La semifinal de la desconfiança

Corria el minut 75 i Frank Rijkaard va ordenar a Samuel Etoo que ocupés la posició del lateral esquerre. París, la final de la Champions, la glòria per a aquell equip memorable, era a només 15 minuts. El Milan de Pirlo i Xevtxenko collava de valent i la renda del partit d'anada (0-1 a San Siro) penjava d'un fil. Etoo es va vestir de lateral, va córrer com un dimoni i el Barça va arribar al cel. Aquella semifinal al Camp Nou va ser la primera d'una sèrie gairebé perfecta: cinc semifinals en sis anys, quatre de les quals consecutives comptabilitzant la de demà contra el Madrid. I un tret comú: patiment i sequera golejadora.

El 2006, empat a zero davant del Milan. El 2008, empat a zero a l'anada davant el campió, el Manchester United. El 2009, empat a zero en l'anada contra el Chelsea. El 2010, pírrica victòria (1-0) davant l'Inter, campió final. Quatre semifinals al Camp Nou: un gol a favor, cap en contra. Prou per arribar a Wembley, però també arriscat i perillós. M'imagino Pep Guardiola apareixent avui amb el discurs de les dificultats extremes malgrat el 0-2 del Bernabéu. Els seus jugadors faran bé d'atendre el missatge del tècnic.

La pájara d'Anoeta hi és per ser interpretada. No hi ha cap equip que mantingui la seva hegemonia si competeix al 95%. Paraula de Cruyff. Ni tan sols el conjunt més selecte i deliciós aconsegueix superar els obstacles a mig gas. Vam dir al seu dia que ningú pujava l'Everest ensenyant la maneta i els resultats posteriors ho van confirmar. Avui sabem que Guardiola farà una crida a la humilitat i la concentració, i rebutjarà la confiança pel brillant resultat de l'anada. Els seus futbolistes, destensats a Anoeta després d'una temporada agònica, s'hauran de tornar a posar la granota de la feina perquè tocarà patir i lluitar, perquè el Reial Madrid només es rendeix quan ja és a la dutxa i s'ha acabat l'aigua calenta. Ni un segon abans. I molt menys amb la ferida psicològica que arrosseguen els seus jugadors, convertits en ingredients del còctel populista que agita el seu entrenador.

Fenomenal competidor, el Madrid arribarà al Camp Nou disposat a menjar-se el món, estat anímic idoni per aconseguir els seus objectius. Quan es va creure superior, el Barça només va aconseguir empatar al Bernabéu. Quan aquell empat el va fer creure's encara més formidable, només va aconseguir protagonitzar una primera part per oblidar a Mestalla. En el descans, al sentir-se ofegat, va ressorgir amb la seva millor personalitat i, encara que va perdre la Copa per un pèl, la por i la sensació d'inestabilitat el va catapultar cap a un gran triomf a la Champions. Arribats a aquesta etapa final, qui torni a sentir-se confiat i relaxat, acabarà arrossegant-se per terra.

De Gaspart a Florentino

Notícies relacionades

El responsable és Florentino

¿Per què 'Mou' està contra les cordes?

El Barça tan sols arribarà a Wembley si penja l'esmòquing i es mentalitza com en les grans batalles. Perquè serà una altra gran batalla futbolística. La definitiva. Tot el carrusel de greuges amb què viatja Mourinho i que transvasa d'un club a l'altre s'han convertit en greuges propis del madridisme, que ho ha apostat tot a una carta: Mourinho o el diluvi. De Florentino en avall, l'actitud madridista recorda la del Barça de Gaspart: la síndrome de la confabulació universal, còctel inevitable en societats sense capacitat d'autocrítica en l'adversitat. Perdre és difícil i dur, sobretot per a qui no concedeix mai cap mèrit al rival.

De la derrota només se'n surt després d'anotar les lliçons a la llibreta i d'empassar-se el gripau fins a l'esòfag, però el Madrid no sembla estar en aquesta línia encara que això no el fa menys perillós. Líders com Puyol, Xavi i Valdés haurien de reunir els seus companys i recordar-los que això de demà serà un camí d'espines per poc que es trobin més guapos que mai.