És normal fallar ocasions

Marcar un gol és el més difícil que hi ha. En qualsevol esport que es jugui amb les mans el nombre de gols sempre és alt. En el futbol, com que es tracta d'un joc amb els peus, el nombre de gols serà sempre curt. I com que és en essència un joc d'errors, el futbol té més errors que encerts. Ho dic perquè és del tot normal fallar més ocasions de les que es materialitzen. En el cas del Barça, falla molt perquè en té moltes. I tot i així pots acabar amb tres gols marcats, agafant com a referència l'últim partit de Champions.

¿Algú s'hauria estranyat si el marcador final del Barça-Arsenal hagués acabat 6-1? Amb tot el que hem vist, segurament no. Però hauria estat anormal acabar amb aquest marcador, fins i tot creant les ocasions perquè es produís. Per això dono el valor que tenen a les no poques golejades firmades per aquest equip. Perquè et porta a l'engany. Perquè fins i tot fent moltes coses bé, segueix sent excepcional marcar tant, tantes vegades i durant tant de temps. Per això dono poca importància al fet de no materialitzar tot o gairebé tot el perill que es crea. Em preocuparia si la falta de gol fos per crear poc o res, però convindrem que no és el cas. Com ahir a la nit a Sevilla. Es va marcar un gol, es va empatar, sí. Però es van generar un munt d'ocasions i els pals, és un tòpic, també juguen. La sort, a vegades, també. ¿Preocupat? En absolut.

El Madrid, pressionat

El Barça va passar la seva primera final de l'any i ja és a quarts. El Madrid la té dimecres. Després d'un munt d'anys caient a vuitens, després de fer-ho en un parell d'ocasions amb el mateix Olympique de Lió, les urgències són enormes. Més enllà de la història i del palmarès, el Madrid és el favorit. Té futbolistes i qualitat per imposar-se, però la gestió de la pressió serà determinant.

Per als francesos, la pressió és tornar a guanyar la seva Lliga, no eliminar el Madrid. No obstant, tots els esportistes surten a jugar amb la clara intenció d'obtenir el millor resultat. Amb el que hem vist en els dos últims partits dels blancs, ¿millor senseCristiano? Un dubte gens raonable. Tots volen per al seu equip el millor de la seva plantilla. I Cristiano és el millor del Madrid.

¿Com s'explica que, sense CR7, el Madrid jugués tan bé durant molts minuts, sobretot contra el Racing, i no tingués cap problema contra l'Hèrcules? Primer, perquè la resta dels companys atresoren la seva pròpia qualitat. Segon, perquèÖzilté talent i el va posar a disposició de la resta. I tercer, perquè, quan el teu millor jugador no hi és, és públic i notori. I és aquí on els que sí que hi són saben que han de donar, tots, un puntet més.

Els dubtes acostumen a aparèixer quan es torcen les coses. Aquí passes de no trobar a faltar a ningú a trobar a faltar i molt el que decideix per si sol. Perquè les xifres deCristiano,amb el rendiment a la mà, són espectaculars. I aquesta temporada fins i tot més que la passada. És tan determinant, amb les seves virtuts i els seus defectes, que els que l'envolten li tenen tanta confiança que li donen literalment la pilota i s'obliden de jugar ells mateixos. Per això se sorprenen de la qualitat del joc el dia que no hi és el portuguès.

¿ICristiano? ¿Cristianopot jugar menys per a ell i més per a l'equip? En plenitud de forces, jove com és, es veu tan capaç de tot que, amb les seves característiques, es llança una vegada i una altra aljo sol contra el món. En aquest aspecte millorarà amb els anys. Aprendrà dues coses. Una, que el que abans podia fer cada tres minuts, després s'espaiarà, i serà més selectiu per dosificar unes forces que no sempre seran les mateixes. I dues: com que és un gran futbolista, aprendrà a seleccionar la seva posició al camp. Ell participarà menys, però ho farà més amb els altres.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Aprenentatge permanent

Perquè, encara que ara li pugui costar veure-ho, en el fons el que guanya és l'equip, no la seva millor individualitat. Si tu ets bo, que ho ets, guanyaràs moltes vegades, però no guanyaràs sempre. És una qüestió d'adaptació que ve per la maduresa. I aquesta pot arribar en funció del que vulguis créixer com a jugador. Si et penses que ja has arribat al teu zenit, vas malament. Un futbolista sempre pot aprendre coses. Tingui 20 anys, en tingui 30 o superi de llarg aquesta edat. És el més difícil de veure i aplicar: fer que els altres siguin millors gràcies a tu, i més si això va en detriment de la teva brillantor en individual.