"Tu, papa, no vas a treballar. Tu vas a passar-t'ho bé"

L'hi explicava, aquell 24 d'abril del 2012, Andoni Zubizarreta a Pep Guardiola en el vol Barcelona-Milà. El gran basc li explicava al 'mag' de Santpedor el cabreig de Marcelo Bielsa quan la UEFA, després de sancionar el Fenerbahçe i substituir-lo pel Trabzonspor a la Champions, va classificar l'Athletic per a la ronda següent de l'Europa League sense jugar. "Bielsa --li comentava Zubi a Guardiola-- va dir que això no li agradava perquè el futbol, com la vida, al final, tard o d'hora, t'acaba cobrant aquests regals".

Tots dos es van mirar i van descobrir que els venia al cap la mateixa reflexió: algú ens està passant factura per guanyar tant, per ser tan bons, tan elogiats. Les malalties d'Éric Abidal i Tito Vilanova els preocupaven molt i, fins i tot, van arribar a pensar, tots dos, que, a aquest preu, preferien deixar de guanyar.

L'últim missatge

Vilanova, el segon cognom del Pep, el tècnic que arribava el primer (o segon, o al mateix temps, perquè Guardiola també matinava, també) a la Ciutat Esportiva Joan Gamper i s'anava l'últim, moltes vegades perquè es quedava a veure com s'entrenava el seu fill Adrià, llavors al cadet B i ara al juvenil, ens ha deixat. I ens ha deixat amb el dolor. Ja hauria volgut, i tant, emportar-se tot el dolor que ens ha causat la seva malaltia, però no ha pogut. Aquí ens deixa, amb la sensació que no hem pogut fer res per ell. Únicament, el que ell ens va demanar: respectar el seu silenci, respectar el seu tarannà, sempre discret, sempre allunyat del soroll, sempre sense buscar compassió ni cap gest de pietat.

El seu últim missatge al meu mòbil va ser "Gràcies, Emilio!!!", i data del 17 de setembre de l'any passat. Sí, el dia del seu aniversari. Jo havia fet, simplement, com sempre, el mateix de cada mes: "No vull saber gaire de tu. Només vull que sàpigues que me'n recordo diàriament de tu. I espero que ho notis". "Gràcies, Emilio!!!". Ja no n'hi va haver més per part seva. Sí per la meva, que no parava d'enviar-li, de tant en tant, periòdicament, salutacions, abraçades, carinyo, contacte. Sabia que anava a algun partit de la Joan Gamper pel meu germà Carlos, que el veia i m'ho explicava. Ni més. Ni menys. Suficient.

Quan ningú donava ni un duro per ells

Francesc Tito Vilanova (Bellcaire d'Empordà, 1969), filigraner centrecampista que mai va arribar a debutar al Camp Nou, bon tècnic, millor mestre i superlatiu estrateg, aconsellava Guardiola, i es convertia en el seu segon cognom quan ningú donava ni un duro per ells. Si no es fiaven de Guardiola com a primer, imagineu-vos la fe que tenien en Tito com a segon. I només ells, solets, van portar el Barça a la glòria més absoluta. Després es van separar, però deixem-ho. Millor així. Van triomfar per separat i això ens ha de reconfortar.

"Molta gent --m'explicava Tito-- creu que si et dediques professionalment al futbol et perds coses de la vida, però jo crec que és al revés. Quan et dediques al futbol professional, guanyes més del que perds. A La Masia ens ho passàvem fantàticament bé, érem feliços, convivíem gent que tenia com a únic fi divertir-se amb el futbol, jugar, jugar i jugar". Aquest era el record de Tito i la penya Els Golafres, integrada per Guardiola, Vilanova, Jordi Roura, Aureli Altimira i, sovint, Jaume Torras i José Antonio García Covelo. Els 'golafres', ja ho sabeu, es deien així perquè menjaven molt, i molt bé, i per les festes gastronòmiques que organitzaven a La Masia, de la mà del gran Avelino Blasco, cuiner d'aquella curiosa residència, quan els nois tornaven de curtes estades a casa dels seus pares amb primera matèria, de primera mà, dels seus pobles.

"Si a aquesta vivència --explica Zubizarreta-- hi uneixes la seva passió pel futbol, el seu amor pel Barça i el fet de néixer i créixer amb una guia no escrita de com es juga a futbol al Barça, entens que aquesta gent hagi traslladat el que van mamar junts a les noves generacions". El més gran és que no hi ha res escrit sobre com ha de jugar el Barça, quins futbolistes ha de tenir.

L'home ideal

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

És molt possible que, al costat de Guardiola, Tito fos, sens dubte, l'home ideal per crear l'acta fundacional d'aquesta xarxa, d'aquest mapa futbolístic, d'aquest teixit que fa únic el Barça. Hi ha qui pensa que, si s'escriu, pot desaparèixer l'encant. Tito el tenia en el seu cap i tot ha volat amb ell. Ens queda el dolor i aquella Champions juvenil que els nois de Jordi Vinyals li van dedicar just al conquistar-la l'altre dia, desitjant que "Tito també guanyi la seva Champions personal". Tots, fins i tot aquells joves, sabien que l'assumpte era dur, molt dur. Perdut.

"Quan deixo l'Adrià a l'escola i me'n vaig a la ciutat esportiva --em va explicar un dia Tito--, sempre em diu el mateix: 'Papa, tu no te'n vas a treballar. Tu vas a jugar, tu vas a passar-t'ho bé, tu vas a fer el que més t'agrada en aquesta vida'. I tenia raó". Jo no penso esborrar el seu mòbil. Ara ja tinc el mòbil de Déu. Potser algun dia el necessitaré. I no per futbol, no. El futbol, a fer punyetes. Com diu Bielsa, com van pensar aquell dia d'abril Zubi i el Pep, tots hauríem deixat de guanyar per no perdre Tito. Tots.