El final dels temps

Sempre hi ha un port final per a qualsevol mariner i Mestalla apareix ara com aquesta platja  suau on ha anat a encallar la balena blaugrana, potser cansada de si mateixa, farta ja d'estar farta. El Barça del Tata Martino es va passar 80 minuts de la final centrant pilotes en aquell territori ignot que era l'àrea madridista, on els cepats centrals només necessitaven girar la testa per refusar tots els projectils que enviava Alves.

Alves, aquelle home. Tantes vegades preclar, lúcid i notable, últimament esbojarrat empedreït. El lateral brasiler simbolitza el moment barcelonista. L'haver estat i ja gairebé no ser-hi. Continua tenint virtuts cardinals, energia i talent, els trets del campió, el record del campioníssim. Però ha transmutat en record. Tant hi fa si vostè pensa en Alves o en l'equip. L'un i l'altre transiten pels camins de l'enyorança. De tant en tant, en alguns partits o en alguns trams d'alguns partits, la maquinària torna al seu lloc, els engranatges coincideixen i les rodes tornen a girar amb celeritat i encert. Aviat s'adverteix que es tracta d'un miratge, d'un instant fugaç, ja que la balena prossegueix la seva deriva lànguida.

Deixadesa pròpia

Notícies relacionades

Barça, et fots i t'aixeques

I Messi es va consumir

El Barça es va perdre quan va deixar d'exigir-se a si mateix, quan es va sentir tan guapo que va rebutjar ser guiat, quan va sepultar l'esperit crític sota tones d'escombraries mediàtiques. Ara arriba al cap del carrer i al final d'uns temps, encara que no necessàriament al final dels temps. El seu pas per Mestalla es destenyeix de melancolia, com un d'aquells vespres de tardor en què vas trepitjant camins plens de fulles seques, amb la pega que encara està naixent la primavera.

Al Barça no l'ha vençut l'edat de Xavi, ni tan sols els genolls de Puyol, sinó la seva pròpia deixadesa a l'hora d'abaixar-se el llistó. La majoria dels debats al seu voltant han estat falsos com un rufià: el model de joc, l'estil, el pla A, el B i la nostàlgia. No era això, no era això. El que s'amagava rere el fum era la caiguda en picat de l'exigència pròpia. Per sota de tantes ganyotes hi havia una illa amb una hamaca com a varador final de la balena.