Badalona, ‘territori Albiol’: per què la seva majoria absoluta del 28M és històrica

Albiol va aconseguir, per primera vegada, conquerir els barris benestants, tradicionalment nacionalistes, acabant així amb l’hegemonia dels partits independentistes en feus com els barris del Centre, Casagemes o Dalt de la Vila.

En percentatge, el PP d’Albiol ha passat del 14% dels vots el 2019 a Casagemes al 32%. A Coll i Pujol, del 18% al 39%. A Dalt de la Vila, del 17% al 33%. I al barri del Centre, del 13% al 33%. A tots aquests barris, la victòria el 2019 va ser per a la coalició ‘La Badalona Valenta’, formada per ERC i Guanyem. En les eleccions de diumenge passat, les candidatures (aquesta vegada es van presentar per separat) d’ERC i Guanyem, liderades per Àlex Montornès i Dolors Sabater respectivament, es van deixar gairebé un 35% dels vots de mitjana en aquests tres barris, mentre que Albiol va augmentar un 18% en vots a la mateixa zona.

La conquesta del centre no s’entén sense tenir en compte el desencant polític dels sectors més independentistes (en aquests barris és on més ha baixat la participació respecte al 2019). A més, fins i tot havent rebaixat el to en campanya en temes referits a la inseguretat, Albiol ha tocat una tecla mobilitzadora al cor de la ciutat, insistint que «ja no hi ha cap barri a Badalona lliure de l’ocupació il·legal».

Albiol deia que, si trencava l’hegemonia catalanista als barris del centre de la ciutat, aconseguiria la majoria absoluta. No obstant, la seva victòria va ser tan devastadora als barris perifèrics, populars i densament poblats (70,13% a Pomar i 67% a Sant Joan de Llefià, per exemple), que en realitat no li feia falta créixer ni un sol vot en el centre per aconseguir la majoria absoluta. Si Albiol hagués repetit en els comicis d’aquest diumenge els resultats del 2019 a les vuit demarcacions electorals on llavors no va guanyar (comptant, això sí, la crescuda en vots recollida diumenge passat en la resta de la ciutat), hauria aconseguit un 53,42% dels vots a tota la ciutat i 16 regidors, mantenint així la majoria absoluta.

Als barris més humils, amb les rendes més baixes de la ciutat (Sant Roc, La Pau, Artigues o La Salut), Albiol no ha deixat mai de fer campanya. És aquí on més es noten els 32 anys que fa que trepitja la ciutat, posant sempre el focus en complexos problemes socials –com les ocupacions– i erigint-se en senzilla solució d'aquests.

L’expert en comunicació política Miquel Urmeneta ho descriu com un comportament «presidencialista». «Tinc la impressió que Albiol ha estat comunicant-se com si fos l’alcalde, quan no ho era. Altres candidats no farien mai vídeos com els que ell ha fet, encarant-se a ocupes», afirma Urmeneta.

Davant la falta de connexió nacionalista amb els barris del centre, l’artefacte polític del lema ‘Badalonisme’ ha servit com a reclam localista (una mena de nacionalisme amable, de baixa intensitat). A més, el disseny del cartell electoral (incloent els colors de totes les formacions polítiques del consistori badaloní tret de Guanyem), ha facilitat la transmissió clara del missatge, molt repetit durant la campanya, de voler «esborrar les fronteres ideològiques». «Ni de dretes ni d’esquerres», va esgrimir apel·lant a la transversalitat Albiol en la presentació del seu lema electoral, que ha insistit molt a «no voler canviar a ningú la seva ideologia».

Segons l’opinió de Miquel Urmeneta, «la imatge i el lideratge de la marca Albiol és indiscutible. El personalisme del candidat ha tingut molt pes en una campanya molt coherent». Cap dels rivals polítics del pròxim alcalde gaudeix d’un carisma ni tan sols similar al de Xavier García Albiol. El popular ha aconseguit instal·lar la idea que ell representa Badalona, anàlogament a com va fer Jordi Pujol al seu dia amb Catalunya i la seva pròpia figura.

Amb Albiol és difícil el terme mitjà: genera admiració i odi a parts iguals. Aquesta falta de grisos ha sabut utilitzar-la hàbilment, instal·lant el missatge que el govern quadripartit era un govern «contra Albiol, i no un govern per a Badalona».

Tot això ha calat amb èxit en un electorat que ja no té en compte el lema amb què es va presentar a les municipals del 2011, aquell «Netejant Badalona». Preguntat recentment a la televisió pública de la ciutat respecte a aquella campanya, Albiol va oferir com a resposta una clau important: «Si jo parlés ara igual que parlava fa deu anys, això voldria dir que no m’assabento de com van les coses».

Albiol s’ha aconseguit erigir en l’únic polític de la ciutat que pot solucionar la falta d’estabilitat del consistori, que ha conegut quatre alcaldes des del 2015, cosa que ha provocat que molts temes de ciutat s’hagin tirat cap endavant. Ha sigut hàbil acusant el govern quadripartit sorgit el 2021 de la moció de censura, el «pacte de perdedors», com a primer causant d’inestabilitat.

A més, la situació dels serveis de la ciutat és, en molts casos, manifestament millorable. El govern sortint de coalició no ha aconseguit resoldre els problemes de caràcter local que indignen els badalonins (manteniment precari d’instal·lacions públiques, serveis municipals inoperants o una biblioteca tancada més de 1.000 dies, per exemple). No obstant, Albiol fa 18 mesos que critica aquesta situació i es postula, amb èxit, com a única solució al problema.

Durant la campanya, el candidat del PP ha exercit com a «prealcalde», un apel·latiu que molts veïns li dedicaven. Per la seva banda, els partits en el Govern municipal han semblat una mena d’oposició prematura. El ‘tots contra Albiol’ ha desdibuixat les alternatives polítiques en disputa.

El politòleg Ricard Vilaregut, que va formar part de l’equip de govern de Dolors Sabater el 2015, sosté que els partits en el govern municipal sortint «ho han fet fatal». «Han volgut mantenir el seu tros de pastís, repartint regidors, amb lògiques de partit petit, gairebé sempre acomplexats davant la figura d’Albiol», assumeix Vilaregut.

Una vegada més, Albiol també ha dominat el terreny de les xarxes socials, el qual controla a la perfecció, no només durant la campanya sinó des de fa mesos. Ha sabut adaptar-se als formats de cada una d’elles i, lluny d’utilitzar-les només per a temes purament polítics, ha sabut generar contingut adequat per a cada plataforma, cosa que ha posicionat molt bé les seves publicacions pràcticament com a ‘icona pop’ entre bona part de l’electorat.

«Ha sabut escenificar correctament la seva presència a TikTok, cosa que li ha permès colar-se en un segment de població sempre difícil, els més joves, allunyats dels mitjans de comunicació tradicionals», explica Miquel Urmeneta, que durant aquesta campanya electoral ha analitzat l’ús de xarxes socials de diversos candidats en l’àrea de Barcelona. «Alhora, ha transmès amb èxit el missatge d’estar sempre al peu del canó, amb ímpetu per solucionar els problemes de la ciutat», finalitza Urmeneta.

No en va, durant la campanya es van viralitzar alguns dels vídeos que Albiol ha publicat. D’una banda, aquells en què joves badalonins explicaven que el 28M seria la primera vegada que podien votar, i que ho farien precisament per ell. Una altra sèrie de vídeos que va tenir repercussió ha sigut la de ciutadans que es declaraven independentistes, però que asseguraven que votarien per Albiol (amb menció especial al vídeo de la senyora amb l’estelada al balcó, que a pur crit anunciava el seu vot pel candidat popular). Finalment, el vídeo que la viuda i la filla de l’exalcalde socialista Joan Blanch (qui va obtenir, per cert, la fins ara primera majoria absoluta de la història democràtica de la ciutat el 1991) mostraven el seu suport electoral per a Albiol. Joves, ‘indepes’ i socialistes, tots amb Albiol.