Leo enlluerna, Luis plora

Anava coix. No podia ni caminar. Tenia el múscul trencat i l’ànima destrossada. Suárez anava coix. Anava a càmera lenta, incapaç d’arribar ni tan sols a la banqueta perquè va estirar la cama dreta per atrapar una pilota aèria al cor de l’àrea del Sevilla. Però la va estirar tant que es va trencar. Per això, caminava abatut, recolzat en tot moment per Messi i Neymar, que no el van abandonar en cap moment, conscients que el seu amic estava vivint els pitjors moments. I per Luis Suárez, el Barça va voler jugar i guanyar. Pel davanter uruguaià l’equip de Luis Enrique es va aixecar amb una força admirable, no només des del caràcter sinó pel futbol.

    Suárez havia arrencat a plorar. Messi no el va deixar sol; Neymar, tampoc. Va trigar una eternitat, assumint potser que fins i tot es podria perdre la Copa Amèrica quan abandonava la relliscosa gespa del Calderón. No podia entendre que després d’una temporada celestial (59 gols en 53 partits, a més de repartir 22 assistències) es trenqués. A Messi també se li va trencar l’ànima, com a Neymar, convençuts que havien de donar alguna cosa més per aquest amic ferit en una batalla. Va arribar amb molts problemes a la banqueta, va agafar una tovallola i es va tapar la cara com si el dolor es pogués amagar de veritat. Però era gairebé impossible. 

    Es jugava el partit i Luis Suárez, desconsolat, no tenia ni ganes de mirar el que passava al terreny de joc, amb el Barça jugant amb 10 per expulsió de Mascherano. Però aquests socis que té a la davantera no estaven per deixar-lo a l’estacada i en la desgràcia. I el seu capità, encara menys. Iniesta, que va acollir a la seva falda l’uruguaià quan era tractat com un delinqüent per la sanció de la FIFA, també va entendre que ell es mereixia alguna cosa més. Aleshores, i amb un menys, el Barça va dictar una lliçó que trigarà anys a oblidar-se, no únicament pel valor de la victòria sinó també per l’admirable esforç que va haver de fer.

Per totes bandes

Luis plorava i plorava. Sense parar en cap moment, rebent el consol de Rakitic, a qui li va tocar ser substituït en el descans perquè Luis Enrique necessitava les cames fresques de Mathieu per aturar Gameiro. Desconsolat estava el davanter uruguaià, mentre Messi va entendre, amb la màgica complicitat d’Andrés, Don Andrés, Andresín, que la final era seva. Per començar, van dissenyar un triangle al costat de Neymar per desmuntar el Sevilla en l’último instant del temps reglamentari provocant l’expulsió de Banega i l’inici d’una nova final.

Notícies relacionades

Com una altra Lliga

Festa al Camp Nou a partir de les 21.15 amb entrada gratuïta

    En aquesta, el Barcelona va ser el millor sense discussió. Va ser llavors quan Messi, potser pensant en el seu amic Suárez, va elevar la pilota a càmera lenta buscant la desesperada carrera de Jordi Alba, transformat en un extrem, com el va descobrir Unai Emery al València. Aquesta passada no existia. Aquesta passada no està patentada. Aquesta passada no es pot veure en cap altre equip. Aquesta passada va agafar el Sevilla desordenat per encendre la llum d’un Barça genial. Leo va regalar el primer meravellós gol. Era per a Luis.

    En el 2-0, quan l’equip andalús estava estabornit, Messi es va inventar una altra passada. Res semblant a la primera. En l’1-0, llarga, bombada i profunda, verinosa com sempre. En el segon, de manera delicada, suau, precisa i, sobretot, astuta per deixar sol Neymar. El 10  van inventar per totes bandes, repartint bombons per als seus socis en honor a Suárez, el davanter de raça que va acabar un any impressionant plorant. Però quan Iniesta va aixecar la Copa del Rei (té 32 anys i suma 31 títols) Luis Suárez era a la seva dreta, amb Benjamín, el seu fill petit, penjat del coll. I Messi sota de tots dos, disfrutant d’una Copa que no oblidaran mai més. Leo va enlluernar, Luis va plorar i va somriure, mentre Andrés va decidir que no hi ha millor capità que el que agafa la pilota i se’n va del món. Així va aixecar Iniesta el seu imperi.