Més gols que joc

Ala segona meitat, per la mínima i amb més o menys agonia. Així van guanyar. Cap dels tres primers va fallar i tot continua igual a la Lliga, encara que tots tres han deixat tones de desgast físic i anímic a l’antepenúltima jornada. Pel molt que van haver de córrer i pel molt que van patir. El Barça va ser qui va posar abans en franquícia el marcador (m. 49), amb l’avantatge de jugar contra deu, i va tornar a casa amb el millor resultat. Una anècdota, perquè va emetre sensacions preocupants que en anteriors partits van quedar camuflades per les golejades.

A aquestes alçades el joc ja importa ben poc, encara que sigui el mitjà escollit, sobretot pel Barça, per aconseguir el resultat. Va oferir ben poc, però n’hi va haver prou per batre un Betis lluny de ser aquell equip carismàtic. És una calamitat que ja ha fet prou salvant-se. Va claudicar com en les anteriors visites blaugranes, però està molt lluny de ser qui era. Tampoc el Barça és qui va ser, però amb millors jugadors, molt millors, és a l’altra punta de la taula i lluitant pel doblet.

Luis Enrique l’intenta aconseguir amb el mateix equip del triplet. Un any després, la nòmina és la mateixa. L’entrenador repeteix l’alineació que el va coronar la temporada anterior, dia rere dia, amb l’onze que es recita com l’abecedari sense contemplar cap variant. Una prova evident de la poca confiança que té a partir del 12è jugador de la plantilla. Ni per espavilar ningú ni per elevar el nivell amb l’entrada d’aire fresc que ventili l’equip, necessitat d’algú que trenqui la monotonia.

EL QUART DAVANTER / El gol de Rakitic (el quart davanter de la plantilla en eficàcia amb els set gols de la Lliga) va ser un regal del Betis. Fins llavors el Barça no havia xutat, llevat en un tímid xut de Neymar, a qui no se li adverteix cap mena de tensió. Juga igual a la jornada 36 que a la 3 o la 15, com si no tingués la imperiosa necessitat de marcar primer i lluir-se després. No té l’actitud de Luis Suárez, a qui se li ha posat a tocar la presa del Pitxitxi, amb Cristiano postrat a la llitera, i no el deixarà escapar.

Neymar és l’antítesi de l’estampa que exhibeix l’equip, tenallat per la pressió. La dels resultats aliens, fonamentalment, i la del rellotge, que es va accelerar des de la primera sacada de centre perquè cada vegada que s’aturava el joc es perdien desenes de segons. Adán volia «fotre» la Lliga al Barça. No ho va fer amb les parades, la seva teòrica funció, sinó per les reiterades pèrdues de temps sense dissimular gens fins que va regalar el 0-1.

EL PORTER QUE NO ATURA / Adán no va aturar perquè no va tenir res per aturar, així que la seva responsabilitat en l’agonia del Barça va ser parcial. Va complir les ordres del seu entrenador, i no se li pot retreure res més enllà de la seva falta de noblesa en el joc. Més maldestre per als interessos del Betis es va revelar Westermann amb dues absurdes faltes que el van expulsar molt aviat del partit i van suavitzar el drama en què es convertia el partit fins que Messi es va posar mans a l’obra. Dels seus peus van sortir els gols. No els va marcar, sinó que els va fabricar, amb dues assistències fabuloses.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Veure’s contra deu va animar un Barça que estava al caire de l’atac de nervis, més per la por que va envair el Betis que pel joc dels blaugranes, pla i rom com en un amistós de pretemporada. Davant d’un rival tancat enrere, sense cap interès superior al d’aconseguir el puntet matemàtic de la salvació, no hi va haver ni una engruna d’enginy, d’espurna entre els barcelonistes. De la verticalitat, val més ni parlar-ne. Tan breu com les passades de Messi, l’enginy en persona. Va abandonar la banda, amb el consegüent alleujament de Montoya, i es va col·locar al centre per dirigir les operacions. La seva intervenció els va alliberar a tots. Com sempre, li van cedir l’honor que els salvés la vida.

Fins llavors, l’equip movia la pilota de banda a banda, sense cap profunditat. Només va provocar tedi i cansament al Betis, que es va sentir protagonista d’alguna cosa heroica per la pressió dels seguidors, que es van posar a jugar davant l’absència dels seus futbolistes: van cridar, van protestar, van taral·lejar l’himne espanyol, van corejar l’Atlètic i van cantar «campions, campions» amb tota la ironia del món als culers. Ho són, i quasi segur que ho seran, encara que no ho semblessin.