El trident executa l'Arsenal

Salvada l’eliminatòria a l’anada, només els petits rècords que poc importen a Luis Enrique estaven en joc sobre la gespa. El Barça va conservar les ratxes que forgen la trajectòria d’un campió tot i que les va poder perdre per l’indissimulat excés de confiança que va mostrar contra l’Arsenal. Va marcar quan va voler. Quan ho va necessitar. Quan va creure trobar-se en dificultats. 

El Barça va sortir atacant i, païts els dos primers ensurts, Neymar va inaugurar el marcador. L’Arsenal va empatar i un quart d’hora després Luis Suárez va anotar un golàs que va compensar el fred i l’aigua que va amarar l’afició. El dia més desagradable, amb les pitjors condicions metereològiques i la menor emoció pel desenllaç del partit, es va firmar la millor entrada de la temporada europea. També la desena victòria consecutiva de local a la Champions i el 38è partit sense perdre. No hi va faltar el gol de Messi perquè els tres del trident riguessin igual.    DOMINI VISITANT

L’Arsenal només podia sortir des de l’inici buscant un cop de geni que generés una mica d’incertesa. Es va apropiar de la primera pilota just després de treure de centre i va voler manar, encara que només fos per salvar la seva imatge. Ho va aconseguir perquè el Barça l’hi va deixar fer. L’equip de Luis Enrique es va inclinar enrere per estudiar com es perfilava el rival i detectar els espais que s’obririen.

Jugar així amb els blaugranes és gairebé suïcida si no és que s’imprimeix velocitat i passió al joc. L’Arsenal és un conjunt acadèmic i formal, i així es va expressar. Va sortir amb ambició però sense efusivitat, i va rebre el gol abans de marcar-lo. No va canviar d’idea perquè havia metabolitzat el seu futur: estava perdent des de fa tres setmanes.  

UNA MÀXIMA CONTRASTADA

Tenia poca fe, no es pot negar, i la va perdre aviat, al cap d’un quart d’hora. En la segona connexió del trident. Sense necessitar gran cosa, amb tan sols dues combinacions, el Barça va acomplexar l’Arsenal. La primera, entre Neymar i Messi, la va salvar miraculosament Ospina; la segona; un minut després, entre Suárez i Neymar, va acabar a la xarxa.

Així es va expressar una màxima, una condició ja sabuda i contrastada a la qual s’enfronta qualsevol rival blaugrana: l’efectivitat del Barça és descomunal. Només va caldre aquest gol, perquè el treball rellevant es va complir a Londres. El Barça ataca amb tres, i amb això en té prou: l’Arsenal va percudir amb sis jugadors, i amb tots ells només va deixar anar salves, simple foguejament.

DOS PARTITS EN UN

Ahir hi va haver dos partits, i tots dos els va guanyar el Barça. El xoc va començar i el partit es va acabar. Mig equip va jugar amb l’Arsenal a un ara tu ara jo, majoritàriament a la parcel·la local, i els tres davanters es van enfrontar als quatre defenses anglesos (tot i que cap n’era). El suport on es recolza el trident, no obstant, té més consistència que l’Arsenal.

Tot al contrari que el Barça, pletòric i entusiasta que ni se’n recorda de l’últim dia que es va veure en dificultats i encara menys de l’últim cop que va perdre. Confiat en el coixí de l’anada i en com l’arriba a somriure la vida, es va passar la nit dormint, estalviant esforços. Uns al darrere i d’altres al davant. ¿I els del mig? Corrent sense parar, amunt i avall. Luis Enrique va haver de substituir Iniesta i Rakitic, destrossats pel trot.

SENSE ARRIBAR A TEMPS

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Els interiors van patir més que ningú l’anada i tornada dels 90 minuts. Ni van arribar a temps per ajudar a defensar ni els van quedar forces per recolzar l’atac. Però contra el que va semblar, la pilota va estar més en poder del Barça que de l’Arsenal, que va buscar l’atac amb rapidesa sabent que el rellotge també jugava en contra seu. Li va faltar claredat al quadro anglès, les millors oportunitats del qual van ser un xut de Wellbeck al travesser i una doble parada de Ter Stegen de dos remats d’Alexis i Giroud.

Aquest és el trident de l’Arsenal. No hi ha comparació possible. En realitat, en cap demarcació, tot i que Bellerín, el lateral dret i exbarcelonista, va exhibir velocitat. Pocs arguments per eliminar el campió.