Futbol, èpica, Barça

El Barça continua camí de Wembley. Ja és una mica més a prop, a quatre partits. Qui sap què li espera a partir d'ara, però, sigui el que sigui, sembla difícil que visqui una nit tan intensa com la d'ahir (3-1). Un tobogan d'emocions que va portar el Camp Nou al límit, amb més de 95.000 cors bombant acceleradament i amb la gallina de piel des del principi fins al final. Per passar a quarts, el Barça va haver d'oferir el millor de si mateix, i fins i tot sent l'amo i senyor del partit, el podia haver perdut a l'últim sospir. El valor del Jefecito, la punta de la bota de Mascherano, va evitar el que hauria estat un cop gairebé tan dur com el de l'Inter. Ningú no estava preparat per veure passar de llarg una altra vegada la Champions.

Va ser un final ple d'èpica, a l'altura d'un partit enorme. Enmig d'un Barça elegant i valent, va haver de ser una peça que juga arran de terra i que mai no amaga la cama la que va salvar una actuació portentosa. Va faltar rematar-la i en aquest anar deixant passar una infinitat d'ocasions, amb Villa especialment desencertat, l'equip es va condemnar a una angoixa que s'hauria d'haver estalviat. Però això és la Champions i un altre cop cal recuperar el discurs de la normalitat i l'excepcionalitat. El peuet del Jefecito va donar el valor que mereixien els dos gols de Messi i el de Xavi, i el caràcter d'un grup que mai no es va rendir, que mai no va mirar enrere, que mai no va deixar d'atacar. I, amb ell, tot el Camp Nou, amb una fe cega en els seus, inqüestionable tot i que, algun moment, sobretot després de l'1-1, era humà veure l'eliminatòria molt difícil.

Era difícil. L'àrbitre, és cert, hi va ajudar després, això sí, d'haver passat per alt un penal sobre Messi. Van Persie va aparèixer, però ves per on, només se'l va veure quan li van mostrar dues targetes. Dues tonteries, la segona d'allò més rigorosa per desplaçar la pilota. Wenger va jugar a fet i amagar amb ell i, al final, va morir per aquí. Contra 10, el Barça va multiplicar els atacs i en dos minuts va assaltar la muralla anglesa.

LA TRINXERA ANGLESA / Perquè aquest Arsenal que passa per ser l'equip més semblant al Barça, l'aprenent, l'anglès amb bones maneres, es va comportar com qualsevol altre. A Wenger se li va veure el llautó. A l'hora de la veritat, el gentleman va deixar el barret a Londres i es va posar un casc, va cavar una trinxera i allà, cos en terra, va esperar l'enemic sense treure el cap, com fan tots els tècnics que passen pel Camp Nou. Sense gens de valentia, sense rastre de l'estil que el fa més encantador que els altres, es va quedar enrere, ben tancat, i va creuar els dits per acabar com va començar. Però el Bar-

ça el va anar esquerdant, en una tortura simbolitzada pel dit trencat de Szczesny i que va fer entrar Almunia, un bon presagi perquè va tornar el record de París-2006 i dels quatre gols que fa un any li va clavar Messi.

MESSI, SEMPRE MESSI / Va costar un munt. ¡I tant, si va costar! L'Arsenal va enredar i enredar, més pendent de perdre temps que de res més. El tret li va sortir per la culata perquè, just als minuts afegits, superat ja el 45, va aparèixer Messi. Una altra vegada. Va ser una aparició paranormal perquè, ni veient repetit què va fer, és fàcil de creure que sigui real. Un mal control, això va semblar a primera vista. Insensats. Va ser un toc excepcional, una autovaselina, un alley oop, i per dins. I la bogeria. Guardiola va alçar els braços mentre Wenger maleïa desesperat, potser, el cop de taló de Cesc que va propiciar la jugada.

El més difícil estava fet, però el que va passar després va ser un calvari interminable, 45 minuts que van semblar una hora. Des que Busquets va marcar a Valdés, un llarguíssim setge que el Camp Nou va viure amb una excitació desfermada. No va parar de rugir, de cantar, de xiular, d'aplaudir. No va parar de creure en l'equip.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

DECEPCIÓ PER A FLORENTINO / «Us en devem una. I aquests no fallen», va dir Guardiola en la celebració de la Lliga, després de la decepció de no ser a la final del Bernabéu. «Si passem, arribarem lluny», va afegir dilluns. Dit i fet. El Bar-

ça no va fallar i ja és un pas més a prop de Wembley, a desgrat d'alguns. Com Florentino Pérez, per exemple. «Sóc un cavaller i no vull que el Barça perdi: n'hi ha prou amb l'empat». Aquest va ser el seu missatge abans del partit. Es deu haver contagiat de Mourinho i no vol complir la hipocresia de desitjar el millor a un equip espanyol. Així que qualsevol culer té carta blanca per desitjar sort al Lió. Perquè, com a la Lliga, el Barça ja va per davant del Madrid. Potser s'acaben trobant. O no.