Messi decideix que la Lliga continuï

Es va treure la samarreta i la va ensenyar. Com si estigués a punt d’estendre-la. De mullada ho estava. De suor. De l’última carrera del Barça, de relleus, que va començar Sergi Roberto en una cantonada del Bernabéu, la van continuar André Gomes i Alba al córner oposat i va rematar Messi al centre. L’impagable déu del futbol va decidir que el Barça seguiria lluitant per la Lliga. Una Lliga que s’escorre pels errors de l’equip, que estava perduda, i que ara trasllada tota la pressió al Madrid.

    

Dos gols amb dos pebrots. Amb perdó. Per sumar els 500 de l’efemèrides, en una doble badada que el Madrid va pagar car: Leo liquida amb rapidesa les efemèrides i Leo tradueix en gols les provocacions.

A LA CAÇA

S’han de tenir molt ben posats per jugar com al pati de l’escola, amb frescor, descaradura, brillantor, innocència, en un camp hostil, amb un defensa (Marcelo) que et trenca el llavi amb un cop de colze, amb un centrecampista (Casemiro) que et doblega el turmell, amb un central (Ramos) que t’ataca amb els dos peus i amb un parell de centrecampistes que t’entren per darrere.

    

S’ha de ser molt bo per lligar-se la pilota al peu i anar esquivant rivals com els nens regategen cons a una velocitat supersònica. S’ha de ser únic per arrossegar tot un equip, tot un club, tot un país sense un mal gest ni una mala cara i poder decidir el seu destí.

MÉS FUTBOL QUE BRUTÍCIA

El clàssic va ser, per una vegada, un partidàs. No li va faltar res, amb penals no xiulats, amb expulsions xiulades i obviades, protestes i simulacions, però hi va haver més futbol que brutícia damunt la gespa. Un meravellós duel en què van brillar els dos porters, alguns defenses (Carvajal, Piqué), diversos centrecampistes (Busquets per sobre de tots) i un davanter.

    

La llegenda del Madrid va cobrar forma amb el gol de l’empat a cinc minuts del final, gràcies a un dels seus proscrits (James) i quan jugava amb deu. Només dos en va afegir l’àrbitre. Alguns blaugranes es lamentaven pel disgust i alguns madridistes van començar a perdre el temps,  felicíssims amb l’empat. 

UNA BALA ADDICIONAL

Els precedents dictaven que el clàssic no és concloent (el Barça ha sigut campió perdent i guanyant a Madrid), però va estar a punt de ser definitiu. Messi no va voler. Va anul·lar l’avantatge blanc, que es redueix a la bala addicional del duel ajornat amb el Celta.

    

El Barcelona es va presentar amb l’equip A, com si no en tingués cap altre –no el té malgrat la milionada invertida–, repetint la mateixa alineació en els tres últims partits amb mínimes novetats. La d’ahir, obligada, va ser la d’Alcácer per Neymar. Res a veure. El valencià no es va poder consagrar al desaprofitar una gran ocasió.

    

La intervenció de Zidane va ser tan atrevida com la de Luis Enrique. Va recórrer al manual i a tot el generalat. Sense rastre d’Isco. Ni abans ni després. Va optar pel nom (i el cost) de Bale. I el gal·lès es va trencar. Tendre com estava de la seva lesió, es va esquinçar abans del primer temps. Van sortir Asensio i James abans que Isco.

L’INVENT

Bale va començar d’extrem esquerre i va acabar d’extrem dret, quan Zidane va anul·lar l’invent que havia perpetrat, amb l’equip coixejant. No li va impedir agafar el timó davant un Barça que va comparèixer tebi, dubitatiu. Els clàssics van a cop d’aparicions fugaces i quan els blaugranes s’havien estabilitzat, va marcar Casemiro; quan els blancs s’havien acomodat darrere per defensar l’avantatge, Messi els va descosir. 

    

En els clàssics també es mira a l’àrbitre. Més que a ningú. Hernández era un paio amb antecedents i va deixar una reguera d’errors amb la inestimable ajuda dels assistents.

    

El Barça va ser reconeixible i admirable per mostrar-se tal com és. Amb les seves virtuts i els seus defectes. Va fugir de l’anada i tornada, on res a fer davant el fulgurant Madrid, va apel·lar a la seva tècnica i a la seva paciència, armant el futbol pas a pas, cosint les jugades.

Notícies relacionades

Messi ensenya que és un '10'

La ràbia de Piqué

    

Cap equip pot combatre la velocitat de pilota blaugrana, quan aquesta velocitat és alta. Traçant triangles amb origen i final en Busquets. El migcentre va repartir mil passades a un toc. Quan arribava un rival, la pilota ja havia sortit cap a un altre destí. La bola només s’aturava als peus de Messi. En realitat, s’aturava el temps. Les 80.000 ànimes i els 21 humans de la gespa miraven. Només 10, i uns 500 culers en un terrat, van aplaudir Messi.