Valdés, respecte i reconeixement

Víctor Valdés sempre ha anat per lliure i, dins d’aquest món tan particular en què ha viscut, és probable que assumeixi sense dramatisme tot el que ha patit des del dia que es va trencar el genoll. Malgrat el seu aspecte, que l’ha portat sovint a ser jutjat per una imatge que no sempre es correspon amb el que és, Valdés és molt més sòlid del que sembla per més que s’hagi equivocat. «No defraudar els que volen tornar a veure’m jugar, la meva motivació. Lluito per ser lliure i disfrutar de la meva professió», va escriure en un dels seus últims tuits, abans d’acomiadar-se del Manchester United, amb una foto de la seva mà en què mostra un tros de paper i un missatge: «¡El que no et mata et farà més fort!».

Així que no ens l’hem d’imaginar desesperat ni donant-se cops de cap contra la paret per haver decidit el que va decidir i seguir un camí tan lluny del que es va traçar i tan ple d’adversitats. L’hem de veure assumint cada pas enrere amb filosofia i aquell aire místic que ja l’acompanyava en els seus últims temps a Barcelona, quan era fàcil veure’l caminant sol per la platja amb el seu gos, amb el qual mantenia intenses xerrades, o fent una volta amb la seva immensa Harley amb un casc militar que recordava Steve McQueen a La gran Evasió, o solcant les onades amb la seva planxa de windsurf o volant agafat al seu kitesurf, sense tenir en compte el risc que comportava per al seu físic, amb el seu grup de col·legues de Gavà per als quals Valdés era Víctor a seques. Segueixen sent les seves grans passions, molt per sobre del futbol, i no es va plantejar mai renunciar-hi per més fort que bufés el vent. «Si hagués de parlar de futbol parlaria de milers de moments de patiment», va confessar en una entrevista a la televisió colombiana el porter que no havia volgut mai ser porter. 

Valdés se’n va anar de mala manera del Barça i en aquella traumàtica ruptura va deixar un rastre de víctimes emocionals, persones que van lluitar per ell i que es van sentir defraudades. Més d’una amb raó. Però res li va fer fer marxa enrere tot i les males circumstàncies, lesionat com estava, amb el contracte milionari del Mònaco en l’aire i la porta del Barça oberta per acollir-lo. No es va acomiadar del Camp Nou en un desaire pel qual avui molts culers li segueixen passant comptes. Alguns són els mateixos que els primers anys sempre el van mirar malament, fent una ganyota per la seva estampa, jutjant-lo més pel que semblava que pel que aturava i proclamant que no era porter per al Barça, una cançó que el va acompanyar injustament més del compte.

Així que ara, quan tot li ha anat de mal en pitjor i ha passat de llarg pel Manchester United per anar a parar a l’Standard de Lieja, li segueixen cobrant factures amb aquella actitud tan (poc) humana que ell s’ho ha buscat: «Ja li està bé. Que és foti!». Així funciona sovint el singular pensament culer, cruel amb els seus i inexplicablement generós amb segons quins estranys. Capaç de desitjar-li el pitjor a Valdés i, en canvi, sentir una misteriosa devoció per algú com Larsson, que tampoc va fer mai res per caure en gràcia i que no va deixar gran cosa per recordar (3 gols el seu primer any quan va caure lesionat i 10 el segon) tret de la passada a Etoo a la final de París per empatar un partit que Valdés havia salvat unes quantes vegades. 

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

És veritat que a Valdés se’l va començar a trobar a faltar abans que marxés, amb la sensació que ningú podria ocupar aquell buit, i que el temps ha desmentit el que semblava un drama (ningú és insubstituïble... tret de Messi) i ha difuminat la seva figura. Però no prou per fer-lo baixar del podi dels millors porters de la història del Barça (el millor), forjat en una dècada admirable coronada amb tres Champions, encara que hi hagi qui s’obstini a negar-li el reconeixement per un mal final que ha acabat assumint: «El comiat del Barça no va ser el desitjat per culpa del meu caràcter. Segurament la gent esperava més d’algú com jo, però em vaig apartar i m’ho recrimino».

Un gest de penediment d’algú que sempre s’ha esforçat a mostrar-se com un paio dur. No ho és tant. Ara ja no es tracta de perdonar-lo. Es tracta de renunciar a aquells mals pensaments tan culers i desitjar que a un dels teus la vida li vagi sempre bé.