Tres grans sota la llum

Fa gairebé 100 dies, 96 dies exactament, el Barça va engegar en orris el que encara avui costa de creure: una Lliga a casa. En 90 minuts. Tota una temporada concentrada en una hora i mitja, i ni tan sols així l'equip de Tata Martino va ser capaç de rebel·lar-se contra la seva caiguda i competir davant l'ímpetu, el caràcter i la motivació que sí que va mostrar l'Atlètic de Simeone, campió inesperat davant la renúncia dels dos grans, que van anar perdent un punt darrere l'altre en un tram final absolutament vergonyós. Tan resignat estava el Camp Nou a la tristesa i la pèrdua d'identitat que acompanyava un Barça irreconeixible que ni tan sols va alçar la veu per demanar comptes per un gol mal anul·lat a Leo Messi que valia el títol.

«No el mereixíem, hauria estat injust», va confessar ahir Alves, en un episodi més de la llarga flagel·lació del vestidor després de mesos i mesos de fer els ulls grossos, i que avui pagaran amb la condemna de veure per la televisió la lluita per un títol, la Supercopa d'Espanya, com ja va passar fa una setmana amb la d'Europa, que abans acostumaven a jugar. I a guanyar.

Pocs culers esperen sentir d'aquí un any una frase semblant a la d'Alves o a les d'altres jugadors assumint les culpes, ni tan sols en el cas que el campió vagi vestit de blanc o, vés a saber, si una altra vegada de blanc-i-vermell. L'arribada de Luis Enrique ha enterrat aquella sensació que a Sant Joan Despi hi regnava el descontrol i un dia a dia més que dissipat que es va acabar pagant car. La conseqüència, després d'un any gairebé en blanc, ha estat l'aposta per un entrenador d'un perfil més pròxim a Guardiola i a Tito, i molt allunyat de la fallida aposta de Rosell per Tata, i la inversió més gran dels últims anys per reforçar la plantilla (158 milions d'euros, 80 descomptant els traspassos) amb 8 cares noves, entre elles dos porters i una peça obligada en qualsevol equip i que al Barça sembla tabú: el davanter centre. Ha trigat a arribar i quan ho ha fet es farà esperar. Fins a l'octubre. A Messi i a Neymar se'ls ha unit un tercer tenor: Luis Suárez.

Notícies relacionades

Mètode Luis Enrique

Ancelotti i l'embolic del centre del camp

FLORENTINO I ELS SEUS CROMOS/ Al Madrid, ni el final de la llarguíssima obsessió per la décima, ha aplacat l'aire galàctic que mai ha perdut Florentino. Aquesta vegada, la planificació esportiva que, per descomptat, no va a càrrec de cap secretari tècnic (Pardeza va abandonar el càrrec, potser per falta de feina) sinó que se suposa que arriba com sempre de l'ésser superior, s'ha activat al Brasil. Tres dels millors cromos del Mundial se'ls va quedar per al seu àlbum: Navas, Kroos, després que el Barça el rebutgés, i James Rodríguez, un talent que ha comprat a preu de Cristiano i Bale. Abans de començar, el Madrid sembla tenir més del que necessita, i en aquest difícil equilibri amb tants noms tornarà a navegar Ancelotti, salvat per la campana qui sap si de l'acomiadament per un miraculós cop de cap al minut 94.

A Simeone i a l'Atlètic, aquella terrible desgràcia, la de ser el Pupes de tota la vida, quan de la mà del Cholo ha deixat de ser-ho, no sembla haver-los alterat l'ànima ni l'esperit que els va portar a ser més grans que els dos grans. Gairebé ningú va creure que es mantindrien dretsfins al final, i ho van fer, també l'últim dia al Camp Nou, reaccionant davant el gol d'Alexis després de quedar-se sense Diego Costa i Arda. El canvi del seu golejador per Mandzukic i la marxa de Courtois genera dubtes. En el fons, s'imposa la idea que aquesta serà una Lliga de dos. Com ha passat sempre. Exactament com la temporada passada. Però resulta que el campió no és cap dels dos.