Paulinho surt per firmar el triomf del Barça a Getafe (1-2)

Va venir amb aquest objectiu. Va venir per envair l'àrea des del darrere. Va venir per irrompre i sorprendre els rivals, acostumats com estan (i estaven) a un Barça pacient. Va venir Paulinho per guanyar-li el partit a l'equip de Valverde a Getafe. Un partit que tenia sota sospita, però després Valverde, conscient de la dimensió del problema, va intervenir amb mesures dràstiques. Va canviar els dos interiors (Iniesta i Rakitic), va fer-ne sortir dos de la segona unitat (Denis i Paulinho). I ells li van guanyar el sud de Madrid amb tres triomfs que són tot un tresor.

Va venir Paulinho i es va fer el bé per al Barcelona, que va viure tota la tarda al caire de l'abisme, sostingut en ocasions per les mans salvadores de Ter Stegen i, al final, per l'aparició enlluernadora de Denis i el brasiler. Dos gols, dues arribades des del darrere. Els suplents també guanyen partits.

I això que el Barça va entrar tan adormit en el partit que quan se'n va adonar ja perdia. No li va servir de res tenir la pilota fins a monopolitzar-la de forma insultant. Tant hi feia. El Getafe tenia un pla i li va sortir de cine. El va executar amb astúcia, calma, paciència i, sobretot, molt d'ordre. Tant que l'equip de Valverde va necessitar mitja hora per firmar el seu primer remat a porta, un cop de cap, a la sortida d'un córner, d'Umtiti.

En acabat, després d'algunes inútils faltes laterals, el Barça va topar amb un imponent xut d'esquerra de Shibasaki. Un cacau meravellós que va despullar tot l'equip. No perquè fos evitable sinó perquè va demostrar que havia sortit amb lleganyes als ulls del seu hotel de Madrid. Quan va mirar el marcador, perdia i de forma justa.

Lesió muscular de Dembélé

No va estar gens lúcid l'equip blaugrana. Ni tan sols l'estat de la gespa, lent, alt i pesat, que dificultava la velocitat de la pilota, li serveix d'excusa. Va jugar tan malament que el Getafe ni es va sentir amenaçat. Bordalás estava eufòric i amb tota la raó del món. Havia anul·lat el Barça, a més de convertir cada llançament des de fora de l'àrea en un perill, com va acreditar després el japonès.

Amb Dembélé lesionat, just quan Valverde l'havia canviat de banda (va començar a la dreta i va acabar a l'esquerra trencant-se aquells fràgils músculs), el Barcelona anava malament. Sense línies de passada, sense genialitat, sense energia, com si estigués de migdiada, vaja. El Getafe, en canvi, més despert que mai. Es podria dir que ni va patir, si no ésr en l'últim moment de la primera meitat, quan Messi va enganxar una imponent falta.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Guaita  va respondre a tan extraordinari llançament amb una magnífica parada. Aquí es va apagar el partit amb un Barça difuminat davant un Getafe intel·ligent i, especialment, astut. Però els canvis de Valverde van reanimar un equip que estava malalt. No apareixia Suárez, Iniesta tampoc tenia socis (va ser substituït en el descans) i Messi no era suficient. Va arribar la segona unitat des de la banqueta i va aportar la calma que tant buscava Valverde. Seu és el triomf, als suplents els pertany més que a ningú. Quan no hi ha les estrelles, és la tarda dels secundaris.