El gol alliberador

Ja està. O no. Perquè encara n’hi ha (no entenc com és que no li han muntat una campanya de Twitter com al bo de Quique Sánchez Flores) que diuen que el seu primer gol oficial amb el Barça no hauria de valer perquè estava en fora de joc. Però el cert és que Paco Alcácer ja ha deixat enrere el patiment, tot i que ell desmentís contínuament que ho passava malament, entre altres raons perquè el recolzaven els seus companys i l’entrenador, Luis Enrique, que ¡fins i tot prohibia parlar d’ell en les conferències de premsa a la ciutat esportiva!

«És un alliberament que et dóna confiança i això ho reconeixeria qualsevol dels golejadors que hagi patit una ratxa així», va dir Paco Alcácer després d’acabar amb el parèntesi d’11 partits oficials, és a dir, 577 minuts, sense aconseguir veure porta. Luis Enrique podia emmudir els periodistes sobre el tema però, preguntessin o no, debatessin o no sobre això, el cert és que era un tema més que recurrent entre la gent blaugrana. Perquè Alcácer és un golejador, perquè ha costat molts diners i perquè ha vingut al Barça només a això, a fer gols, ja que la resta de coses ja n’hi ha que les fan tan bé o millor que ell. Per això el reconeixement per part del crac que va venir de València demostra que sí, que estava angoixat, com qualsevol punta històric que hagi patit una ratxa semblant. Després, com reconeixen tots els entrevistats, «acabes fent gols amb el cul i fins i tot t’aplaudeixen quan envies la pilota fora».

"Un dia et lleves i els marques amb el cul"

Poli Rincón. Real Betis Balonpié

Tot són bones maneres, amabilitat, afecte per la professió, devoció pels seus companys, admiració pels bons «pels bons de veritat, com aquests monstres que teniu a Barcelona, com Leo Messi o Don Andrés, per citar-ne només dos». Poli Rincón, que esquitxa els seus comentaris de bromes i algun disbarat de xerrada de cafeteria, de tertúlia de carrer, està convençut, molt convençut, que aviat, molt aviat «Paco Alcácer, que és un gran, immens golejador, es llevarà un matí i començarà a fer gols. ¡Els farà fins i tot amb el cul!, com em va passar a mi en un Athletic-Betis, a San Mamés, quan Javier Clemente va ser campió: vam guanyar i en vaig fer un amb l’esquena. No saps com, però passa».

 

Així és la vida del golejador, segons Rincón, pitxitxi de la Lliga el 1983. «Jo vaig arribar al Betis i, de sobte, Luis Aragonés, el primer dia, ja es va posar malalt. I ens va deixar. Va venir Iriondo i ¡flipa, flipa!, ens va reunir a l’argentí Moyano, gran golejador i persona, i a mi i ens va dir que ens poséssim d’acord, que jugaríem un temps cada un, que ens ho muntéssim entre nosaltres». I es va passar quatre partits sense marcar.

«I, és clar, et passes el dia menjant-te el coco. Això és el pitjor. Tens por, incertesa, dubtes de tot, de tu mateix, perds la posició, el toc, el tacte, no et surt una paret..., fins que, de sobte, els fas amb el cul». I els va fer. EMILIO PÉREZ DE ROZAS

"Amb una ratxa així, César se suïcida"

Justo Tejada. FC Barcelona

Els golejadors sempre han tingut crisis de producció, i ni tan sols el Barça dels 50 i 60 se’n va salvar. Justo Tejada, que va marcar molts gols sense ser un ariet, recorda el patiment de Villaverde. «Ramón Alberto Villaverde, un uruguaià molt bo, va passar una ratxa molt dolenta. Ell es desesperava, però Pepe Samitier, que el va portar, estava dels nervis». Villaverde va marcar un gol en el debut a les Corts, en un 4-2 davant el Sevilla, i dos més en el següent partit, a Vitòria, però després va estar sis partits sense veure porta. «Estava molt nerviós, molt. Jugava de meravella, es movia bé, regatejava… La qüestió és que, en aquella època, amb això no n’hi havia prou, no estava ben vist, perquè un davanter havia de marcar gols. Després es va adaptar i va rendir molt bé».

Tejada també va ser company d’un dels grans mites del barcelonisme, César Rodríguez, el Pelucas, el gran ariet lleonès, el màxim golejador en la història del club fins que va aparèixer Leo Messi.

¿César va tenir alguna crisi? «¡César –contesta Tejada rotundament– s’hauria suïcidat si hagués patit una ratxa com la del bo de Paco Alcácer!». «Això sí –afegeix–, l’hi havies de posar molt bé, perquè, si no, et clavava una bronca de cal Déu. Però era un gran golejador. Tenia el que han tingut els grans de la història, com Kubala, Uwe Seeler, Di Stéfano, el Torpede Müller: gol». ELOY CARRASCO

"La tocarà amb l'orella i entrarà per l'escaire"

Manu Sarabia. Athletic Club

Manu Sarabia, mític golejador de l’Athletic als anys 80 (118 gols en 382 partits), creu que la clau de tot és mantenir la calma i la naturalitat. «El davanter ha de saber que sempre hi ha un inici i un final de tot. Molt aviat, ja ho veuràs, la tocarà amb l’orella i entrarà per l’escaire. És tan senzill com tenir paciència i seguir fent les coses igual», explica Sarabia.

L’exjugador basc, que aviat complirà els 60, no es considera un davanter centre clàssic. «Jo vaig ser el primer fals nou», diu l’exinternacional, que no recorda moments d’excessiva angoixa en la seva carrera. «No vivia d’empènyer-la a la ratlla com si m’hi anés la vida. És clar que vaig tenir ratxes bones i dolentes, però ho vivia a la meva manera, sense angoixa».

Sarabia va marcar en la mítica golejada d’Espanya a Malta (12-1). «Recordo tots els gols bonics i importants, però cap com a alleujament. S’ha de mantenir la confiança, la seguretat, seguir volent la pilota, demanar-la, oferir-te, no desistir mai».

El biscaí aconsella a Alcácer que no es deixi portar pel que diguin els mitjans de comunicació o l’entorn. «Aleshores sí que tindria un problema. Ha demostrat ser molt valent fitxant pel Barça. Sap que té al davant els millors del món. Hauria de pensar en les coses positives del lloc on està: un equip meravellós, que genera moltes ocasions per a ell. Paco té moviments extraordinaris i marcarà gols». RAÚL PANIAGUA

"Van arribar a dir que no valia per a Primera"

Pichi Alonso. Reial Saragossa

Àngel Pichi Alonso, que va fer desenes, centenars de gols allà on va jugar, recorda que, quan va debutar amb el Reial Saragossa a Primera, van arribar a dir que no servia. «Aquest és un altre Galdós», cridaven els aficionats, i fins i tot s’atrevia a escriure-ho algún periodista, en referència a Javier Galdós, un 9 que feia molts gols a Segona però que, després, quan el van pujar a Primera, no li va anar tan bé. Alonso, a Segona, va marcar 23 gols en 28 partits però, després de pujar aquell any, li va costar una mica, no gaire, quatre partits, inaugurar el seu compte, que, després, com sempre, es dispararia fins a la vintena. «I per això entenc Paco (Alcácer), perquè et provoquen els dubtes. Jo, després d’aquesta ratxa inaugural, quan vam arribar a Las Palmas, en vaig fer dos i vam guanyar 1-4. I ja està. No saps com, però tot canvia».

Pichi creu que, a sobre, el cas d’Alcácer es complica perquè ha costat el que ha costat i juga envoltat d’estrelles. «A més, Paco és pur gol, pillo, llest, oportunista, viu, però no té res més: gol. Vull dir, que no brega amb els defenses com Suárez i obre espai als altres; que no juga per a l’equip, com fa el fantàstic Benzema..., Paco és gol. I, si no té, gol, sembla més nu que els altres. Però acabarà marcant molts gols, crec».

«L’important, sempre, sempre, és no perdre la confiança en tu mateix. Saber que tu vals per a l’equip que t’ha fitxat i no perdre la fe», comenta Alonso, que comparteix el que diuen tots els golejadors: «No saps com ni per què però, de sobte, entres en ratxa i fas gols de qualsevol manera». I recorda que el seu primer gol al Barcelona va ser «és clar, una gran jugada de Diego Maradona per la banda dreta, arriba al pal i me la dóna.... ¡ja sense porter!». EMILIO PÉREZ DE ROZAS

"¿El secret? Tenir o no el sant de cara"

Manolo Clares. FC Barcelona

Manolo Clares pot arribar a comprendre el sentiment que deu haver cultivat Paco Alcácer mentre no marcava el seu primer gol. A ell també li va passar. «Tres o quatre partits». Però l’arxiu detecta un erm de deu partits al Castelló i de 13 al Barça.

«Mai vaig sentir ansietat ni mai em vaig notar nerviós», assegura el davanter madrileny, que va tenir uns inicis al Barça diametralment diferents dels d’Alcácer. Va fer un gol en el debut (a Oviedo), dos en la seva presentació al Camp Nou (la tornada copera davant els asturians) i un altre en el tercer partit a Sarrià.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

«No em menjava el coco, pensava que era qüestió de tenir una mica de sort», insisteix, desdramatitzant aquestes situacions. Assegura que no va sentir més pressió al camp per haver de marcar. «Era una època en què hi havia més il·lusió que pressió», matisa. «Per exemple, al Castelló, hi va haver un any en què ens vam obsessionar a acabar cinquens, perquè va ser el lloc en què vam estar gairebé tota la Lliga».

«¿El secret de marcar?, No hi ha explicació, simplement tenir el sant de cara o no tenir-lo», diu Clares, de 68 anys, de tornada a la perspectiva individual, admetent que el futbolista és capaç d’aferrar-se a les supersticions intentant veure la llum davant la porteria. «Aquestes manies no te les treu ni un metge», diu fent broma. «La meva, a part de senyar-me tres o quatre vegades, era que havia de lligar-me les botes al camp; sortia amb els cordons lligats, però els deslligava per repetir-ho damunt la gespa». No sap si Alcácer és com ell en aquest sentit; sí que sap que despuntarà i serà el golejador que apuntava al València per poc que tingui minuts. «D’oportunitats de gol en tindrà per poc que jugui amb Messi i Neymar». JOAN DOMèNECh