La Fundació del Barça, la pilota com a refugi

La Nadine és una nena libanesa i la Shayamaa és una nena siriana que es fonen en una emotiva abraçada a l’hora del pati, mentre estan jugant a pilota en una escola de Beirut. Amb prou feines tenen dues hores a la setmana d’esport al col·legi, però sens dubte són les dues hores més felices. Els educadors els expliquen el que faran, com ho faran i l’important que és el respecte, el joc net, les normes pactades i l’esportivitat. Aquí no hi ha rivalitats malaltisses, ni races, ni nacionalitats. Hi ha dues nenes que juguen a pilota procedents de dos països veïns que, per circums-tàncies diferents, però originades pel mateix conflicte, viuen en un perillós filferro.

La situació, resumida, és la següent. La guerra a Síria ha entrat al setè any i el conflicte ja ha provocat més de 300.000 víctimes mortals, més de sis milions de desplaçats interns i cinc milions de refugiats a fora del país. Pràcticament tres milions d’aquests són a Turquia. Un milió van fugir a Egipte, a l’Iraq o a Jordània. El Líban, per la seva proximitat, és un altre dels països que està patint més aquest dolorós èxode. S’ha convertit en el país amb la ràtio més elevada de refugiats per habitant: 183 per cada 1.000. Una barbaritat.

Les autoritats treballen amb càlculs fins i tot més dramàtics. Asseguren que el Líban, amb una població de 4,5 milions de persones, acull 1,5 milions de sirians, a més a més d’aproximadament mig milió de palestins. Beirut, la capital, és una de les zones més afectades, però no la que ho està més. La vall del Beqaa, situada a la frontera amb Síria, a escassament 50 quilòmetres de la capital, està sembrada de camps de refugiats (se’n comptabilitzen més de 1.300), la majoria d’aquests en unes condicions molt precàries.

Només uns quants disposen de mòduls prefabricats, amb cuina, llum i aigua. La immensa majoria es limiten a barracons o tendes de campanya instal·lats sobre grava i sense les mínimes condicions humanes de vida. Els que poden i aconsegueixen una feina precària, treballen a fora en l’agricultura o en la construcció, els únics sectors als quals tenen accés els refugiats. El luxe d’alguns restaurants a la zona de Bar Elias, per exemple, contrasta dràsticament amb la situació dels emigrants forçats i, també, de la població local que s’ha vist envaïda per la fugida forçosa dels sirians.

En aquest escenari, els nens i els adolescents en són les principals víctimes. «El 70% de les criatures de 6 a 12 anys que viuen en aquestes condicions no estan escolaritzades», assegura el català Josep Zapater, responsable de l’oficina de l’ACNUR (Agència de les Nacions Unides per als Refugiats) a la localitat de Zahlé, a la vall del Beqaa. «Els adolescents tenen un escenari terrible. S’han de posar a treballar com més aviat millor perquè la família ha de pagar 200 dòlars a l’any per l’allotjament. A més a més, tenen problemes d’agressivitat i de falta d’autoestima. Els refugiats solen procedir de mitjans rurals i tradicionals, i els joves no poden reproduir aquí la seva societat patriarcal, i se senten frustrats», explica Zapater.

 

DUES HORES A L'ESCOLA

La tasca del govern libanès, dels organismes de les Nacions Unides i de les oenagés amb prou feines dóna l’abast. El Ministeri d’Educació libanès havia aconseguit escolaritzar l’any 2015 gairebé 200.000 nens i joves de 3 a 17 anys del pràcticament mig milió registrats com a refugiats. En aquest panorama, qualsevol ajuda és benvinguda.

I aquí és on recuperem la història de la Nadine i la Shayamaa i de la seva abraçada a la Chakib Arsalan School de Beirut, en el marc de les seves dues hores setmanals d’esport a les escoles. Elles, com els seus companys Lyn, Saleh o Zeina, es beneficien d’un programa que la Fundació FC Barcelona ha implantat al país per ajudar a fomentar la integració i la cohesió social. ¿Com es fa? A través de FutbolNet, un projecte que pretén crear les condicions favorables per a la prevenció i solució de conflictes a través de l’esport com a eina educativa. La pilota com a refugi.

«FutbolNet es va inspirar en el que va passar els anys 90 a Colòmbia, quan el defensa Andrés Escobar va ser assassinat a Medellín dies després d’haver-se marcat un gol en pròpia porta en un partit del Mundial dels Estats Units del 1994», explica Nicolàs Rubio, director de projectes de la Fundació del Barça, 'més que una Fundació'. La violència no és el camí. Al contrari, l’esport ha de servir per establir ponts de diàleg, no per dinamitar-los.

FutbolNet és un programa que actualment està estès a 50 països de quatre continents, ideat pel club blaugrana i que està donant bons resultats. «Els hem avaluat en diversos països i realment els resultats són impressionants», afirma Maria Vallès, directora general de la Fundació des de fa pràcticament un any. «Nens de les faveles de Río o de barris marginals a Mèxic s’han adonat d’una sèrie de valors i han deixat les bandes. També es fa evident que hi ha  un descens de l’absentisme escolar a causa de la motivació que tenen de practicar esport, o la reducció en conductes agressives. Els nens aprenen a resoldre els conflictes d’una manera més pacífica».

El Líban és un dels nous països en els quals el Barça ha començat a treballar amb aquesta metodologia. A les sis escoles públiques a Beirut se n’hi afegeixen 36 més a les restants cinc regions del país, amb un total de 4.000 nens beneficiats. I tot plegat, amb sis coordinadors i uns 80 professors que reben una formació de tres intensos dies.

UN MÈTODE MILLORAT

«Hi ha molta diferència amb el mètode que utilitzàvem abans», reconeix Lara Haddad, professora libanesa amb 10 anys d’experiència a l’Al-Ahmad Al-Sabah School, un col·legi públic de Beirut finançat amb capital de Kuwait que acull 1.300 alumnes, dels quals 220 són sirians i 50, palestins. «Ara els nens ho decideixen tot per si mateixos, marquen les regles i després avaluen el partit o la competició. I els agrada molt el Barça, el segueixen per televisió i volen ser com els seus jugadors», afegeix Lara. No fa falta ser del Barça, no obstant, per disfrutar d’aquests beneficis. Pràcticament la meitat dels alumnes aixequen la mà entre rialles quan se’ls llança una malèvola pregunta: «¿Qui és del Madrid?».

«Ara tenim més mitjans, més equipatges, més pilotes, i també un mètode que promou el respecte i el treball en equip. Els nens saben que el Barça hi és al darrere, i els que són del Reial Madrid també ho accepten», assegura Saleh Zeatier, un atleta d’1.59 minuts en 800 metres que és un dels dos professors d’educació física a l’escola Chakib Arsalan (la de Nadine i Shayamaa) que apliquen el mètode FutbolNet. Zeatier reivindica més temps per desenvolupar aquest programa («necessitaríem sessions d’una hora i mitja»), però el seu company Julien Nabhan en valora els resultats: «Ajuda a integrar comunitats, mentalitats, que no estan habituades a conviure. Aquí juguen junts nens i nenes libanesos, sirians, palestins, bengalins, jordans, lituans… fins i tot africans de Benín. I aprenen els valors de l’esport».

«Aquí coneixen el sentit de la paraula respecte», apunta la coordinadora de les escoles de Beirut, Hiam Chehade. «Els alumnes senten que estan compromesos quan fan esport, saben per què ho fan i juguen per alguna cosa. Quan juguen, se’ls veu a la cara que són feliços».

 

DUES NORMES I TRES FRASES

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

«Els partits de FutbolNet tenen dues normes –explica Nicolàs Rubio-. Es juguen sense àrbitre i amb equips mixtos, sistema que ens provoca algun problema en països com l’Iraq i l’Aràbia Saudita. I tenen tres fases: abans del partit pacten ells mateixos les normes, durant el partit s’autogestionen,  amb els monitors com a mediadors, i al final del partit es reuneixen per avaluar el comportament del seu equip i del rival».

«La canalla pot pactar normes com que han de jugar tots, que un gol val doble si el marca una noia o que només val si ha tocat la pilota tot l’equip», especifica Lara Haddad, encantada amb la nova actitud dels seus alumnes. Rola Ramadan, directora de l’escola Chakib Arsalan, valora els resultats obtinguts entre els alumnes procedents de Síria, que disposen de classes de reforç a la tarda: «Quan arriben tenen alguns problemes, ja que no parlen francès. D’entrada se’ls nota més agressius, però després s’adapten bé i gairebé no hi ha absentisme. Això sí, un 10% més o menys acaben deixant l’escola perquè han de treballar». H