La Biblia del Gustau

Se'n va anar Kubala, l'últim que encara em deia nen. Se'n va Biosca, l'últim a dir-me nano. Ja he perdut el meu estatus… I un altre amic entranyable.

La primera defensa que recordo és la de Miró, Zabala, Benito. Després, Velasco, Elías, Curta. I finalment, l'exemplar defensa de les Cinc copes: Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra. Avui ploro -plorem- l'adéu de Gustau Biosca. Vaig aprendre a dir-li així en l'època post-Franco. Abans -com tots- era Gustavo. I des que va arribar Kubala, el Gitano, entranyable sobrenom amb què el va batejar Laszi, igual que Rexach va ser Charly tan bon punt va arribar Cruyff.

La primera vegada que vaig tenir relació amb Biosca va ser al camp de l'Espanya Industrial. En un partit d'entrenament, acabat d'incorporar-me jo als juvenils. No em va deixar rematar un córner, amb un recurs molt seu i que ningú apreciava més que aquell que estava al seu costat. Jo a terra i ell somrient, vaig sentir que em deia: «nano, no badis mai, nano».

Després, durant els seus 187 partits amb el primer equip del Barça, van ser molts els davanters de renom que, pel que es va veure, també badaven.

Biosca era elegant jugant. Traient la pilota controlada, amb el cap alt i aires de mariscal. I l'únic que s'atrevia amb Ramallets, quan aquest renyava els seus defenses per algun gol encaixat. El gran Antonio no en tenia mai la culpa. La maleïda culpa era de Seguer, de Segarra que, més tímids, acceptaven la pentinada acotant el cap. Biosca era l'únic que el contestava. Sovint, la culpa també era de l'herba i del seu cuidador…

Cabells brillants, rinxolets de senyoret de Jerez, impecablement vestit, sempre coordinat, amant del flamenc i els toros. També vam coincidir un dia, ell com a matador i jo com a monosabio en un festival taurí a Las Arenas, de Barcelona. Senyoriu amb la capa, perfecte amb la muleta a l'esquerra i entrant a matar per dret. Ovació i triomf el mateix dia que Bernart Hilda, de l'orquestra del mateix nom, al zenit de la fama, va deixar anar la capa quan va veure arribar al toro… i encara deu estar corrent avui per la sorra de l'Eternitat.

De parella amb Kubala causaven autèntics terratrèmols als cors femenins. En contra del que molts puguin pensar, l'autèntic conquistador era Gustau. A Laszi el conquistaven. Les seves aventures són notòries i ben conegudes.

«Veiem l'eternitat»

Per això, una de les sorpreses més grans que he tingut en aquesta vida va ser quan, acabat d'incorporar Biosca com a entrenador del Pontevedra, el vaig trucar un dia a les deu de la nit. Confesso que no tenia cap confiança de trobar-lo, ja que era massa d'hora. I sí que hi era… ¡A falta d'uns minuts per a les deu!

-¿Què fas? ¿Que no estàs bé?

-Sí. Perfectament. Estic llegint la Bíblia.

-¡Vinga! Menys conyes…

-Sí, sí. Va de debò, la Bíblia.

-¿De què vas?

-M'ho ha dit un sacerdot. «La Bíblia és una finestra en aquesta presó que és el món. I a través d'aquesta finestra veiem l'eternitat».

-Parla seriosament, bromes no.

-De debò. M'he buscat durant anys i no m'he trobat. Ara, m'he trobatper sorpresa quan menys m'ho esperava.

Em vaig quedar sense paraules… No vaig saber què dir. I abans de penjar, vaig sentir una cosa així com:

-La paraula és meitat de qui la pronuncia i meitat de qui l'escolta.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Us juro que no havia begut.

Gustau va tornar a Barcelona. I durant anys va ser l'autèntica ànima de l'agrupació d'exjugadors. I quan, en ocasions, anàvem amb Laszi a dinar al Port Olímpic i Gustau ens portava de tornada a casa amb el seu cotxe, ens repetia orgullós: «El millor que m'ha passat en la vida ha sigut tenir al meu costat la Roser, la meva dona».