Montal, un president sense hagiògrafs

En temps de postveritat, quan qualsevol fal·làcia pot passar com a certa a poc que compti amb el vent favorable dels corrents d’opinió, la mort d’Agustí Montal s’expressa a la manera de clar exemple en aquestes pràctiques. Montal va ser, precisament, una palmària víctima de les etiquetes que certs interessos col·loquen als que temen i respecten, fent-los passar per qui  no són amb l’objectiu de minimitzar-los.

La història del Barça ha sigut tergiversada i explicada de manera tan arbitrària que amb prou feines guardem definicions superficials, i errònies, sobre personatges bàsics del seu pretèrit. Així, Enric Llaudet va ser un desastre que va trampejar com va poder la travessia del desert dels anys 60. Fals: bastant de mèrit li toca per haver evitat la bancarrota d’un club enfonsat arran de la construcció del Camp Nou. Seguim amb els exemples: Agustí Montal Galobart, pare del finat, va ser president franquista als anys 40. Erroni: va saber organitzar el primer equip potent de postguerra, va omplir les Corts, va comprar terrenys per al nou Estadi, va obrir una escletxa de catalanisme entre la monolítica imposició dictatorial i va establir les bases per a l’arribada del Barça de les Cinc Copes.

INJUSTÍCIA MONUMENTAL

Amb el seu fill d’igual nom, hereu de l’empresa tèxtil Montalfita, la injustícia perpetrada és gairebé monumental. Va estar vuit anys a la llotja, entre el 1969 i el 1977, durant temps de continu temporal i amb adversaris, interns i externs, d’enorme condició. I va saldar el seu temps amb excel·lent nota, tot i que els seus adversaris el suspenguessin per sistema, aconseguint a més que la seva interessada percepció arribés a tenir èxit.

Tan bon punt va aterrar, va lidiar amb enorme dignitat el brutal cas Guruceta, explosió de protesta després de llargs anys d’acumular arbitrarietats. Va recuperar ràpid el seu nom original, el de Futbol Club. Va afrontar, per compromís amb el caràcter poliesportiu secular, la creació del Palau Blaugrana i també, del Palau de Gel. Va denunciar alcaldades majúscules com l’escàndol dels oriünds gràcies a l’informe revelador elaborat per l’advocat Miquel Roca Junyent, atac frontal a les corcades estructures que va permetre l’obertura posterior de fronteres als futbolistes estrangers.

Es va envoltar d’un equip valuós de directius, amb noms com Armand Carabén, Joan Granados o Jaume Rosell, i poc li va importar que certs interessats mitjans el presentessin com a home mel·liflu, gens enèrgic, superat pel càrrec i les seves exigències. Res d’això, tot al contrari. Catalanista de mena, igual se les enginyava perquè Manel Vich parlés la llengua públicament prohibida per megafonia, amb l’excusa dels nens perduts, com organitzava unes celebracions commemoratives del 75è aniversari que significaven una ofensa directa, i molt valenta, contra el poder establert. Pura reivindicació de la importància del que Vázquez Montalbán havia definit llavors com a exèrcit desarmat simbòlic de Catalunya.

El dia que es va estrenar l’himne 'Cant del Barça', aquell immillorable text de Josep Maria Espinàs encara avui fresc i vigent, també es va tocar el 'Cant de la senyera', la gran referència prohibida. I aquell gol per l’escaire a la intransigència es va transmetre per televisió a tot Espanya, com a desig explícit d’obrir finestres després de dècades d’enclaustrament forçat.

L’acusaven d’apocat, encara que els seus fets ho neguessin de manera constant. Va voler fitxar Gerd Müller per si fallava la carta Cruyff amb un president de l’Ajax, Van Praag, més receptiu a l’oferta blanca, i tot just va trigar tres setmanes després de la mort del dictador a propiciar l’aparició de les prohibides senyeres a les grades de l’Estadi. Guant de vellut en puny de ferro, encara que ningú ho veiés així entre els seus contemporanis. Van preferir negar-lo, fins i tot vexar-lo sense raons.

Notícies relacionades

Mor l'expresident del Barça Agustí Montal

El Barça de Flick treu bona nota

La democràcia, per cert, va arribar a Catalunya temps abans gràcies al futbol. Montal va contractar Rinus Michels per establir les bases del model esportiu i va confiar la resurrecció de l’equip a una aposta singular anomenada Johan Cruyff. Mentre la premsa satírica el trinxava, mentre els adversaris el convertien en ninot de pim-pam-pum, Agustí presidia el 0-5 del Bernabéu, el resultat que resumia el final del calvari i l’inici de l’esperança, tot reduït en 90 minuts de formidable poder simbòlic.

UN DESGAST BRUTAL

Després de dues legislatures i prou, després d’un desgast brutal, Montal ho va deixar mentre Johan recollia l’única Copa de la seva època com a futbolista davant el Las Palmas. Tots dos estaven esgotats, però havien realitzat la missió encomanada. Ho sabien en el seu fur intern perquè fora, la postveritat seguia negant-los el pa i la sal, amb el to àcid de les falsedats que fugen de reconèixer triomfs i mèrits dels teus rivals més respectables. Agustí Montal va ser millor president del que va saltar en el seu temps de boca en boca. Fins i tot moltíssim millor, per la força de la realitat.