Enfonsar el veí

Si donem per fet que el títol de Lliga passa per Cornellà, la història ens ha deixat cinc precedents d’importància similar entre l’Espanyol i el Barça. Alguns, encara frescos en la memòria. Que consti que, en els casos a relatar, la felictat va anar per barris i els tres primers van afavorir, amb matisos, els anhels periquitos.

A FAVOR DE L'ESPANYOL

Per començar, l’episodi més recent. Com que el futbol és territori emocional, sempre procliu a preferir llegendes a la crua realitat, els periquitos encara es freguen les mans amb el record del 'tamudazo' que va fotre la festa enlaire a l’adversari culer. 

Era el penúltim partit de la temporada 2006-07 quan l’ariet blanc-i-blau per excel·lència va acabar amb les possibilitats del Barça de guanyar el títol amb un gol a Valdés en l’últim minut en el derbi del Camp Nou. Era el 2-2 final, repartiment de gols per a Messi i Tamudo, amb Rijkaard i, curiosament, Ernesto Valverde, com a responsables tècnics. 

Sembla esborrat de la memòria que, dies abans, el bètic Sobis hagués empatat en el mateix escenari després d’una falta llançada pels verd-i-blancs que va enxampar la rereguarda blaugrana a la lluna. Per a la posteritat, només ha quedat el 'tamudazo'.

Per al segon antecedent, ens hem de remuntar tres llargues dècades. Temporada 81-82, també al coliseu blaugrana. Amb Udo Lattek a la banqueta, el Barça va llençar la Lliga de manera eternament incomprensible. No va guanyar ni un sol dels sis últims partits, amb l’etern rival dinamitant esperances en la jornada 30, 1-3 en una assolellada tarda dominical a l’Estadi. 

 

Dirigits per l’entranyable Maguregui, Lauridsen, Urbano i Múrua van ensorrar les esperances d’un sobtadament fràgil Barça, que tot just va replicar amb un gol d’Alexanko. Encara eren temps en què l’equip podia sentir vertigen insuperable davant la proximitat de qualsevol èxit i ensorrar-se com un castell de cartes. 

Ni tan sols la posterior conquista de la Recopa contra l’Standard de Lieja va aconseguir minvar l’enorme disgust de la parròquia culer en el saldo de la campanya. Aquell va ser el millor partit, tot un recital, en la trajectòria esportiva d’Urbano Ortega, el centrecampista que, gairebé immediatament, travessaria la Diagonal camí del Camp Nou, com es deia en l’argot periodístic de llavors. Ahir i avui, res millor que l’anunci de reforços per tapar mancances i responsabilitats.

En el tercer cas, ens hem de remuntar força temps enrere –quan molts encara érem joves– per recordar la barrabassada. Va ser la campanya 72-73, l’anterior a l’adveniment de Johan Cruyff, ja amb Rinus Michels a la banqueta. Com en altres ocasions de l’època, el Barça semblava sòlid candidat a emportar-se l’anhelada Lliga, enyorada des del remot 1960. Líder amb categoria i bon joc, la jornada 22 va aparèixer l’Espanyol a l’Estadi i va aconseguir convertir-lo en un irregular sac de nervis per a la resta de trajectòria. Un solitari gol de Jesús Glaría, obtingut de penal, va engegar a rodar tota la feina, malgrat que els blaugranes comptaven amb sis dels després titulars amb Cruyff.

Els encara residents a Sarrià també mostraven excel·lents jugadors sota l’ègida del míster Santamaría, amb els De Felipe, Roberto Martínez, Amiano, Pepín o José María entre els seus bastions. Va arbitrar, per cert, Franco Martínez, l’encarregat a desgrat seu que els col·legiats espanyols siguin coneguts pels seus dos cognoms, no fos cas que a algun periodista malèvol se li hagués acudit titular «Franco es va equivocar» o «Franco va robar» en temps de dictadura militar. Després de quatre dècades de democràcia, aquesta tradició es manté impertèrrita.

A FAVOR DEL BARÇA

Després de les tres alegries periquites, torn per a les dues satisfaccions directes dels blaugranes a costa del seu acèrrim adversari local. En els dos casos, el Barça estava obligat a guanyar l’Espanyol en la penúltima jornada de Lliga si volia ser campió. Fa 25 anys, 11 dies després d’aquella tremenda injecció d’autoestima que va ser Wembley i d’alçar la primera Champions, el Barça de Cruyff va escombrar l’Espanyol per un contundent 0-4. No els va importar ni tan sols disputar 65 minuts amb 10 jugadors per expulsió de Nando. Després arribaria Tenerife, Valdano i la resta és història arxisabuda. 

Per últim, en una altra campanya intensa com la del 59-60, el Barcelona i el Madrid disputaven un esprint final digne de 'photo finish'. També en la penúltima data, amb empat a punts i en el 'goal average' particular de les dues superpotències, el Barça estava obligat a guanyar a Sarrià el 10 d’abril. És fàcil imaginar l’ambient a l’antic coliseu periquito.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Passaven els minuts i un nerviós visitant no trobava la manera d’obrir distàncies davant la brega local. Fins que, quan faltaven 9 minuts per al final del matx, una rematada de Luisito Suárez a la sortida d’un córner llançat per Evaristo va tenir la sort de topar en el seu company Eulogio Martínez, que va desviar la bimba fent impossible l’estirada del porter Vicente. L’equip d’Helenio Herrera acabaria enduent-se la Lliga per diferència global entre gols marcats i encaixats i el Madrid de Di Stéfano es quedaria amb un pam de nas. 

Cinc records del passat en terreny espanyolista amb la Lliga en dansa i desenllaç dispar sota el denominador comú de l'emoció extrema i el valor afegit que comporta la condició de derbi barceloní. El de tota la vida.