Luis Enrique: "Jo no me'n vaig, l'any que ve estaré a la grada amb els culers"

Luis Enrique no s’acostuma a emocionar. I menys en públic. Ni tan sols quan tregui el cap aquest vespre pel túnel de vestidors del Camp Nou i s’assegui per última vegada en aquella banqueta que ha ocupat durant els tres últims anys en «un viatge» que se li ha fet «curt». Encara hi ha una Lliga en joc («no hem estat al nivell per dependre de nosaltres mateixos», va confessar ahir el tècnic del Barça), obligat a guanyar a l’Eibar i esperant, al mateix temps, que el Madrid caigui a Màlaga. «Si aconseguim la carambola, perfecte; si no, felicitarem el campió».

Queda pendent l’amo de les dues últimes Lligues, víctima com ha sigut de la seva irregularitat, especialment davant els més modestos que priven Luis Enrique de poder tenir a les seves mans l’opció d’un tricampionat de Lliga. Se’n va per voluntat pròpia. A l’agost, ja va expressar els seus dubtes a la junta i al març, poc abans de l’epopeia europea, va anunciar a tots que se n’anava. «No, jo no me’n vaig», va dir quan li van preguntar què sentiria en la seva última nit al Camp Nou. «Estaré assegut a la grada, com un soci, amb els culers. No és un adeu, és un fins aviat», va pregonar Luis Enrique.

«SOC JO QUI VAIG DECIDIR PARAR» 

El Barça es presenta a l’últim revolt del campionat sense l’excitació d’altres finals, com si el record del Dream Team del Cruyff a Tenerife (1992 i 1993) i Deportivo (1994) s’hagués esvanit. S’hi presenta amb un entrenador que ha decidit marxar fa temps, per més que ocultés la seva decisió («aquesta situació la vaig generar jo, soc jo qui vaig decidir parar, considerava necessari un descans», va argumentar) i una plantilla que té un onze inicial pràcticament intocable al voltant del trident, encara que ha anat deixant-se punts (Riazor i La Rosaleda, precisament) que l’han condemnat al domini blanc.

Encara que el seu to era gairebé de resignació, Luis Enrique es nega a rendir-se. Ni tampoc vol distreure’s amb els actes que ha preparat el club (una lona gegant que es desplegarà a la grada del Camp Nou) per acomiadar-se. No és el seu estil. Guanyar el «perillós» Eibar i esperar la carambola de Màlaga. No li queda cap més opció al Barça. I al tècnic. «¿Michel? Em refio al cent per cent de tots els entrenadors. De Primera, de Segona o de Tercera. I dels jugadors. Deixeu a cadascú fer la seva feina», va implorar Luis Enrique quan li van qüestionar sobre el tècnic del Màlaga, a qui el barcelonisme prega perquè es converteixi en el Valdano del segle XXI. Tots dos (Michel i Luis Enrique) van coincidir a inicis de la dècada dels 90 al Bernabéu, establint-hi una estreta relació que encara avui continua vigent.

El problema real és que l’encara campió no va saber fer la seva feina quan depenia de si mateix, cosa que tortura el tècnic del Barça. Tant o més que aquella «primera part a Torí» davant el Juventus, aquella que, segons va confessar l’asturià, «recordarà pels segles dels segles». Aquells 45 minuts que van fer fora el Barça d’Europa. Lluny de la Champions, amb la final de Copa com a últim objectiu, Luis Enrique viu els seus dies finals al Barça: dos partits i dies de relax per a anar a La Escalerona, situada a la platja de San Lorenzo (Gijón). «És apassionant sortir del teu racó de seguretat. Em ve de gust i m’atrau», va dir el tècnic blaugrana.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

TERRITORI NOU

A Luis Enrique li toca, per tant, explorar «una apassionant nova etapa», igual que al Barça, passi el que passi en l’última jornada de Lliga, mentre fa dies que celebra el record de l’inoblidable gol de Koeman a Wembley (1992), el dia que va canviar realment tot. «No me’n recordo del que va passar fa tres anys, imagina’t de fa 25....  Però és una efemèride important per al club. És just homenatjar els que ho van aconseguir», va comentar l’entrenador que se’n va d’aquí una setmana. Abandona ell el seu racó de seguretat i el Barça, amb Lliga o sense, amb Copa del Rei o sense, entra en un territori inexplorat.