Triomf de rebel·lia del Barça

Messi va celebrar el gol com si no existís un demà. Va celebrar amb gran ràbia, el signe d'un triomf que és tot un tresor. No era el Barça en el seu estil, perquè Luis Enrique, al comprovar que l'equip moria per inanició, va decidir donar un atrevit pas endavant. El tècnic va optar per atacar al Calderón amb una línia de tres centrals, mentre es protegia al darrere amb quatre defenses quan l'Atlètic ensumava la sang. Hi va haver mitja hora en què el campió estava moribund, connectat per tubs a la respiració artificial, que li proporcionava Ter Stegen, estant desconnectat de la pilota. I del joc.

El Barça anava transitant per la cornisa, a punt d'estimbar-se en la Lliga, amb el que això implicaria en la Champions, més perduda que mai, mentre Luis Enrique va recuperar una cosa que semblava perduda. De cop i volta, i superant la depressió parisenca i l'avorriment amb el Leganés, el Barça es va reactivar, rebelant-se contra el destí. Es podria dir fins i tot que va guanyar com si fos l'Atlètic de Simeone. Amb la suor impregnant la cara de cadascun dels seus jugadors, assumint que quan no hi ha futbol (i no n'hi ha), toca disfressar-se, com un obrer d'un taller, de sol a sol, tacat de greix.

CANVI TÀCTIC

Luis Enrique va sacsejar el Barça perquè recuperés les seves arrels. El tècnic va canviar fins i tot el dibuix tàctic, va col·locar un 3-4-3 en atac, que es convertia en un 4-4-2 quan atacava l'Atlètic. I va atacar tant en la mitja hora inicial que es va penjar al travesser de Ter Stegen per sortir indemne. De les mans del meta alemany i dels peus que semblaven inacabables pops d'Umtiti, capaç d'arribar a tots els racons de l'àrea. Per dalt, el central francès va ser un colós, transformat en un bomber llançant galledes d'aigua a l'incendi que proporcionava el cholisme cada vegada que atacaven.

Van atacar molt. A més, la gespa, alta i seca, gespa mourinhista, es va erigir en una altra aliada de l'Atlètic, que va entendre millor que ningú l'arrencada d'una tarda governada pels porters. A les majestuoses parades de Ter Stegen va replicar després Oblak. Un cop superada aquesta tempesta, el Barça va voler ficar-se en el partit. Sense jugar a futbol, això fa temps que ho va oblidar, com si ja no pertanyés al seu ADN, va apel·lar a altres valors. Va aguantar aquella mitja hora i després, guiat per les mans de Ter Stegen, els peus de Rafinha (un gol d'embolic) i la fe, indesmaiable com sempre, de Messi. Després d'un altre embolic, Leo va decidir guanyar un partit que val molt. Qui sap si una Lliga.

VALENTIA DE NEYMAR

Després de cada rebot, el Barça, sobretot en la segona meitat, va entendre que s'estava jugant la vida. Així, i després de l'empat de Godín, que va castigar un cop de taló innecessari de Busquets, van reaccionar els blaugranes. No preguntin pel joc, ni reparin tampoc en l'estil, partit com està l'equip de Luis Enrique. Però sobrevolant aquell volcànic ambient que agitava el Calderón, el Barça es va aixecar, inspirat per la valentia de Neymar, una valentia futbolística, sense deixar-se intimidar per les botes dels defenses blanc-i-vermells. Un atrevit Ney va tenir el porter que li va guardar l'esquena.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

A diferència del que va passar a París, el campió va saber rebel·lar-se, lluitant contra si mateix, transformant cada rebot en un passaport per a la supervivència. Estava noquejat amb aquella diana de Godín, amb el rellotge dirigint-se cap a la seva condemna final al Calderón quan va aparèixer Messi, el paio que no entén mai de rendicions. Potser no era el seu partit més fi. No estava delicat com acostuma a estar-ho el 10. Ni així es va abandonar, conscient que arribaria el seu moment. I, és clar, va arribar.

Una falta que va servir, precisament ell, va acabar sent el gol que insufla tones d'esperança al barcelonisme. Es podria dir que cap de les dues dianes (ni la de Rafinha ni la de Messi) són 'made in Barça', però transmeten l'orgull i la rebel·lia del seu equip. I Leo va fer un petó a l'escut.