Futbol i gestos

 El Barça va ser un just campió. Guanyar en si ja és motiu d'alegria, però fer-ho de la manera que ho va fer és motiu d'orgull. I més si ho reconeixen els que no són dels teus. De tornada de Londres, vaig tenir temps per mirar la premsa anglesa. Ni una excusa per la derrota del Manchester United. Ni una. Tot al contrari. Elogis i més elogis per al vencedor, admetent que està un pas més enllà de tots. El Manchester va perdre, el Barça va guanyar, però es va imposar el futbol. I el futbol del Barça, per dinàmic i ofensiu, arriba a tothom, amb independència de colors o procedències.

Més enllà de l'àmbit futbolístic, va ser un gran partit tractant-se d'una final 'si no la millor que he vist, sí que és una de les millors' i hi ha detalls que reforcen tot el grup de guanyadors. I d'aquesta força, a còpia de petits detalls, també se n'alimenta una dinàmica positiva. Em refereixo a l'estoneta que va sortir Puyol, perquè pogués portar el seu braçalet de capità; em refereixo al detall amb Abidal, perquè fos ell qui aixequés la copa. Però en aquest capítol també entraria la titularitat de Mascherano o els minuts que va tenir Afellay. En els dos casos, dues cares noves en un vestidor que premia el rendiment i l'esforç per adaptar-se a un idioma futbolístic meravellós de veure però molt difícil d'aplicar. En clau Barça, Mascherano ha fet un autèntic màster. En clau Barça, Afellay també va tenir el seu petit premi per una acció que va contribuir a arribar a Wembley. Em refereixo a la seva jugada del primer gol de Messi en l'anada de la semifinal al Bernabéu. En un onze tan evident, tan talentós com és el teòric equip titular del Barça, tan difícil d'entrar-hi i sobretot d'encaixar-hi sense desentonar, dos més per a la causa.

La del nou Wembley és la quarta Copa d'Europa en 19 anys. La tercera dels últims cinc. Jo no sé quan ho deixarà Guardiola. Em van preguntar uns italians sobre les seves sensacions, del que els va comentar no fa gaire, en referència al fet que sentia que estava més a prop de l'adéu, per desgast, que no de seguir molt de temps. Unint com uneix sempre el seu futur més immediat a la resposta i actitud del seu grup, els barcelonistes poden estar tranquils, encara que la veritat és que només ell sap el seu grau d'erosió, més enllà de la seva increïble xifra de títols i rècords. Respectant una decisió que és seva i només seva, sí que tinc clar que quan se'n vagi se n'haurà de buscar un altre. I que aquesta decisió serà fonamental perquè aquest cicle de 20 anys que ha canviat la història del club tingui continuïtat o no.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

I fins i tot amb Guardiola al capdavant, l'any que ve i si ell vol i se sent amb forces uns quants més, serà fonamental el suport incondicional no de la seva gent, no dels seus jugadors, no dels seus col·laboradors, sinó dels rectors del club. Un cicle guanyador no s'acaba gairebé mai per culpa del vestidor (jugadors o entrenador), sinó per causes de fora. Aquest vestidor té elements de sobres per seguir lluitant per tot, però si apareix gent aliena amb ganes d'intervenir on no ho ha de fer sorgiran els problemes. Veient el que vaig veure en directe a Wembley 'a seques, ni nou ni vell' em vaig recordar, per descomptat, de la nostra primera Copa d'Europa el 92. I del passet endavant que es va fer al confiar i dotar de total llibertat Rijkaard, primer, i Guardiola, després. I amb ells, el seu equip de col·laboradors. Vistos els seus èxits i la seva forma d'aconseguir-los és just, almenys per a mi, recordar-me del president que va apostar per ells al seu dia, venint d'on es venia. El mateix president que la junta actual ha posat en entredit de maneres diverses. Per actituds i accions com aquestes és pel que tinc por.

A mi no em preocupa el més mínim que el Madrid pugui reforçar-se amb aquest o aquell, o que es deixi una pasta per fer-ho. Per més que fitxi, només jugaran onze. Si l'equip del Barça segueix com ara, no hi haurà cap problema. En canvi, sí que poden aparèixer en cas que algú de dalt es cregui més llest i més savi que els de sota. Els del vestidor.