Paulinho: "El meu fort és aquest, arribar des del darrere"

No feia ni deu minuts que era al camp. Amb prou feines havia tingut temps de tocar la pilota en un partit ple de sobresalts, trencat en molts sentits, amb poca disciplina tàctica. Al Getafe li pesaven les cames després d’un rigorós i digne exercici d’ordre. El Barça, per no tenir, no tenia ni la pilota.

Però la va agafar Messi, convertit en volant més que fals nou, i va veure un espai que li havia generat el moviment de Luis Suárez. En realitat, l’espai se’l va fabricar el mateix Paulinho, un paio car (40 milions d’euros, el que posava la clàusula, per un jugador de 29 anys, capità del Brasil, confinat al ric però anònim futbol xinès), a qui els tècnics reclamaven com si no n’hi hagués cap altre al món.

Les seves raons tenia Valverde, a qui una peça així (diferent en el catàleg de centrecampistes que posseïa a la plantilla) li evoca la figura de Raúl García, aquell futbolista que tants punts li va donar al nou San Mamés. No feia ni deu minuts que Paulinho era a la gespa. Mirant sempre Leo, més apagat que de costum. Havia substituït Rakitic. Va ser llavors quan Messi va descobrir el poderós brasiler trepitjar l’àrea del Getafe. «El meu fort és arribar des del darrere, aquesta és una de les meves característiques», va explicar després orgullós. I no només d’un gol que val un botí sinó de la «capacitat de reacció de l’equip».

Set minuts i gol

Messi el va veure, però va ser ell, només ell, qui va construir un gol que va oferir un catàleg de les seves grans virtuts. Força física per irrompre des del darrere mentre Suárez atreia els defenses i Paulinho va obrir un espai que abans no hi era. Amb la mà va apartar Djene, el central de Togo. Quan va voler adonar-se’n el defensa del Getafe ja l’havia perdut de vista. Però el millor encara havia d’arribar quan va armar la cama dreta amb un violent xut. Violent, però, alhora, intel·ligentment creuat per evitar el gegantí cos de Guaita (fa 1.90 metres). Aquell xut va resumir el millor de Paulinho.

Pau i temps

En set minuts, amb el Getafe esgotat i el Barça enganxat a la imaginació de Denis, tan sols va tenir temps de fer un xut a porteria. Set minuts que li donen alguna cosa més valuosa en un club tan volcànic com el Barça. Li proporcionen pau i temps. Va passar Messi, va rebre ell al balcó de l’àrea, trepitjant la mitja lluna i a partir d’aquell instant es va desencadenar. Control amb l’esquerra, autopassada amb la dreta, el cos i el seu braç dret per frenar Djené. Però faltava el toc autènticament paulinhista perquè el culer se’l miri a partir d’ara amb uns altres ulls.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Sis potents gambades del capità del Brasil l’allunyaven dels dos rivals, però, al mateix temps, li prenien angle, cosit com estava Guaita al primer pal. Llavors, va deixar anar una gardela tan imponent que la pilota, a mesura que fugia del cos del meta del Getafe, adquiria més potència fins a esclatar violentament a la xarxa. I, de passada, mantenir l’equip en el liderat.

No és Ronaldinho. Ni ho serà mai, ni tampoc pretén ser-ho, però escanyat d’alegria per Messi i després per tots els seus companys va rebre a Getafe la benedicció que esperava, un impuls de fe. Ha jugat quatre estones mal comptats (en total només 46 minuts), però hi ha gols que valen molt més que tres punts.