Messi ensenya que és un '10'

Quan els jugadors del Barça van sortir a escalfar sonava pels altaveus del Santiago Bernabéu un sorollós clàssic del hard rock: Thunderstruck, d’AC/DC. Thunderstruck significa atònit, estupefacte. Costa no caure en la temptació de trobar-li un paral·lelisme a l’estat en què va quedar l’estadi blanc al final del partit. El tercer gol blaugrana, en els instants en què es consagra normalment Sergio Ramos, va silenciar l’estadi blanc com només Messi pot fer-ho i de passada va redreçar la nau blaugrana, que es va salvar del temut enfonsament. Va arribar a Madrid amb música de funeral. Se’n va anar saltant i vibrant. Estrèpit. Thunderstruck. 

Messi és Déu. S’ha dit moltes vegades. No en ve d’una. Últimament semblava que se li anava reduint l’avantatge natural del seu talent. En comparació amb si mateix, feia la impressió d’haver baixat un esglaó. Tampoc més. Però n’hi va haver prou amb una remenada gloriosa a Casemiro al centre del camp, una carrera vertical com una paret d’escalador i el gol, quin gol, el primer, per trencar a trossos qualsevol conclusió precipitada. Pel tercer li deu una abraçada enèrgica a Sergi Roberto, la diagonal del qual des del lateral mereix un mapa.

 Amb la seva victòria al Bernabéu, la sisena en 10 anys a la Lliga, l’equip va aconseguir remuntar un estat d’ànim dubitatiu. Es va treure la capa d’òxid que se li va descobrir en els últims partits. I va per la Lliga. És clar que sí. El llegat de Luis Enrique encara pot donar més de si.

CICLOTÍMIA / Luis Enrique es jugava un final digne a la seva brillant etapa. Capitaneja un vaixell que s’ha anat enfonsant sense que se sàpiga amb clara precisió per què. Se sap que hi hagut fugues d’aigua, però trobar-les no resulta tan senzill. Però de la mateixa manera que passa una cosa, passa l’altra. De sobte, la nau va funcionar greixada com en els millors dies. Un partidàs. I suscitarà l’entusiasme a la vegada que més preguntes. La fonamental: ¿d’on ve aquesta ciclotímia? 

Sense Neymar, el Barça va abandonar l’atac en espasmes i va recuperar la cuina, la cocció lenta, el xup-xup pausat. El Barça reconeixible, plàstic i pragmàtic a la vegada, de tants anys. El prodigi de Messi en el primer gol, el tro de Rakitic i l’escopetada definitiva de l’argentí allarguen ara la vida de l’equip i donen aire a la directiva.

Un resultat advers girava el focus cap a una directiva que es troba còmoda en el segon terme, complaent amb els que ostenten el poder al vestidor. En ells, en els governants, estaven a punt de recaure les exigències. Però tot això queda ajornat. O resulta menys peremptori públicament. Encara no se sentirà pressionada a girar la maneta de les contractacions i de les baixes, de les renovacions i de la recerca del nou entrenador. 

Sense Neymar, tot i la murga dels tambors de guerra de la directiva davant el TAD, farol al capdavall pueril davant un organisme que no es va deixar impressionar, no tant per principis com per l’absentisme mandrós dels seus membres, l’equip blaugrana es va encomanar al de sempre, Messi com a únic referent. Amb Neymar com el millor es poden guanyar molts partits, però quan el que exerceix de número un és l’argentí, es guanyen títols i es donen cops tan vitals com el d’ahir a Madrid.

Mai es deixa intimidar l’argentí, que va deixar per a la posteritat unes quantes imatges brutals. No només va anotar dos golassos, no només va aconseguir sobreposar-se al suport coix d’Alcácer, no només va bregar èpicament amb un esparadrap blanc a la boca, no només va posar en combustió el partit i el va inclinar amb les seves decisions i la seva determinació. 

Notícies relacionades

Messi decideix que la Lliga continuï

La ràbia de Piqué

Messi, al final, es va treure la samarra blaugrana del 10 i la va mostrar a tot l’estadi. Totes les càmeres en 4K el van enfocar. Els espectadors madridistes començaven a sentir-se en propietat d’un nou relat de superació, de gesta impossible aconseguida, més mística del Bernabéu, a l’igualar amb només 10 jugadors després de l’expulsió de Ramos. L’exhibició de la samarreta va ser en si tota una demostració d’orgull per uns colors que Messi haurà de lluir durant els anys que les cames li aguantin. Va ser un meravellós anunci de barcelonisme davant l’enemic.

Ara toca renovar-lo. Tothom sap que se li hauran de subministrar els diners que siguin necessaris al seu compte corrent. Sembla que el seu pare i Josep Maria Bartomeu, el president, estan acabant de cosir els detalls. Ningú vol dubtar que serà així. Se’l necessita per fer callar moltes vegades el madridisme. Thunderstruck.