Els cinc cops del Barça

El despertar del Reial Madrid de la lona ha estat dur i fred, molt fred per als aficionats blancs. Cinc gols que, en la dura ressaca, es tradueixen en cinc cops.

El primer va ser constatar davant de 400 milions de testimonis que la bandera del futbol està en mans de l'etern rival d'una manera definitiva. El Madrid és pitjor que el Barça i la millor manera de començar a solucionar-ho és reconèixer-ho. És un Barça que escriu en present la història del futbol mundial. Un equip de culte.

El segon cop té a veure amb Mou, que va escollir el pitjor moment possible per deixar de ser Mou. Aquesta vegada no ha reconegut aquesta enorme diferència futbolística. S'ha traït a si mateix. És un tècnic acostumat a intercalar trampes i mines al rival. Això és el que li ha donat el seu impressionant currículum al Porto, el Chelsea i l'Inter de Milà. No obstant, el portuguès ha estat políticament correcte amb el gust del club i la crítica, ha deixat la pell de camaleó i s'ha emportat la lliçó de la seva vida. No havia rebut mai cinc gols. Guardiola el va superar en tot.

El tercer té a veure amb el senyoriu i el lideratge. Cadascú recull el que sembra. El cert és que l'animadversió que provoquen, sobretot, Mou i Cristiano Ronaldo, va encoratjar tot el barcelonisme, des de la graderia fins al terreny de joc, i l'orquestra blaugrana es va prendre el partit com una cosa personal. Va servir la seva venjança en un plat fred, parlant on parlen els equips de futbol i amb la veu més subtil, en forma de joc, que un recorda.

Trist va ser l'epíleg que va decidir posar Sergio Ramos al partit amb una puntada de peu tremenda i dues empentes a dos amics com Puyol i Xavi. Com a trist colofó, a excepció de Xabi Alonso, el silenci més absolut. Ni tan sols unes disculpes a l'afició del capità Casillas. Raúl sempre donava la cara en les nits negres. ¿On són els líders? Per això, va sobrar el gest de Piqué amb el rival encara al camp. Saber guanyar també forma part d'aquesta grandesa. Els professionals, encara que els envaeixi la màxima felicitat, han de respectar el rival ferit.

El quart passa pel planter. El grau d'identificació que s'aconsegueix amb els fills futbolístics que són els nois del planter és inigualable en el mercantilitzat món del futbol. Vuit homes de la casa van acabar el partit al Barça i gairebé va ser metafòric que Jeffren culminés l'obra d'art del seu equip amb el gol que tancava el millor partit des que Guardiola és tècnic, que Déu n'hi do. Des de La Quinta del Buitre, un altre equip que jugava francament bé i que generava gran empatia, el Madrid no ha trobat el nord amb els seus xavals. A Valdebebas hi ha una bona fàbrica per als rivals.

Notícies relacionades

La festa del Barça

Culte al Barça

El cinquè, el més dolorós, té a veure amb la càrrega de profunditat del Pep en la roda de premsa. A més a més de parlar del planter, va parlar d'un llegat (Cruyff-Rexach) i d'un projecte. Un cop sense dir-ho a la línia de flotació del Reial Madrid, on s'han vist moltes vacil·lacions, un carrusel d'entrenadors de diversa índole i una falta de projecte esportiu lamentable, que convida a una gran reflexió.

P. D. : Els grans equips també es mesuren per les vegades que s'aixequen. El Reial Madrid, sense ser excels, té un gen. Sempre torna.