1+9 = Leo Messi

Ell juga com si no existís el demà. Potser, pensant que és el seu últim dia. Incapaç d’avorrir-se en qualsevol partit. I encara menys en una tornada d’una semifinal de Copa. Ell juga amb fanàtica devoció a una pilota, encara que ni la veiés en els primers 35 minuts d’una desastrosa primera meitat blaugrana. Leo Messi no es deprimeix ni així, sostenint l’esperança d’un Camp Nou on hi havia moltes cadires buides (67.734 espectadors) per a la dimensió del partit. Però el Barça, que fa temps que va deixar de ser un equip singular per ser terrenal, va apel·lar a la tradició. Un porter, encara que sigui el suplent Cillessen, sent decisiu amb parades determinants i un nou (Suárez), tan oportú una nit olorant la pilota com eficaç: un xut a porta, un gol.

O sigui, 1 + 9 = Leo Messi. Ni més, ni menys. Perquè res del que és el Barça actual, ni el passat ni, és clar, el futur podria imaginar-se sense l’estrella argentina. És cert que André Gomes, tímid per naturalesa, es va desfermar amb un bon inici de jugada, obrint el catàleg de genialitats del 10, atraient cap a si fins a cinc jugadors de l’Atlètic. L’equació és senzilla. Si amb Leo n’hi ha cinc, n’hi ha algun que està lliure. No és casualitat que ho sigui sempre, o gairebé sempre, Suárez. Messi va arrencar i l’estadi es va il·luminar, alhora que Simeone devia témer el pitjor, conscient potser del que li venia a sobre. Va passar. Sí, va passar. Com tantes i tantes nits.

Leo va arrencar i tot el paisatge obscur va mutar de forma tan prodigiosa que fins i tot el Barça va semblar per uns segons un equip realment descomunal. Un llamp va esquinçar la gespa del Camp Nou en forma de xut. Moyá, el porter blanc-i-vermell, va tenir prou problemes per treure’s la pilota de sobre rebutjant cap a la seva esquerra. El porter de l’Atlètic no comptava amb el fet que Suárez rondava per allà. Podia estar a la dreta de l’àrea, però no. El 9 volia afegir-se al gran partit de l’1 per fer la suma perfecta del 10.

Perquè el gol porta la rúbrica del vell davanter centre però, en realitat, pertany a Messi, perquè va inventar del no-res una jugada que va resultar decisiva. El partit es va acabar entre crits d’«¡assassí, assassí!» per una dura entrada de Filipe Luis sobre Messi que només va merèixer cartolina groga quan el Camp Nou tenia el cor a punt d’esclatar.

Una fe infinita

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Tot el barcelonisme, com ja va anunciar Luis Enrique, patia i l’única opció era donar-li la pilota a Messi per evitar el desastre en un volcànic partit on va sobreviure per les mans de Cillessen a la primera part, la fe gairebé infinita del 10 i un equip que, una vegada perduda tota la seva essència, va defensar cada pilota com si li anés la vida. I li anava realment en això. Suárez, vuit gols en els vuit últims partits, va marxar traient foc pels queixals.

Penjat del travesser va quedar el Barça de Luis Enrique amb 10 jugadors, per l’expulsió infantil i absurda de Sergi Roberto, que es va oblidar que ja tenia una cartolina groga, i també amb 9 quan Suárez va veure la vermella. Estaven tots penjats al travesser, fins i tot Luis Enrique, en un final que no s’havia imaginat en cap moment que resultés tan complicat, que va deixar imponents imatges com aquell excel·lent llançament de falta que va fer estremir-se la porteria de Moyá. En realitat, va tremolar tot l’estadi en un final tan tens que va acabar amb milers de culers a l’estadi extenuats, com si ells haguessin jugat. Però ningú va jugar com Leo.