, però que són vivendes estretes i arriba un moment en el qual solen sorgir tensions i problemes. En aquests casos, per desgràcia, hi ha sectors que s’han hagut d’adaptar a sobreviure. Se’ls col·loca l’estigma de ser okupes i es busquen el que sigui, en condicions que no s’haurien d’acceptar i es van normalitzant. També n’hi ha que lloguen habitacions, però existeix tanta demanda que els preus estan pujant molt. La majoria continua en emergència, però, si això fos un incendi, ¿tindria sentit que els Bombers vinguessin al cap d’un any? En aquests casos, parlar d’emergència s’ha convertit en un oxímoron».