El juventí de Barcelona
Alberto Marini, guionista i director de cine que porta 20 anys en la ciutat, explica com canvia la seva vida el Juve-Barça
ecarrasco29947455 berlin 06 06 2015 vidal trata de frenar a messi durant170407190145
L’any passat la meva dona em va regalar un pulsòmetre i resulta que un parell de nits intersetmanals al mes, de les 21 a les 23 hores més o menys, tinc una mitjana de pulsacions superior a 160, a la qual no arribo ni corrent 20 quilòmetres. Curiosament només passa els dies de Champions. Sí, soc d’aquells que ho passen malament, fatal, quan juga el seu equip. Soc d’aquells que no sopen, que veuen el seu humor estúpidament afectat pel resultat. Des de petit visc el futbol de manera molt intensa, massa, però no ho puc evitar. He crescut en una ciutat on el derbi és una cosa que traspassa l’àmbit esportiu: et pot anar tot malament a la vida però, si guanyes el Torí, no es pot considerar un mal any. I al revés. Per un Juve-Toro, la ciutat es divideix, deixes de parlar a amics de l’equip contrari i fins i tot sé de parelles en què un dels dos torna a viure temporalment amb els pares per no tenir problemes a casa.
En aquest aspecte, la llunyania de la meva ciutat natal m’ha anat bé. Fa gairebé 20 anys que visc a Barcelona i aquella malsana tensió afortunadament ha minvat. Ho hauria d’agrair, sobretot pel meu cor. Però no. Soc masoquista i, mal em pesi, busco altres oportunitats de viure tot allò.
NO ODIO EL BARÇA
Podria viure aquest Barça-Juve de manera serena, coneixedor que no hi ha una rivalitat històrica, que ningú em retirarà la paraula ni em mirarà amb odi, vagi com vagi. Però no. El Barça-Juve serà el meu derbi personal. Serà el meu Juve-Toro, amb algunes substancials diferències. En primer lloc no odio el Barça. Quan era petit, era el meu equip espanyol favorit i fins fa dos anys he anat religiosament al Camp Nou amb el meu carnet. Després, i sobretot, serà un derbi purament unilateral. Aquesta és la part anòmala i friqui del tema.
Per als blaugranes la Juve no és diferent del PSG o el Bayern. Ho entenc. Seria estrany que fos al contrari. De fet era al Comunale la nit en què Archibald ens va eliminar d’una Champions que pensàvem guanyar. Recordo que ho vaig patir. Però es va acabar allà. El Barça llavors per a mi no era més que un altre equip, igual que el Madrid o el Liverpool. Aquella tristesa per la derrota queda llunyíssim en l’escala d’intensitat de l’alegria amb què vaig sortir del Camp Nou amb el gol de Zalayeta el 2003 o del profund i devastador desànim al perdre la final de fa dos anys. Viure a prop del rival canvia les coses. Les canvia radicalment.
La meva vida ara és a Barcelona i torno a palpar de prop, molt de prop, l’emoció de l’adversari. Ho vulgui o no, la felicitat del contrincant serà el meu dolor, la seva desolació la meva alegria. Així com passava amb el Toro, per molt més bé que em caigui el Barça.
Ja he sortit dels principals xats que tinc amb els amics d’aquí i procuro reduir a les indispensables les relacions socials amb la gent més culer (per sort la meva dona és bètica, així que segueixo vivint a casa). Ja m’he tret el pulsòmetre i em preparo per passar-ho malament, per viure emocions dramàticament contràries a la gent que m’envolta, a gent que molt aviat tornarà a ser amiga i que ara no ho és. No sé viure-ho d’una altra manera. La seva felicitat és el meu dolor, la seva tristesa la meva alegria. És un derbi. El meu derbi.
