La mortalitat de Déu

Fill d'un venedor de fruita als voltants de l'estadi d'Amsterdam, Johan Cruyff va créixer per convertir-se en el màxim representant de la Taronja Mecànica, la selecció holandesa que va mesmeritzar el món del futbol en el Mundial de 1974 i va ser massa original per quedar-se amb un campionat que semblava tenir assegurat.

El Prim Cruyff va ser el gran excèntric del futbol. Enemic de les regles, va posar la seva carrera en risc al pegar a un àrbitre i va acceptar portar a l'esquena el número 14 amb què llavors s'ofenia els suplents. Va ser el primer jugador de l'Era d'Aquari, disposat a posar en entredit tot valor establert.

SENTIT DEL PERILL

Defensor del sexe durant les concentracions de l'equip, fumava un cigarret o menjava un sandvitx al mig temps del partit. La seva capacitat per vulnerar les convencions el va convertir en el pupil ideal de l'entrenador Rinus Michels, que va assumir el futbol com un carrusel on només el porter seguia al seu lloc.

Cruyff apareixia en els més diversos racons del camp amb idèntic sentit del perill. Les seves fintes desequilibraven tant com la peculiar perspectiva amb què entenia el joc. Convençut que el que s'ha de moure és la pilota, era incapaç de dissenyar una jugada que no fos, al mateix temps, una proesa tàctica.

Amb Franz Beckenbauer, va ser l'únic rei del futbol que va destacar com a protagonista i entrenador. La seva arribada a Barcelona va representar la revolució cultural més gran de la rica història blaugrana. En bona mesura, això es va deure a l'impacte emocional que va rebre al Mediterrani. Quan jugava per a l'Ajax, la gent el felicitava per la seva execució; a Barcelona, la gent li donava les gràcies, diferència decisiva. A la ciutat fundada per una barca, l'holandès volador va trobar una pàtria sentimental. Els seus triomfs serien els de la seva gent.

EL TARONJA COM A ADAPTACIÓ

A l'arribar a Amèrica, els immigrants espanyols plantaven un taronger com un rellotge per mesurar la seva adaptació a la nova terra. Al cap d'uns set anys, la planta donava els seus primers fruits; això mostrava que ja pertanyien allà: la taronja era la seva prova d'identitat. El fill del venedor de fruita va trobar la seva millor taronja a Barcelona, i va decidir que el seu fill es digués Jordi.

La seva aclimatació mediterrània va produir un insòlit ús del llenguatge. Va aprendre un castellà de la seva invenció, va perfeccionar la forma de pronunciar la "ela" líquida catalana i es va expressar a través d'aforismes on el galimaties convivia amb la frase cèlebre. Res li va posar la pell de gallina; va preferir dir que tenia "gallina de pell".

Aquesta seguretat per reinventar la llengua provenia d'una incondicional convicció que la realitat es canvia a voluntat. Com a líder del Dream Team, va transmetre als seus jugadors una confiança desconeguda als vestidors del Camp Nou. Abans de la final de Wembley, el 1992, els va demanar que disfrutessin el partit. Només algú que té un pacte secret amb el triomf considera que el desafiament és una diversió.

EL SOBRENOM NO ERA EXAGERAT

Els seus deixebles li deien "Déu". El sobrenom no era exagerat. Els seus feligresos van prosseguir les seves ensenyances a La Masia i un antic aplegapilotes del Camp Nou creixeria per convertir-se en el seu profeta més gran: Cruyff va tornar a guanyar amb Guardiola al capdavant de l'equip. Com que no hi ha església sense lloances ni heretgies, el messies idolatrat va ser president honorari en temps de la directiva de Joan Laporta i va patir la humiliació de ser defenestrat per l'apòstata Sandro Rosell.

Incapaç de fer una jugada comuna dintre el camp o dir una frase normal fora d'ell, Cruyff va viure per produir sorpreses. En els seus rars moments de dubte, deia: "Només Déu ho sap…", posposant la resposta per a una discussió posterior amb ell mateix.

Notícies relacionades

"Cruyff va fer la Capella Sixtina"

L''holandès volador'

En una ocasió, Sergi Pàmies va arribar a entrevistar-lo i el va trobar assegut sobre una pilota. "Sóc a la meva oficina", li va dir Johan Cruyff.

L'impredictible Déu que va oficiar als camps ha fet la més rara de les seves jugades: ja immortal, ha mort als 68 anys.