Campió sense pietat

El Vicente Calderón va complir el rol de ser l’estadi dels comiats. Fins i tot el seu, oficiat ahir a la nit, tot i que tancarà les portes avui amb l’última festa blanc-i-vermella. Al mateix escenari on Pep Guardiola va dir adeu amb el títol de Copa el 2012, Luis Enrique va tancar la seva etapa amb la tercera consecutiva del Barça i del seu mandat, culminat amb l’aportació de nou trofeus.

Luis Enrique va col·locar una guinda extraordinària al seu trienni, acotat amb la brillantor de les unces de plata que ha anat atresorant cada any: al triplet de la primera campanya (Lliga, Copa i Champions), va sumar quatre peces en el segon exercici (el doblet de Lliga i Copa, la Supercopa d’Espanya i el Mundial de Clubs) i el parell de l’epíleg (Supercopa d’Espanya i Copa) que el col·loquen en un lloc preferent de la història blaugrana. Sota del pare (Johan Cruyff) i del fill (Pep Guardiola).

MESSI, L'ESPERIT SANT 

L’esperit sant és Leo Messi, formidable una vegada més, liderant els companys, fent petit l’Alabès amb la seva sola presència. Genial com sempre, va demanar la pilota i va decidir el partit. No perquè sigui habitual (26 gols en 25 finals) ha de ser obviat.  

El Barça va plasmar la seva superioritat sobre l’Alabès en la final més desigual dels últims anys en tot just 45 minuts amb tres gols del trident. De Messi, com sempre, dirigint la cerimònia; de Neymar, a rebuf, seguint l’estela de déu omnipotent i d’Alcácer en el seu paper de substitut de Luis Suárez, que va vibrar des de la banda, encadenat amb la doble condemna d’una sanció i una lesió, igual que Sergi Roberto.

FINAL AL DESCANS

No seria exagerat dir que la final es va acabar al descans i que, en certa manera, seria el més previsible en la (teòrica) enorme diferència entre els contendents. L’Alabès no va amagar el vertigen de trobar-se en una tessitura insòlita ni el complex que el va envair pels cops que anava rebent del Barça.

Però no es va rendir ni es va acovardir. L’onze blanc-i-blau, valent i honrat, també va fer alguna cosa. El que va poder. El que li van deixar fer. Que va ser poc, més al segon temps que en la fase inicial, quan el Barça es va relaxar al donar per guanyat el trofeu.

THEO, EL MADRIDISTA

L’Alabès ja va fer prou d’arribar a la final, una cota allunyada de les seves expectatives. Era la primera de la seva història. Batre el Barca un altre cop –el va sorprendre a la Lliga– requeria una conjunció de factors favorables que no es va repetir. Tot i que ho semblés quan Theo Hernández va deixar anar una gardela amb l’esquerra que va emular la genialitat de Messi tres minuts abans. El lateral esquerre es va guanyar per endavant el favor del madridisme en la seva presentació en una gran cita, després de rebutjar el Barça per la milionada que li va oferir Florentino Pérez per renunciar al compromís que havia adquirit amb els blaugranes.

L’Alabès només va tenir Theo i les accions a pilota parada. Al Barça li van sobrar jugadors, deixant a part Messi, que val per tres o quatre. I Neymar, que deixava asseguts un parell de rivals en cada pilota que rebia. El Barça va tenir Iniesta, un altre cop al Calderón on l’any passat, contra el Sevilla, va tenir una actuació inoblidable. Alba, que va obrir el camí del triomf al mateix escenari. Busquets, un paio nascut per jugar finals.

ANDRÉ I ALEIX, DOS LATERALS

Notícies relacionades

Una altra xiulada a l'himne espanyol en la final de Copa

Luis Enrique: "Tinc una alegria absoluta, em vindrà bé parar, i als meus jugadors, també"

Per tenir va tenir fins i tot André Gomes, magnífic, lateral dret per accident. Ja ho va ser a Las Palmas per rellevar Digne, contra l’Eibar per substituir Sergi Roberto i ahir a l’entrar per Mascherano als deu minuts. El Jefecito va durar menys que en l’última final, quan va ser expulsat. Luis Enrique va promoure la reaparició d’Aleix Vidal davant el mateix rival contra el qual es va lesionar. Theo ja havia marxat.

André Gomes va fer de lateral amb autoritat, molt a l’estil de Sergi Roberto, arrencant amb força i suficiència amb la pilota, i amb problemes similars a l’hora de tancar en defensa. Luis Enrique el va enviar a fer d’interior a l’entrar Aleix i la grada ja cantava «campions, campions», crit que reprimia feia estona per guardar les formes.