Miles Davis al Camp Nou

A les nou del vespre, quan l'àrbitre assenyala l'inici del Barça-Reial Madrid, jo embarco a l'avió París-València: una hora i tres quarts de vol, la durada exacta del partit comptant el descans. ¡Ni el meu pitjor enemic podia haver-me condemnat a una pena similar! Sense cap possibilitat de connexió televisiva o radiofònica, l'ansietat em regira l'estómac.

En aquesta situació, l'única salvació és la música sense connexions elèctriques, ara disponible gràcies a Déu i a l'iPod. Penso que el poder hipnòtic del Kind of Blue de Miles Davis em farà passable aquesta eternitat de silenci i preocupacions. Resignat, intento concentrar-me en les notes de So What, la primera peça de l'àlbum més llegendari del jazz. La banda -amb Bill Evans, Cannonball Adderley, John Coltrane, Paul Chambers i James Cobb- sona com un equip compacte en què cadascun dels músics crea la bellesa dins del conjunt. La competència dels saxos de Coltrane i Cannonball Adderley m'eleva a poc a poc cap als cims de l'harmonia, encara en territori francès. Freddie FreeLoader i Blue in Green aconsegueixen, per uns instants, ocupar vagament la meva atenció, encara que sense minimitzar del tot la preocupació per la marxa del partit a Barcelona.

Després d'una pausa d'un quart d'hora per menjar, em torno a capbussar amb All Blues, que m'acompanya ja sobre territori català, direcció a València, al sud, on els meus amics del Café del Infierno de Massalfassar disfruten del sopar cuinat per l'Oriol per al clàssic.

FINALMENT, tot just després d'aterrar a Manises, corro a engegar el mòbil. La meva filla, que ha seguit el partit en terres franceses amb estudiants de mig Europa, m'envia un SMS màgic: «5-0, que n'aprenguin». Èxtasi. A continuació, missatges i més missatges dels fidels amics que sabien que estava empresonat al cel mentre a la terra ens la jugàvem contra l'equip d'ACS i Caja Madrid.

Durant el trajecte en cotxe, la veu emocionada i el to èpic del mestre Puyal em fonen sense remei. Arribo a casa i, sense treure'm ni l'abric, m'instal·lo davant del televisor amb una càlida copa del bordeus comprat a l'aeroport. Al cap, no obstant, sonen les notes del Kind of Blue persistents igual que el joc de toc en curt dels futbolistes del Barcelona, tossuts en una proposta més enllà de tota tàctica preconcebuda. I m'adono que el Kind of Blue és la millor banda sonora d'aquest gran equip, tan llegendari com el que va reunir Davis en un parell de mítiques sessions de gravació la primavera del 1959 a Nova York.

Enlluernat, segueixo veient caure gols mentre assaboreixo el bordeus que m'acompanya ja de matinada. El paral·lelisme és evident: el Barça de Pep Guardiola és en futbol el mateix que el Kind of Blue de Miles Davis en el jazz. Abans d'aquell disc, Davis ja havia tocat amb grans artistes com Billy Eckstine i Charlie Parker. I Pep Guardiola ho havia fet en el dream team de Johan Cruyff i Carles Reixach que va establir les bases del futbol modern.

Notícies relacionades

Per terra, mar i aire

Les preguntes del viatge a Pamplona

PERÒ Guardiola, exigent fins a l'obsessió, va canviar el model heretat de la mateixa manera que Miles Davis va destarotar el jazz de Nova Orleans. En el camí de l'excel·lència, Davis i Guardiola han trobat un so eclèctic i personal que remet a la memòria dels mestres, però que els supera en versatilitat i atreviment. Diuen que el dia de la gravació Miles Davis va donar molt poques orientacions als músics reunits al 30th Street Studio de Columbia Records. Només les necessàries per recrear la bellesa de l'espontaneïtat dins del projecte col·lectiu.

L'èxit estava en una estructura de grup que els permetia la màxima llibertat d'improvisació i creativitat. Igual Guardiola, reencarnat en Sergio Busquets per jugar amb Xavi i Iniesta, els dos saxofonistes de la banda. Miles va dirigir un equip a la recerca de noves formes expressives. Guardiola ha arribat a la mateixa conclusió artística: la naturalitat expressiva és el seu projecte. Sense adonar-me'n, el partit s'acaba mentre a les meves temples bateguen les notes de Flamenco Sketches, una peça d'amor trista que és també d'agraïment infinit.