Barça, la gran catàstrofe

El PSG feia temps que trucava a les portes del castell dels grans i sembla més a prop d’aconseguir-ho després de fer caure la primera resistència seriosa que se li presenta, si és que se’n pot dir resistència del que ahir a la nit va tenir al davant. El Barça torna de París amb el cor destrossat, i alguna cosa més, en una espècie de matança de sant Valentí que quedarà als llibres i haurà de marcar l’any blaugrana. Té remei, és clar. El 8 de març. Però després de veure el que va passar al Parc dels Prínceps, caldrà ser molt ric o molt valent per apostar diners per un Barça que es troba a un pas d’un descarrilament tan abrupte.

    En canvi, el dia de menjar-se el món va arribar per al campió francès i el seu entrenador, Unai Emery, que fins ara havia hagut d’empassar-se empipat la cantarella mai silenciada que només havia guanyat el Barça una vegada en 23 partits, i que Messi els havia marcat als seus equips 25 gols. Si els partits es mesuren per l’atmosfera prèvia, es diria que el PSG el va afrontar com el més important de la seva vida. El Barça, en canvi, va sortir amb aquell encongiment tan indicatiu de les últimes setmanes. Després d’aquest clamorós fracàs, queda clar que corre perill la temporada completa, deixant a part la Copa del Rei, suat i insatisfactori calmant de tants anys per oblidar. 

    Ja fa molts partits, massa, que el Barça va pel món amb cara de sospitós, exactament la mateixa paraula que va venir al cap al veure André Gomes en l’alineació. El portuguès s’ha convertit en l’ull dret de Luis Enrique sense que aquest hagi donat cap raó per justificar-ho. André és un futbolista amb molt bona planta, però és una planta que no creix. Ni tan sols va aprofitar la millor ocasió blaugrana per marcar quan va estavellar contra Trapp un xut que va semblar que li sortia desganat. Luis Enrique va haver de claudicar i va substituir el portuguès, que quedarà molt marcat per aquest partit com el símbol d’un desastre que no es produïa des del 4-0 contra el Bayern (2013).

Evidentment, seria injust carregar-li un mort tan gros només a André Gomes. I sona entre herètic i increïble, però Messi, Suárez i Iniesta, per dir-ne tres dels grans, van fer un partit horrible. Reunit al voltant dels migcampistes que li donen seguretat i identitat (Iniesta i Busquets), el Barça no va fer res en atac, devorat pel fogós PSG i per la pròpia abúlia. No va aprofitar, entre moltes altres coses, que al davant hi tenia un central debutant a la Champions (Kimpembe), i al final, ni tan sols vam arribar a saber si Trapp és un bon porter o no. Tot i així, sí que va quedar la certesa que el seu paisà Ter Stegen és molt bo, cosa molt dolenta per al Barça, que es va veure posat a prova contínuament.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Ter Stegen es va multiplicar de peus i mans, va treure remats maliciosos i va ser el millor, però no va poder fer res davant el desplegament furiós dels jugadors d’Emery. La gran derrota del Barça, que ja a Manchester va deixar entreveure que no està per a grans nits europees fora de casa, deixa despullat l’equip, que ha anat posant pedaços a la falta de joc fins a caure del cavall a París. El PSG va aplicar la recepta d’Emery: «També serà dur per a ells», havia dit la vigília. 

Els seus jugadors van superar de principi a fi els duels individuals. L’ambient de l’estadi els convidava a sotmetre’s a una qüestió d’honor, a intentar fer el pas que encara separa el PSG de la taula dels grans caps de la Champions. Draxler (5 gols en 8 partits des que va fitxar al gener) va ser un tità, Di María es va comportar com l’embogit embogidor que solia incomodar el Barça, Verratti va proclamar, un cop més, que és boníssim, Cavani ha enterrat el trauma freudià d’Ibrahimovic... Qui podia pensar que tot això, que l’esclat eufòric de París en ple, seria un regal del Barça en una nit que tots recordaran eternament.