Una nit per a l'eternitat

La bogeria que faltava ja està a la història del futbol, i amb la firma del Barça. ¿Que ningú havia aixecat mai un 4-0? Doncs ja està fet. La cita amb l’impossible que era aquesta utopia contra el PSG deixa per al record una nit de tremolors, passió i gallina de piel. Ningú oblidarà mai aquesta eliminatòria. Les remuntades, aquest patrimoni genètic del Reial Madrid, va quedar envaït, i àmpliament superat, per un equip desencadenat en la seva fe i impulsat per una afició que molt poques vegades anirà a dormir més feliç. L’estadi hiperexcitat que demanava Luis Enrique va fer la seva feina, i fins i tot va jugar una pròrroga, amb uns milers d’irreductibles espectadors que no volien marxar a casa després d’haver acabat aquest episodi màgic. S’havia d’absorbir fins a l’última gota de glòria, que la nit no s’acabés mai.

I això que les cares de la  gent deien «massa aviat, massa bonic per ser cert» quan l’equip es va posar 3-0 i va fer bullir els somnis més humits. El Barça es va fregar les mans durant una hora llarga de bestial retrobament amb la vida. El pes de la làpida de París, amb el RIP d’aquell  lamentable 4-0 inscrit, ja no era impossible d’aixecar. Pels caps de l’afició recorrien un munt de i si. I si al Parc dels Prínceps el Barça no hagués fet el seu pitjor partit en anys. I si André Gomes no hagués tirat al riu aquell cartutx que servia per a l’1-1. I si, almenys, amb la catàstrofe ja consumada, hagués entrat aquell cop de cap d’Umtiti que se’n va anar al pal...  

Un PSG acoquinat

Notícies relacionades

Josep Pedrerol va anunciar l'eliminació del Barça abans de temps

Els miracles existeixen

Perquè la gesta potser va agafar forma molt abans que l’enfervorit Camp Nou pogués fer-se’n la idea, en a penes dos minuts. Una indecisió, un cangueli del porter i un caníbal embalat. Si hi havia una fórmula química perfecta, aquests van ser els elements perquè Suárez activés el rellotge del somni. L’immens estadi del Barça els va començar a semblar als jugadors del PSG una enorme mortalla. De sobte Rabiot ja no semblava tan bo, el desplegament de Matuidi ja no era tan imponent i les mans de Trapp desprenien una fermesa menor.

I després va venir el segon gol just abans del descans. El dimoni sempre dorm amb un ull obert, devia pensar Unai Emery a la seva zona tècnica, menjat pels nervis i pensant-se com explicaria aquest desastre a la sala de premsa. 2-0 abans del descans, un Barça desencadenat i un PSG acoquinat, incapaç d’enllaçar tres passades i amb la seva gran obra a punt d’ensorrar-se. I això que la ruta escollida pels blaugranes va ser la més heterodoxa possible. Aquells dos gols van ser estranys, lletjos, però quin gust va ser veure com aquell  cop de cap barroer de Suárez traspassava la línia, o com el rebot groller en el cos de Kurzawa posava el 2-0 en el marcador, i no cal dir ja el penal de Meunier a Neymar. En aquell  moment s’havia de pessigar d’un en un els seguidors del Barça perquè s’ho creguessin: a un sol gol d’empatar amb gairebé tot un temps pel davant. Però aquell PSG encarcarat va trobar en el gol de Cavani el clau roent i llavors semblava cosa de ximples creure en el 6-1. I va aparèixer Neymar, i Ter Stegen, va sobreviure la fe i va sorgir l’heroi inesperat, Sergi Roberto. Ell i els altres ja són eterns.