L'anàlisi tàctica del Betis-Barça: enemistats amb la passada

DEFENSA NOVA, PROBLEMES VELLS

Luis Enrique va sacsejar tant la línia defensiva que només hi va deixar dos titulars (Ter Stegen i Piqué) dels cinc que la integren. Eren nous Aleix Vidal (primer lateral; després, extrem), Mathieu i Digne. Però l’equip necessita una sortida neta de la pilota per atacar bé. El tècnic va remoure tant aquesta estructura que no va tenir recursos per iniciar amb solvència l’atac del Barça.

Si no comença bé, no acaba bé. Sembla simple, però no ho és. A l’equip li va costar molt trobar el trident, sobretot en la primera hora de partit, signe d’aquests errors. Fins i tot Ter Stegen, tradicionalment precís en el joc amb els peus, es va veure obligat a superar la pressió del Betis buscant un parell de passades directes a Messi.

El Barcelona va patir molt a la banda esquerra on les imprecisions de Digne i Mathieu va perjudicar l’arrencada del joc ofensiu. A més, Arda Turan, a qui se’l va notar còmode a Eibar exercint d’interior, no se’l va veure en cap moment a Sevilla. Això va desconnectar Neymar, l’únic que va tenir una claríssima ocasió a la primera meitat. 

SENSE GOVERN AL CENTRE DEL CAMP 

El Betis va sotmetre amb la pressió el Barça. Ho va fer amb enorme intel·ligència i, fonamentalment, amb valentia, sense deixar-se impressionar per tenir el trident al davant. Era un centre del camp inusual on Rakitic, Denis i Arda Turan no van saber dominar el partit. Per això, va rebre fins a 17 rematades. Però l’autèntic problema blaugrana és que es va enemistar amb la passada. No va tenir precisió ni seguretat.

A mesura que anaven passant els minuts, el Barça s’anava fent cada cop més reconeixible. Va arribar un moment, ja iniciada la segona part, en què Ter Stegen va evitar sortir en curt des del darrere, conscient que les cames els tremolaven als seus companys de defensa. Només Piqué resistia.

No tenia sortida des del darrere, no tenia la pilota i, per augmentar el drama de Luis Enrique, no sortia des del seu camp. Ni tan sols els dos avisos a la fusta del Betis (el travesser de Dani Ceballos i el pal dret de Rubén Castro) van sacsejar un Barça pla, insípid i amb poques idees per superar l’ordenat 5-3-2 del Betis. 

REACCIÓ TARDANA AMB EL 4-2-3-1

Tan malament ho va veure Luis Enrique que va canviar tota l’estructura. Al davant, òbviament, no va tocar res. Però va sacsejar el centre del camp –va situar André Gomes de migcentre, acompanyat després per Rakitic–, es va cansar dels laterals, sobretot de Digne, a qui va enviar a la banqueta, i va remoure el dibuix del Barça.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Va abandonar el 4-3-3 tradicional. Tot i que de tradicional no en tenia res. I va apostar als minuts finals, amb la soga al coll, pel gol d’Álex Alegría, per un 4-2-3-1, on Aleix Vidal es va convertir en un extrem profund per la banda dreta, mentre Neymar s’ocupava de l’esquerra, i Messi tenia tota la llibertat per moure’s com a mitja punta darrere de Suárez.

Amb el model clàssic, la banda dreta del Barça era un erm. Amb la revolució tàctica, es va convertir en la font de perill per collar un Betis ja cansat. En els últims 15 minuts, Aleix Vidal va atacar amb profunditat (el gol que era i no li van donar, el gol que no va ser) i Messi va trobar un soci a qui mirar. L’empat va arribar en una acció del trident: va pressionar Neymar, va robar Messi i va marcar Suárez. Però, en realitat, el Barça es va despertar tard.