Qüestió de mentalitat

«¿S'ha preguntat la gent si el Barça de les últimes dues dècades seria el mateix sense ell?». Pep Guardiola no necessita esperar una resposta. Ell la té des de fa temps, gairebé des del dia que Johan Cruyff, acabat d'arribar al Barça per segona vegada, també va fer una pregunta: «¿Qui és el millor jove?». Guardiola, li van dir. I el va anar a veure. Primer al filial i no hi era. Després, al juvenil A, i tampoc. El va trobar al juvenil B. «Si és el millor, ¿què hi fa aquí?». És que és molt fluix, li van respondre. I així va començar una nova vida per al Pep, la que l'ha portat a ser el que és, a guanyar el que ha guanyat i a sentir per Johan una devoció indestructible.

Guardiola és un cruyffista radical, convençut que el Barça no seria res del que és sense la seva descaradura, sense la seva valentia, sense la persistència que el va portar a canviar la vida d'aquest club. Una admiració que el va portar durant els seus anys al Barça a trucar-li i a visitar-lo sovint. «Per parlar, a vegades de res, però sempre per fer-li sentir com li estava d'agraït», reconeix, en una convicció que fa extensiva al club: «La institució hauria d'estar eternament agraïda a aquest personatge. Ha sigut un revolucionari». I el mateix, al revés. «¿Com pot ser que n'hi hagi que parlin malament de Guardiola?», lamenta Cruyff. «L'única manera de sobreviure com a entrenador és, si pots, enviar el president a fer punyetes i que no s'hi fiqui».

«Ell ens va ensenyar a guanyar», proclama Josep Carreras, un altre gran cruyffista, igual que Ferran Adrià, que diu haver demanat només un autògraf en la seva vida. «A tu, el dia que vas venir al Bulli», confessa qui abans de conquistar el món amb la seva cuina tenia un altre somni: «Jo volia ser Cruyff». «Ets el culpable de jugar bé i guanyar», li diu Xavi, que no deixa de riure davant les ocurrències de qui, com Guardiola, considera vital en la seva carrera pel sentit que li va donar al seu joc.

Un partit de golf al Muntanyà amb Pep Guardiola, un dinar al santuari secret de Can Ferran amb Xavi, una profunda xerrada sobre la manera d'entendre la vida i Catalunya amb Marjolijn, viuda d'Armand Carabén, una conversa entre genis amb Ferran Adrià, una còmplice mirada política a l'església Santa Maria Mitjancera amb Magda Oranich i Xavier Folch, dos dels 113 detinguts de l'Assemblea de Catalunya el dia del seu debut davant el Granada que van viure al calabós...

En escenaris tan allunyats transcorre L'últim partit, que a partir dels 40 anys de l'arribada de Cruyff i del seu últim partit a la banqueta com a seleccionador català («defensem el nostre país», és el missatge que llança al vestidor) retrata la transcendència de la seva figura. Al Barça, però també més enllà del camp i de la pilota. Pel que va ensenyar i pel que va transmetre amb la seva manera de pensar. Una mentalitat i un discurs que des de la Generalitat s'ha aprofitat en un moment polític crucial, a pocs dies del 9-N.

Notícies relacionades

Catalunya es mira en Cruyff

El Barça de Flick treu bona nota

«Veig un dèficit en els catalans i és que mai van al 100% quan volen una cosa. Aquí, si vols fer una cosa nova et diuen: ¿I si falla? Sóc dels que penso que només s'aprèn dels errors», comenta Cruyff. «Johan ha canviat la mentalitat de tot un poble i ens ha fet confiar en nosaltres», subratlla Xavier Sala Martín.

«Sempre faig el que em dóna la gana», repeteix. I així ho va fer quan va anar al registre a inscriure el seu fill, que va néixer dies abans del 0-5. «Es diu Jordi», va dir. «És Jorge», li van respondre. «No, Jorge, no, Jordi». «No pot ser», li van insistir. «Doncs si no pot ser, no ho faci». I el Jordi es va dir Jordi. Qüestió de mentalitat, que diria Johan.