Mig segle de la venda del camp de les Corts

Fa exactament mig segle, el Futbol Club Barcelona es treia finalment un gran pes de sobre. Enric Llaudet rebia de mans de Josep Maria Figueras, factòtum de la immobiliària Habitat, el primer taló de 20 milions de pessetes que el club ingressaria per la venda del seu vell estadi de les Corts, valorat finalment en 226 milions. Quedaven enrere gairebé nou anys d’infrautilització de la catedral de la Travessera, bloquejada des de la construcció del Camp Nou a causa de requalificacions urbanístiques pendents.

Durant aquell llarg lapse de temps, la casa que Joan Gamper havia construït el 1922 servia com a exagerada seu del filial, el Comtal, per a competicions de les seccions del club i, fins i tot, com a recinte de lloguer per a partits típics de solters contra casats. El febrer d’aquell 1966, la piqueta havia iniciat la demolició d’un santuari que amenaçava ruïna per evident desatenció. Les friccions entre diverses administracions franquistes van deixar desatesa la súplica d’una directiva ofegada econòmicament, a la qual va salvar finalment un beneplàcit aconseguit en Consell de Ministres gràcies a la mediació de Torcuato Fernández Miranda, clau per desencallar aquell assumpte.

Descontrol econòmic

Descontrol econòmic¿Com s’havia arribat a una situació tan delicada? Una vegada adquirits els terrenys, la directiva del falangista Miró-Sans va pressupostar l’obra del Camp Nou en 66.620.000 pessetes. Durant tres anys, els plànols dissenyats per Francesc Mitjans –cosí del president– i Josep Soteras s’aniran fent realitat. En el camí, l’entitat estira molt més el braç que la màniga de les seves possibilitats reals i no s’escatimen fitxatges de gran anomenada per evitar l’hegemonia imparable del Madrid de Di Stéfano. El cost esportiu es desboca, encara que molt menys que el descontrol en la gestió del nou santuari barcelonista. Al final, la factura es quadriplica fins als 288 milions de pessetes. El club amenaça d’entrar en bancarrota. El dèficit disparat provoca, després de l’hecatombe de Berna, l’inici de la coneguda com a travessia del desert, els 14 anys sense cap Lliga.

Molts interrogants

Molts interrogantsEls tres anys de construcció de l’estadi no acaben sent, precisament, cap bassa d’oli. El populista Miró-Sans presenta la novetat com un somni fet realitat, encara que pel camí dimiteixin alguns directius de pes, com Llaudet mateix. Malgrat l’opacitat pròpia del franquisme, fins i tot les penyes eleven un qüestionari amb 37 interrogants sobre l’obra que no troba cap resposta des de la directiva. Ja és un pou sense fons. Sense pressió democràtica, s’arriba a l’extrem que l’ajuntament i les administracions locals giren l’esquena al Camp Nou, que triga pràcticament quatre anys més a veure acabada la urbanització dels accessos. Anar a veure el Barça es converteix en una excursió silvestre. Subtil venjança dels prebostos locals del règim, que potser buscaven la seva part del botí.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Ja no sabrem mai com es van fer els comptes d’INGAR, l’empresa constructora, i serà impossible de comprovar si el despropòsit va ser presidit per corrupteles dels principals implicats. En el recorregut d’aquests set anys en economia de guerra, Llaudet es veurà obligat a convertir en amateurs algunes seccions com el bàsquet i rebutjarà l’oferta de l’Espanyol de Vilà Reyes per la compra de les Corts.

El vell estadi ja no podia albergar la demanda del creixent barcelonisme, sí, però l’esforç de l’estadi pràcticament va acabar amb l’entitat, mantinguda gràcies a crèdits bancaris i als diners compromesos per milers de socis que van pagar l’abonament de la localitat de manera anticipada per tapar aquell forat tan descomunal. Avui, al davant de la tribuna, just al costat de l’estàtua de Kubala, un monòlit recorda la directiva d’aquell moment. Xocant manera d’agrair els serveis prestats a aquelles persones que pràcticament van liquidar l’existència del més que un club. Lliçons oblidades de la història, avís per a navegants. Les Corts, per cert, alberga actualment una concentració immobiliària molt més gran que els suposats plans previs. Millor per a Habitat, coses pròpies del franquisme.