L'empremta del Tito. Seny, pit i collons!

Acabàvem de batejar l'any. Eren els dies que van succeir els terribles mesos d'octubre, novembre i desembre del 2013. Tito Vilanova estava animat. Fins i tot es creia que en sortiria d'aquella, sí, sí, ell sempre tan optimista. Feia temps que Ramón Alfonseda, president de l'Agrupació de Veterans del Barça, volia convidar-lo a prendre un cafè a la seva seu del Camp Nou per agrair-li que, en companyia de Pep Guardiola, hagués treballat molt bé i hagués lluitat pels seus excompanys.

I aquell dia va arribar. I davant un cafè, Alfonseda i Vilanova van parlar de tot. De tot. Explica Alfonseda, sense ànim de ferir cap creença, que la xerrada va arrencar quan l'amfitrió li va explicar al míster com va aprendre «de molt petit» que l'important «és fer el bé a la Terra».

«La meva mare, Tito, va morir quan jo amb prou feines tenia vuit anys --li va explicar el Ramón al Tito-, i estava tan unida a les seves dues germanes que havien fet un pacte: la primera que quan es morís, si trobava alguna cosa al més enllà, es posaria en contacte amb elles. Al cap de dues setmanes de morir la mare, les meves ties em van portar al menjador i em van dir: 'Ramón, hem de seguir fent el bé aquí perquè no hi ha més enllà. La teva mare no s'ha posat en contacte amb nosaltres'».

Només volia parlar de futbol

Si algú no pensava en el més enllà (no dic que no hi cregués) era Tito Vilanova. «El que avui et sembla important, Adrià, demà no ho serà», solia dir-li al seu fill. Des que li van detectar el seu càncer assassí, Tito només va pensar en els seus. «Em preocupen els meus fills, encara em necessiten». Els seus fills; la seva dona, Montse; els seus pares, la seva família i els seus amics, que, fins i tot, va posar en contacte durant els últims mesos de la seva vida organitzant trobades i sopars perquè, quan ell no hi fos, poguessin seguir compartint experiències i mantenir l'amistat. Tot això, és clar, i el futbol. El Tito només parlava de futbol. Només responia a WhatsApp de futbol. «¿Com van aquests ànims? ¿Et notes amb forces?» Ni piu. WhatsApp sense resposta. «¡Quin partit ha fet Neymar, Tito!» I, ¡xac!, resposta immediata i, fins i tot, de veu, com reconeix Xavi Torres, de TV-3. «Ney és boníssim, Xavi, boníssim. Però ¡és clar!, el portem aquí, paguem molta pasta, el baixem en paracaigudes, li rapem la cresta, el fiquem en un volcà anomenat Barça i pretenem que, en hores, en dies, en setmanes, es converteixi en Messi. ¡Paciència, home, paciència!»

 

El Tito va sobreviure a la seva malaltia amb coratge, amb determinació però, sobretot, amb un esperit de superació, supervivència i ànim extraordinari. No volia ser tractat diferent per ningú. «No crec en la sort, crec en la feina de cada dia, en la lluita», solia dir als amics, al seu entorn. S'oferia més que demanava. «Era bestialment honest, sempre de cara, mirant-te a la cara, exigint-te la veritat, molt optimista, molt», explica Rexach, un dels seus inseparables amics. «El Tito volia sentir-se útil malgrat tot, que era molt. Volia seguir arrossegant els altres en la bona direcció. Defensar les seves coses i els seus. I, per descomptat, en l'àmbit futbolístic, només pensava en la institució», assenyala Charly.

«M'ha tocat. És així. Estava alerta, però m'ha tocat», deia. Això sí, Rexach recorda que el Tito ha pogut ser fort en l'última putada que li ha gastat la vida perquè des de nen, des de sempre, ha tingut un caràcter valerós, íntegre, petri. «Quan el dirigia sent juvenil, solia substituir-lo perquè juguessin minuts altres que no eren tan bons com ell. I ell, sempre, sempre, quan es retirava, em dirigia unes mirades que no ho vulguis saber. Jo no en feia cas, ¡cap cas!», explica Charly. Un dia, fins i tot li va arribar a demanar explicacions i Rexach les hi va donar: «T'he canviat perquè no la rascaves». «¡Que no la rascava!, però què dius», li va replicar. «No, home, no, t'he canviat perquè juguessin els altres, home». Però el Tito seguia cabrejat. I molt.

Estimat pels seus futbolistes

Va ser allà on va començar a fer-se fort, a cultivar el seu caràcter, a saber, a intuir, que res li seria fàcil. Per això, quan es va fer càrrec de l'equip gran, tal com explica el seu amic de l'ànima Jordi Roura, «mai va ser afalagador, mai va ser un home de capelletes, de passar la mà per l'espatlla a les figures, de complicitats de cara a la foto i, no obstant, els jugadors, que van arribar a desesperar-se l'últim any perquè el Tito, per imatge, per no fer llàstima, per coqueteria potser, mai va deixar que l'anessin a veure, l'adoraven».

En aquell aprenentatge, el Tito també va saber com utilitzar la mà dura quan tocava. Tots es recorden del dia que va deixar a la banqueta a Getafe el mateix Leo Messi i la nit que va substituir una de les vaques sagrades i, com havia fet ell amb Charly, el crac, al passar per davant de la banqueta, li va llançar aquella mirada despectiva, tan políticament incorrecta però tan futbolera. El Tito va esperar que tothom acabés d'arreglar-se i, abans d'abandonar el Camp Nou, va cridar a part a l'ofès. «Aquella mirada que m'has llançat -li va dir sense immutar-se--, comparada amb les que llançava jo als meus entrenadors quan em canviaven injustament, ¡és una merda! Així que vés millorant la mirada perquè si et penses que m'acolloniràs amb aquella miradeta, vas apanyat, que ho sàpigues».

Ni volia ni demanava protecció de ningú. I menys mediàtica. Mai va voler una guàrdia de corps periodística al seu servei. «Si guanyo, m'adularan; si perdo, em mataran. Que em jutgin pels meus resultats i la meva feina diària». En tenia prou amb la seva força i el suport de la família. I, això sí, durant la malaltia, va necessitar i va acceptar l'ajuda del club que, des de Sandro Rosell fins a Josep Maria Bartomeu, que el primer dia que va prendre possessió li va dir «Tito, no canviarà  res, tot el Barça seguirà al teu servei», passant per les dues persones que l'entitat va posar al seu servei durant aquests anys (un metge i un assistent, que estaven a la seva disposició, dia i nit) i acabant pels seus excompanys de vestidor, tots van estar sempre atents a la seva evolució encara que molt pocs tenien accés directe a ell.

La crueltat de la malaltia, expliquen aquells que van ser a prop de Vilanova durant aquells anys i dels quals algun prefereix mantenir-se en l'anonimat, «el va fer lliure», en la mesura que, a partir del terrible diagnòstic, va mirar de fer el que mai havia fet. No podem parlar de prioritats perquè la primera prioritat sempre va ser «dirigir la seva recuperació, el seu tractament», explica un dels doctors que el van atendre. «La medicina actual no amaga res, sempre que el pacient vulgui saber-ho tot. I el Tito va voler saber-ho sempre tot. És més, va ser ell qui ens va empènyer a nosaltres, va ser ell qui estava pendent de les seves anàlisis, de si sorgia o no alguna novetat farmacèutica que el pogués ajudar a curar-se». En aquest sentit, tots recorden que el Barça, amb un comportament que ha estat qualificat per la família i la dotzena d'amics consultats per EL PERIÓDICO «d'immaculat, des del pagament íntegre del seu contracte fins a viatjar a la Lluna pel Tito si era necessari», va recolzar, sense dubtar, totes les iniciatives que va proposar Vilanova, des de visitar un metge que és una eminència en l'estudi de les cèl·lules a Galícia fins a entrevistar-se amb un dietista prodigiós a Pamplona, passant per l'últim tractament a París.

Sent, en efecte, la supervivència, estar i no molestar, no suposar una càrrega, el seu principal objectiu, el Tito va mirar durant l'últim any de vigilar, mimar, ajudar i, per descomptat, veure créixer i sentir-se orgullós dels seus dos fills que, tal com van demostrar en el massiu funeral de la Catedral, han heretat la fermesa i determinació del seu pare, i han après, és clar, que davant la vida només hi ha una postura, l'esgrimida pel seu pare: «¡Seny, pit i collons!»

Mimant els seus fills

Aquell estar, aquell acompanyar, va fer que el Tito se sentís content perquè la Carlota, que havia començat Econòmiques i Empresarials a ESADE, l'hagués encertat al canviar-se a Màrqueting i Relacions Públiques, matèries que li agradaven més. I no parlem del creixement futbolístic que va apreciar en l'Adrià, el central del cadet ja campió, que el Vilanova  pare considerava, fa un parell d'anys, que havia de millorar «molt» per aconseguir el seu somni. Expliquen que el Tito se'n va acomiadar animant-lo a continuar lluitant -«ara ja pots»- per debutar al Camp Nou.

De la lluita amb la malaltia, del tractament, terrible, dolorós, patit durant els tres últims mesos del 2013, quan els metges van mirar de protegir les seves cèl·lules bones bombardejant les dolentes, cosa que li va impedir sortir de casa durant aquells mesos, de la vigilància dels seus fills, de l'afecte i el plaer d'estar i passejar amb la Montse, d'algun  viatge, pocs, i del menjar -plats favorits: els cargols de la seva mare, de la Dolceta del carrer d'Urgell de Barcelona i els de Can Manel de Sants, així com els eriçons de mar-- va fer el Tito la seva raó de ser, a més a més de compartir amb poquíssims amics el que li passava.

Un d'ells va ser Ángel Fernández, que no pronuncia 10 paraules seguides sobre Vilanova sense que se li il·luminin els ulls, grandàs ell, però trencat amb cada record de qui va ser «el millor pigall que un pot tenir quan, quatre mesos després de saber-ho el Tito, els doctors em comuniquen que tinc el mateix càncer que ell». Només una dada: Fernández es va curar amb 36 sessions de radioteràpia i el Tito va morir després d'haver estat sotmès a 110, impossibles en qualsevol pacient, però que Vilanova va tolerar torturant el seu cos fins a l'extrem d'acceptar trasplantaments de pell, de la seva pell, a la zona on disparaven la ràdio.

«El Tito distingia el silenci del soroll -afirma Fernández--. El Tito utilitzava la parla per dir coses no per interrompre el silenci. El Tito era molt jove, però es comportava com un home gran per la seva saviesa. No s’arronsava davant de res ni davant de ningú». Fernández reconeix que Vilanova i ell van parlar molt de la mort. «Tots dos l’havíem vist de prop, sabíem com era, quina cara tenia».

El dinar a Casa Alcalde

El millor any de la vida del Tito va ser el seu pitjor any. A la Lliga dels 100 punts la va succeir el càncer de les 110 sessions que li destrossaven el cos més que curar-lo. «D’aquesta malaltia --li va explicar un dia a Aureli Altimira–, la gent s’acostuma a curar estant dos anys a casa. Jo no hi puc estar ni dos dies, em cauen les parets a sobre». Ningú vol recordar una de les obsessions del Tito, però el cert és que Vilanova, dur com el marbre, estava segur que aquesta plaga de dolor tenia el seu origen en un tractament de radiació al qual l’havien sotmès als 10 anys i que, finalment, es va descobrir que era inútil i contraproduent.

Va ser tan valent, tan íntegre, tan seu, tan dominador del seu present i destí que encara hi ha qui recorda «amb la pell de gallina» aquell dinar a Casa Alcalde, de la Barceloneta, el dia que els metges li van dir a Vilanova que patia càncer. Pep Guardiola, Rexach, Josep Maria Fusté, Jordi Roura, Ángel Fernández i Tito es van citar a les dues. I Vilanova va arribar a les tres. I el Charly li va clavar la mateixa bronca que quan era juvenil. El Tito va demanar disculpes i va seure a dinar. I ningú va notar res. Perquè el Tito no va explicar que, hores abans, els doctors li havien anunciat que patia càncer.

Tractament, lluita, un ull en la Carlota i l’Adrià, l’altre sobre la Montse, i els dos en el seu futur, a deixar-los la vida resolta. Va ser llavors quan va descobrir que a la Montse li feia il·lusió un àtic. «Jaume –li va dir un dia al seu amic Torras–, aquest càncer m’ha portat a límits insospitats. Jo mai havia discutit amb la Montse i la malaltia ha fet que, a vegades, discuteixi amb ella».

Va ser llavors quan, de la mà, és clar, d’Ángel Fernández va sorgir una estupenda oportunitat. Un àtic impressionant, de molts metres quadrats, tant habitables com de terrat-terrassa, a la part alta de Barcelona. I el Tito va dubtar. Va témer equivocar-se. I un diumenge, Vilanova es va presentar a casa de Javier Faus, vicepresident econòmic del Barça, persona de la seva confiança, per avaluar el risc de l’operació.

En aquell esmorzar, Faus i Vilanova van parlar de moltes coses. «¿Li fa il·lusió a la Montse? Doncs compra’l, no et preocupis, sempre valdrà aquests diners», el va tranquil·litzar Faus. Però hi va haver més coses. El Tito es va emportar anotats en una petita llibreta quatre consells, només per als més íntims, per saber com protegir i fer créixer els seus diners. Van parlar de les sessions que rebia a París, de les quals Faus va tenir coneixement de casualitat perquè en un dels seus viatges setmanals a la capital francesa es va trobar el Tito a l’avió acompanyat del doctor Ramón Canal, del club. Faus va reconèixer Canal, no Tito. Amb això està dit tot. Vilanova ja estava desconegut. En aquelles dues trobades, la viscuda al pis del vicepresident blaugrana i a l’avió rumb a París, Faus va detectar cert neguit, lògic, en Vilanova perquè l’equip tècnic del Tata Martino no li donés més bola. Però tot el que va comentar en aquesta direcció ho va dir amb molt de ­tacte.

Vilanova s’alimentava d’autoajuda. Per això anava sempre que podia a veure jugar l’Adrià. Fos on fos (els últims desplaçaments van ser a Mollet, Badalona i l’Hospitalet), el Tito sempre hi era. De tant en tant, només de tant en tant, parlava de futbol amb els espectadors i assegurava: «Amb aquesta plantilla, jo hauria fet una temporada collonuda». Collonuda era la paraula. Diuen que volia Neymar, que confiava cegament en Deulofeu (ja ho veuen). Que somiava amb Thiago Silva. Que volia fitxar també Ribéry…

La seva defensa a ultrança de La Masia sempre la recordava amb un exemple: l’octubre del 2012, quan el Reial Madrid va empatar (2-2) al Camp Nou, al Pep i al Tito els van ploure moltes crítiques. «¿Per què no expliqueu que ningú té el valor que tenim nosaltres de posar un jugador del planter (Montoya) sobre Cristiano Ronaldo? Això només ho fem nosaltres», va insinuar en aquells dies als periodistes.

Per aquells camps de Déu

Era aquesta devoció pel planter, a més de veure el seu fill créixer, el que el feia anar a aquells camps on mirava de passar desapercebut. «Mira, hi ha el Tito, és aquell de la gorra... és aquell del coll alt… és aquell que espera al cotxe el seu fill». Però ningú l’importunava, conscients tots que ell volia normalitat al seu voltant, discreció.

«El seu comportament en aquells camps, sempre discret, no va deixar de ser curiós», relata Joan Franquesa, exdirectiu blaugrana i pare, diuen, d’un dels fenòmens d’aquell cadet ja campió. «En els inicis de la malaltia, sempre buscava un racó, preferia no ser identificat. Últimament, ja li era tot igual. O ho semblava. Ja es barrejava amb nosaltres i compartia més conversa i tertúlia que abans. Sempre, és clar, sobre aspectes del joc del Barça i els problemes de la institució, que el preocupaven i molt», acaba dient Franquesa.

Qui sap si, tal com ha pogut saber EL PERIÓDICO, de tot plegat i més, estava disposat a parlar-ne en l’entrevista que havia pactat amb Bernat Soler, periodista de TV-3 i autor del llibre Tito Vilanova. La garantia d’un model. Va ser el 20 de gener passat, la mateixa nit que Rosell va presentar la remodelació del Camp Nou i el mateix dia que va esclatar l’escàndol Neymar. Mentre els tècnics de TV-3 preparaven la connexió per al Telenotícies, Rosell va arraconar, amb discreció, Bernat Soler per anunciar-li que el Tito havia decidit concedir una entrevista a TV-3 «on ho explicarà tot, i vol que siguis tu qui l’entrevisti». Soler, lògicament, es va sentir summament afalagat. «Era l’entrevista somiada, la que tots volíem fer, una oportunitat per deixar un testimoni commovedor», reconeix el periodista català.

Els dies que segueixen a aquell anunci presidencial són viscuts amb discreció per les dues parts. És veritat que Soler, amic com Xavi Torres de Vilanova, va intensificar les seves xerrades amb el Tito, preocupat per la imatge que oferiria davant les càmeres. Soler el va tranquil·litzar i li va assegurar que tot aniria bé. Li va explicar que hi ha trucs d’il·luminació i maquillatge que l’ajudarien a superar aquella preocupació. Vilanova, que havia deixat enrere la tortura dels horribles mesos d’octubre, novembre i desembre tancat a casa, li va dir a Soler que, fins i tot, estava guanyant pes, cosa que milloraria el seu aspecte.

El cas és que l’entrevista no va arribar a fer-se perquè, només tres dies després (23 de gener), Rosell dimiteix i a Vilanova deixa d’interessar-li l’entrevista perquè el primer valedor havia estat el president i, no sent-hi ell, prefereix no fer-la. Tant Soler com TV-3 van respectar la decisió.

Hi va haver gent de l’entorn íntim de Vilanova que sabien que es podia produir aquella bomba informativa. Jaume Torras, un dels inseparables amics del Tito, a fora i a dins del Barça, reconeix haver mantingut un dinar amb el tècnic, al mes de febrer, al restaurant japonès Shibui, a prop de la plaça de Francesc Macià, en què li va demanar opinió sobre la possibilitat que concedís una àmplia entrevista. «Jo preferiria que fos a una ràdio perquè no m’atreveixo a donar la cara a TV-3 però, al final, la faré a TV-3. Ho faig per posar cadascú al seu lloc». Torras, igual que Soler, no s’atreveixen a pronunciar-se sobre les intencions de Vilanova. «Aquell posar cadascú al seu lloc significava que volia agrair públicament a tothom, amb nom i cognom, com s’havia portat davant la seva malaltia, començant per la Montse, els seus fills, la família, el club, Rosell, Bartomeu, els serveis mèdics, els doctors, els hospitals, els amics, etc. I, sí, estic convençut que també hauria criticat determinats comportaments». Aquell dia, a la sortida del Shibui, el Tito li va expressar a Torras la seva sorpresa: «Mai m’hauria imaginat que la gent m’estimés tant com m’estima».

No hi ha dubte que el Tito s’ha endut part del seu dolor amb ell. Dolor i molta felicitat, molta. I és que, segons ha pogut saber EL PERIÓDICO, Vilanova va mantenir, pocs dies abans de morir, una meravellosa conversa, hi ha qui la jutja de «transcendental», amb Leo Messi, a qui va convèncer perquè seguís al Barça. El que no va aconseguir cap altre component del dream team per més que ho van demanar, ho va aconseguir Messi el 19 d’abril a la nit, just abans d’enfrontar-se a l’Athletic al Camp Nou i fer el gol del triomf (2-1). ¿Per què Messi? Senzill: ni el Leo ni el Tito van oblidar mai que el seu creixement, el seu triomf, va néixer de la mà. Quan el Tito es va lesionar, a finals del 2002, mentre jugava a la popular i carismàtica Grama, Rexach li va oferir un lloc com a tècnic a La Masia. I Vilanova ho va acceptar, fent-se càrrec del prodigiós cadet en què hi havia Piqué, Cesc i Messi, que no jugava ni un minut perquè, deien, «era petit, un jugador de futbolí, de fira». I el Tito li va donar la titularitat. I ni la Pulga ni el Tito van oblidar mai aquells temps.

La nit després d’entrevistar-se amb el Tito, Messi, que havia anat a casa del tècnic amb el seu amic Pinto i Pepe Costa, de l’Oficina d’Atenció al Jugador, va rebre, al Camp Nou, l’afecte i el caliu dels seus a l’aconseguir el gol del triomf.

Aquella rosa de Sant Jordi

Aquella trobada, desconeguda per tothom, obre l’última setmana de vida de Tito Vilanova. Abans d’ingressar a l’habitació 701 de la clínica Quirón per morir en silenci, en pau i envoltat dels seus, Tito fa un últim encàrrec al seu amic Ángel Fernández, a qui li demana que li compri un model de rellotge «molt especial», de la marca Patek Philippe, per a regalar-l’hi a la Montse. Fernández es torna boig removent cel i terra però no el troba i Tito no arriba a temps de donar-li a la seva dona, que ja el llueix al canell. Com va lluir, aquesta sí, la rosa que Jordi Roura va comprar perquè el Tito l’hi donés a la Montse el dia de Sant Jordi.

El mateix Roura que, quatre mesos abans, l’havia acompanyat al notari per deixar-ho tot arreglat, malgrat negar-s’hi. «M’has d’acompanyar al notari», li va dir un dia de gener Vilanova a Roura, que li va cridar: «¡No fotis, Tito, no pensis en aquestes coses!» I el Tito es va posar com una moto. «Deixa’t de tonteries, Jordi, tu ets més cerebral que jo. Si estiguessis en la meva situació, ho faries, ¿oi? Ho faries, sí, és clar, doncs demà a les deu a casa».

‘Míster’ fins a l’últim dia

Quatre mesos després d’aquella curiosa baralla, Vilanova ingressava, ja per no sortir-ne, a la Quirón. I des de la 701 encara tindria coratge, acompanyat d’algun metge i/o infermer, de descobrir per la finestra que donava al camp de L’Àliga, de l’Europa, com els nens feien rondos i, fins i tot, corregir alguna de les tàctiques que practicaven. «Es veu claríssim que aquests nois no estan ben distribuïts al camp, és impossible que guanyin». I perdien, diu un infermer de la planta.

Tot plegat passava durant les últimes 48 hores de vida de Tito, mentre Jordi Roura, Jaume Torras i Aureli Altimira, inseparables i íntims amics de Vila­nova, guardians i escortes del seu amic, àngels de la guarda dels seus fills i fidels companys de la Montse, vivien amb els ulls inundats de llàgrimes els últims minuts del míster. El Jordi, el Jaume i l’Aureli no se separaven ni un minut d’aquell racó, al fons del passadís, al costat de la 701, on la Montse estava acompanyada de les seves amigues més íntimes.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

«I, ¿saps en què pensàvem tots tres en aquell instant?», em pregunta Torras, amb els ulls com plats, amb els ulls encesos, amb els ulls inundats de llàgrimes en un racó del bar Velódromo del carrer de Muntaner. Doncs no, ¿en què? «En què hauríem fet, com hauríem reaccionat, quina cara se’ns hauria posat, quina hauria sigut la nostra actitud si, com tots tres volíem i anhelàvem, de cop i volta apareixia el Pep pel fons d’aquell passadís per donar-li l’últim adéu, l’última abraçada, al millor amic de la seva vida. En això estàvem pensant els tres mentre el Tito moria».

Guardiola, que aquell mateix dia va provocar la presència de reporters a la Terminal d’Aviació Corporativa de vols privats del Prat a l’espera del seu aterratge, no va viatjar a Barcelona, perquè sabia que la família del Tito i, sobretot, la seva dona Montse, no volien veure’l. «Aquesta tristesa m’acompanyarà sempre», va ser la contundent frase que Guardiola va pronunciar l’endemà.