Un passeig amb Johan

Fa poc més d’un mes, va fer un llarg passeig per la carretera de les Aigües. El metge li havia dit que havia de caminar i, entre la desagradable rutina que li imposava el càncer, aquesta recepta li va sonar bé. Una mica d’aire. I un matí per desemboirar el cap i no pensar gaire, ell que no deixava de pensar mai. Va sortir de casa somrient. Tenia bon aspecte, acabava d’arribar de les seves obligades vacances al seu paradís secret: l’illa Maurici. No, aquest any tampoc va faltar a la cita que complia encantat cada mes de gener, just després de Reis, el millor regal quan la resta del món es posava a treballar, i que els metges li van permetre pels seus desitjos de seguir vivint com sempre havia viscut. El càncer no li havia de prendre aquesta escapada. Tres setmanes amb Danny. Com dos reis.

Va haver de renunciar, això sí, al golf, i així Danny es va perdre aquella comèdia seva de comptar els cops al seu aire, i potser treure alguna bola dels pantalons quan Danny i qualsevol que l’acompanyés sabien que la bola apareguda de no sap on no era la mateixa que havien perdut de vista. «Sempre s’ha de portar una bola a la butxaca», deia amb aquell gest del noi entremaliat acostumat que els que l’estimaven l’estimaven així, per ser com era, tan especial, tan diferent, tan genial, tan Cruyff, i el deixaven comptar els cops que volgués i deixar caure una i cent boles gairebé sense dissimular. Per què havia de dissimular algú que sempre va dir el que li va semblar i mai va rendir comptes a ningú que no fos Danny, l’única que coneixia totes les cruyffades imaginables. «Johan és l’únic que es fa trampes a si mateix», comentava, després de cops i més cops perduts en les targetes de camps de mig món.

Sense saber-ho, es va acomiadar del golf per la porta gran, com li corresponia a qui hauria sigut capaç de donar algun consell a Tiger per tornar a ser el que era: al temple de Saint Andrews. No va estar fi. Dies després va rebre el trist diagnòstic. El maleït càncer. «Ara ja sé per què vaig jugar malament», li va deixar anar a un dels seus grans amics. Una altra cruyffada. Sempre trobava una sortida a tot, com quan corria amb aquella elegància i esquivava les cames que sortien al seu pas, l’holandès volador, tan per sobre dels altres que no hi havia manera d’atrapar-lo ni amb la pilota ni amb les paraules. S’explicava de la seva manera, amb la saviesa i la lògica del llenguatge cruyffista, que sovint inclou un jeroglífic que no sempre es resol a la primera per més simple que sembli, i quan li convenia s’explicava perquè ningú preguntés encara que no l’entengués, o per respecte o per por que el deixés amb el cul a l’aire.

El Montanyà, el seu refugi

Però cap gespa, cap olor, cap paisatge, com el d’El Montanyà, la seva altra casa, el territori on se sentia un més, gairebé un home de poble, per més que els germans Font, en Joan i en Robert, del restaurant l’Estanyol es desvisquessin per fer-lo feliç, i se’ls il·luminés la cara cada dia quan entrava, amb les seves ulleres de sol, i el seu polo taronja, i les seves bermudes, i, és clar, les seves vambes Cruyff, bronzejat, imponent, cada dia més jove, com un Benjamin ­Button a qui adoraven, i que així per sorpresa un dia els portava del Brull a la llotja de l’Ajax.

Johan passejava per Collserola, mentre els runners es creuaven amb ell, i enmig de l’esforç i la suor rebien una glopada d’aire quan el reconeixien, com qui acaba de tenir una aparició, una imatge impossible en aquell escenari. I ell no deixava de parlar. De futbol, sempre de futbol. O de la seva fundació, l’únic tema que els últims anys competia amb la pilota, feliç perquè recuperaria l’a­liança amb el Barça, i per sobre de tot, aquest acord suposava una ajuda per als nens.

El futbol li acabava de donar una altra satisfacció, una més, gràcies a un altre geni. El dia abans, Messi havia recreat una de les moltes accions a les quals havia posat nom: el penal de Cruyff. La passada indirecta que ell havia ideat 33 anys abans. Assegut davant el televisor de casa, va sentir un pessigolleig al cos. Leo el va fer entrar al túnel del temps i amb ell milions de persones, amb el nom de Johan de boca en boca, amb els pares i els avis explicant als fills i els néts el vell penal. «Em va fer molta il·lusió el que va fer Messi. Si algú pot fer una cosa així és ell. De seguida vaig veure que es parlava del meu penal. És una alegria que se’n recordin de tu després de tants anys. És bonic, són coses que dóna el futbol», deia. Una alegria que li va arribar just després de rebre bones notícies sobre la seva salut. «Tinc la sensació que vaig guanyant 2-0 a la primera part d’un partit que encara no s’ha acabat però que estic segur que acabaré guanyant», va ser el missatge que havia enviat el dia abans. «Era el dia 13, no m’hi vaig fixar perquè, si no, hauria donat aquesta bona notícia el 14». El número de la seva vida.

Convençut que guanyaria, com sempre. Johan mai es va rendir davant de res, ni tan sols davant d’aquella lleugera costa enmig de la passejada, quan es va aturar a contemplar la ciutat, sense voler donar signes de cansament, i dir-se a si mateix que tot anava bé, i no posar-se a pensar. Així que millor seguir parlant. Del Barça, del trident, de reconèixer que s’alegrava que Messi, Suárez i Neymar es portessin la mar de bé, i de l’Ajax, del seu Ajax, el club on s’ha passat la vida entrant i sortint, i que mai va ser tan gran com quan va seguir la veu del profeta. I del Bayern. I de la Premier. I d’en Pep, el seu gran deixeble, més cruyffista que Cruyff, que mai va deixar de trucar a la seva porta per escoltar-lo, des del primer dia al fi­lial fins avui, amb una admiració i un respecte irresistibles.

Les apostes amb Hristo

I així anava parlant, entre el present i el passat, entre records i noms. El de Romário, que només d’anomenar-lo ja li arrencava un somriure, un altre dels que es rendeix als peus del «míster», com li diu, perquè, entre tots els entrenadors que ha tingut, el «míster» és Johan. I de Zubi, de qui sabia que no deixava de preguntar per ell, inquiet pel seu estat, i a qui telefonaria qualsevol dia, com va telefonar a més d’un el dia que el van acomiadar, indignat amb la decisió de Bartomeu.

I de Hristo, un altre dels seus devots, a qui després de treure de Bulgària no va deixar d’ajudar en la seva obsessió que el club el tractés com es mereixia i no com un estranger de segona a qui van col·locar en un piset, lluny de les condicions dels altres, i al qual sempre va aplicar la fórmula del pal i la pastanaga. Com es divertien. Cruyff recordava la tossuderia del búlgar a desafiar-lo constantment, en una infinitat d’apostes que… sempre perdia. «Jo li deia: Hristo, no veus que no pots guanyar mai». I ell, caparrut. Un dia es va apostar 100.000 pessetes que faria dos gols a la primera part. En va fer un de pressa i li va fer un gest a Johan, com ­dient-li, vés preparant la pasta. «Llavors, li vaig dir a Txema treu el 8. Quan Hristo ho va veure…», i Johan reia i reia. «Em va tirar la bota, em va insultar, em volia matar…». I més rialles. Igual que Stóitxkov al recordar-ho, ara ja amb llàgrimes.

I així va seguir parlant. Són tants noms. Txiki, Ronald, Bakero, Laudrup, Salinas, Eusebio… tots els que li van fer recordar un dels seus moments més especials. El 10 de març va fer 17 anys i, a propòsit dels 25 que es commemoren l’any que ve de Wembley, va reviure aquella escena al centre del Camp Nou en el partit d’homenatge que tant va costar d’organitzar, enmig de les seves interminables baralles amb Núñez. No, no ha oblidat la frase que va llançar i que perdura en la memòria de tots els que eren al seu costat. «Només Déu sap el que ha costat arribar fins aquí...», i els jugadors es miraven els uns als altres somrient, fent broma amb aquell missatge que tenia un doble sentit.

Paraula de Johan

Per a ells, Johan era Déu, el sobrenom amb què parlaven d’ell, per la seva capacitat de saber-ho tot, de veure-ho tot i de sentir-ho tot. «Al vestidor s’haurien de canviar els bancs per reclinatoris per escoltar la paraula de Johan», solia dir un dels seus feligresos més rebels. Un dels que van viure moments difícils amb ell i, com els altres, va acabar recordant-lo com algú especial, el millor entrenador que mai van tenir, i que va canviar les seves vides quan els va escollir per al seu 'dream team'.

Tots, fins i tot els seus preferits, van purgar algun pecat. Com quan en Pep va aparèixer desfilant vestit de Toni Miró, i Johan el va enviar de la passarel·la al Miniestadi, al racó de pensar sota l’amenaça que per aquell camí no arribaria. O quan va reunir el grup que participava en el programa de televisió Fantàstic (Txiki, Salinas, Guardiola, Alexanko, Eusebio) i els va dir que s’havia acabat, que prou de tele, que avisessin que ja no hi tornarien. I davant els arguments que havien de complir el contracte, que no podien deixar-ho així sense motius, els va respondre: «Bé, doncs res, serà un programa fet per ­suplents».

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Llavors, no hi va haver rialles però quantes vegades han rigut al recordar-ho, i quantes més ho seguiran recordant. Johan els va unir i Johan els ha mantingut units, per més lluny que estiguin. En tots aquests anys, sempre ha estat amb ells. En tants i tants moments. En tants i tants sopars. I seguiran sentint sempre la seva presència encara que ara s’imposi el dolor. «Ens hem quedat orfes», va ser el missatge que va en­viar Guadiola a alguns d’ells.

Ja són sis quilòmetres caminant («no està gens malament, ¿oi?»), i en un moment donat, Johan es para i torna a contemplar el paisatge. Barcelona, als seus peus, una simbòlica metàfora. Va distingint diferents punts de la ciutat, però just davant emergeix el Camp Nou. «És bonic, eh». Sí, és preciós. I Johan el va seguir mirant. Amb la 'gallina de piel'.