Entrevista amb Paulinho: "La meva vida ha sigut una muntanya russa"

Arriba a una petita sala de la ciutat esportiva del Barça i pren seient en un vell i gastat sofà. José Paulo Bezerra Maciel Junior s’hi asseu como si estigués a casa, sense mirar ni una sola vegada el rellotge. Tampoc el mòbil, concentrat com està a rememorar amb orgull, i un punt de tristesa, el seu llarg viatge cap al Camp Nou. Un viatge ple de «moltes dificultats, ja que la meva vida ha sigut una muntanya russa». Però aquell anònim nen nascut fa 29 anys a São Paulo (25 de juliol, 1988) juga avui al costat de Messi i és el capità del Brasil de Tite.

­—¿Com va començar la seva carrera? 

—Als cinc anys. Jugava a futbol de saló, el que aquí es diu futbol sala, en un club de barri. Després, vaig anar a la Portuguesa de futbol sala. M’hi vaig quedar fins als 11 anys, però ja jugava en camp gran. De terra, és clar. Després, vaig marxar al Pao d’Açúcar, un club que ara es diu Audax. Els meus pares em van acompanyar sempre. Creien en mi. Si havien de treballar més hores perquè pogués jugar, ho feien. El futur era una incògnita. Jugava a futbol perquè estimava el futbol. No sabia el que seria de mi, però m’era igual.

—I li truquen per anar a Lituània. 

—Així és. Va ser el 2006. Tenia 16 anys. Estava jugant al Pao d’Açúcar, era un júnior. Jugava de volant. Tota la meva vida he sigut un volant. A vegades, una mica més defensiu. Però sempre amb molta vocació d’anar cap amunt, a l’atac.

–¿Per què hi va anar? 

–Era una gran oportunitat. Era 'uma criança', un nen. En aquell equip de Vílnius hi havia més brasilers. Ells hi eren des de feia més temps, estaven més adaptats. Per a mi, era tot nou. Una verdadera aventura. Tot i així, sent tan jove com era, entenia que hi havia d’anar. Era una bona forma d’ajudar econòmicament els meus pares. No és que passéssim gana, mai, perquè els meus pares sempre van treballar molt. El meu pare va estar 30 anys a la prefectura de São Paulo i vaig voler, quan ja era professional, que es jubilés abans, però no ho va fer perquè estimava la seva feina. La mare era gerent de supermercats i també de col·legis. Però volia ajudar-los perquè hi havia molta diferència entre el que em donaven al Brasil i el que m’oferien a Lituània. 

"Vaig patir molt amb aquells episodis de racisme a Lituània. Estava sol, amb tot just 17 anys. Em vaig fer gran de cop i vaig madurar molt de pressa"

—Massa jove als 16, ¿no?

—Sí. Volia sortir del meu país, volia jugar, volia provar coses noves. Però mai em vaig moure pels diners. No ho he posat mai al primer lloc, tampoc llavors, per molt jove que fos. Al final, entre Lituània i Polònia, vaig estar tres anys i mig fora de casa. Vaig arribar sol a Vílnius. Vivia amb un jugador brasiler, però no deixes d’estar sol. Has deixat enrere la família, els amics, tot el que tenia a São Paulo... Van ser set o vuit mesos durs. Després va venir la meva nòvia i vaig acabar marxant a Polònia després de diversos episodis de racisme.

—¿Què va passar?

—M’anava adaptant a la rutina de l’equip. Hi havia fins a vuit brasilers a l’equip i la ciutat, Vílnius, té de tot. Tot anava bé, fins que van arribar aquells episodis de racisme. ¿Què em deien? L’habitual en aquests casos, ja ho sabeu. Allò em va marcar per sempre. No només em va passar a mi sinó també a companys meus. Vaig patir molt amb el racisme. Quan vaig marxar a Polònia em vaig fer una promesa: ‘Si em passa aquí una cosa semblant, me’n torno immediatament al Brasil’. És inacceptable que avui dia passin aquestes coses. Només demano respecte per a les persones. Res més. Respecte per a tots, com jo respecto els altres. 

"Hi va haver un dia que vaig dir: '¡No jugaré mai més a futbol!'" 

—¿Com va resistir?

—Tinc un esperit, un caràcter i, sobretot, una dignitat... Tinc una personalitat molt forta. Per això, quan prenc una decisió difícilment la canvio. Soc així. Jo mai torno enrere en les meves conviccions, encara que, afortunadament, no vaig tornar a patir-ho més a Polònia. Allà em van respectar molt, però no oblidaré mai aquells episodis de Lituània.

—¿Va tenir la temptació de tornar?

—És clar. A vegades, em preguntava: ‘¿Per què soc aquí? ¿Què hi faig? Si jo no ho necessito...’ Estava sol i em vaig fer gran de cop. No tenia els pares, tampoc el meu germà gran, i penses a tornar. Aquesta experiència em va fer madurar molt més de pressa. A Polònia els problemes van ser uns altres. El club no va complir amb el que havia promès i llavors sí que vaig decidir tornar. Vaig esperar al final del meu contracte. Qualsevol altre, al veure que no li pagaven, se n’hauria anat a mitja de temporada. Jo, no. Jo vaig aguantar fins a l’últim dia.

—Al final, va tornar al Brasil.

—Hi vaig tornar, però amb una idea molt clara: ‘¡No torno a jugar més a futbol! ¡Mai més!’ ¿Per què? Vaig viure situacions a Polònia que em van desenganyar de tot. Soc una persona que sempre ha volgut tenir una vida tranquil·la i simple. En tot moment he lluitat pels meus drets. Jo complia a Polònia; ells, no. Per això a l’arribar al Brasil, no volia saber res del futbol. El Pao d’Açúcar, el meu antic club, volia que tornés amb ells. Però jo a la meva. Res de res. Ho deixo i ja està. No tinc per què passar per aquestes coses, no ho necessito. Tinc uns pares meravellosos, he tingut de tot, no he passat dificultats... O sigui, no segueixo.

—¿I per què va acabar jugant?

— Perquè acabava de néixer la meva filla. La primera. A la meva exdona li deia el mateix que als altres, però llavors ella em va replicar: ‘Entesos, no jugaràs més. ¿I què faràs? ¿Què saps fer? ¡Si tu el que saps fer bé és jugar a futbol!’ Els meus pares també hi insistien. Tots. I jo, a la meva, que no volia jugar. Fins que la meva exdona em va fer una altra reflexió: ‘Això és una falta de respecte als teus pares per tot el que han lluitat per tu, pels cops que t’han acompanyat aquests anys... ¿T’oblidaràs de tot el que ells van fer des que tenies cinc anys?’.

"Tinc molt de caràcter, esperit i dignitat. I una personalitat molt forta. Si prenc una decisió, no torno mai enrere" 

—I el va convèncer.

—Sí. Van haver de passar unes dues setmanes. Estava a São Paulo sense sortir, sense entrenar-me... Em va trucar el gerent del Pao d’Açúcar per convèncer-me’n. ‘Torna, sisplau. Ho proves i si no et sents bé, ho deixes’, deia. A més, hi havia una diferència de diners molt gran entre el que cobrava a Polònia i el que em podia oferir el club. Al final, amb la meva filla acabada de néixer, vaig fer cas als consells de la meva mare i de la meva exdona. Només els vaig demanar una casa per viure amb la meva dona i la meva filla. Jo no podia tornar a viure amb els meus pares. Necessitava formar una nova llar i assumir la meva responsabilitat com a pare de família. Em van llogar un apartament per a nosaltres tres. 

—Va ser com tornar a començar.

—Sí, perquè era la Quarta Divisió del Brasil. La meva mentalitat va anar millorant i vaig tornar a disfrutar del futbol. Vam pujar a Tercera i l’any següent, a Segona. És curiós, però mai havia jugat com a professional al Brasil. La meva base, més enllà dels meus primers anys com a nen a la Portuguesa, i del 2004 al 2006 al Pao d’Açúcar, va ser a Vílnius, on vaig desenvolupar la meva carrera en aquell moment tan delicat de la formació. Vaig aprendre tant a fora com a dins del camp. He passat per moltes coses en aquesta vida, moltes que potser altres jugadors no passaran mai. La meva vida ha sigut una muntanya russa. Fora del camp. Dins, no, perquè dins sempre és el mateix. És tot més fàcil, hi disfrutes, et diverteixes, t’ho passes bé.

"Vaig tornar al Brasil per jugar a Quarta Divisió. La meva vida ha sigut una muntanya russa de dificultats"

—Del Pao d’Açúcar a l’elit amb el Bragantino i després amb el Corinthians.

—Sempre m’ha passat una cosa similar a tots els clubs. Molta gent parlava de mi, de les meves condicions, del meu joc, i descobreixes que la gent parla sense saber res. Abans em resultava molt difícil entendre els comentaris de persones que em maltractaven sense saber res de mi, de la meva història, de la meva família, del que he viscut, del que he patit. Em va passar al Corinthians i ara aquí. També vaig ser criticat al sortir del Bragantino. No ho he escoltat mai ni m’he deixat abatre per això. Només he volgut treballar per donar el millor a la meva família. Jo podria no tenir res, però si ells estan bé en tinc prou.

—Al final, triomfa al Corinthians.

—Sí. Va ser Tite qui em va donar l’oportunitat de ser campió de tot. Amb ell tinc una gran connexió. Em va ajudar molt, per exemple, el 2011. Tenia algunes ofertes. Estava arribant al centre d’entrenament del Corinthians quan em va trucar el meu agent: ‘L’Inter vol fitxar-te, però has de decidir-te avui mateix, en només cinc minuts’. Vaig entrar al vestidor plorant i Ralf, un dels meus companys, em va dir: ‘¿Què et passa? ¿Per què estàs així?’, em va preguntar. ‘En cinc minuts he de dir 'sí' o 'no' a l’Inter’, li vaig respondre. Vaig parlar amb Tite. Va ser molt sincer amb mi: ‘La decisió és teva. Jo no crec que sigui el moment de sortir, però tu decideixes’. Vaig tornar al vestidor encara amb llàgrimes als ulls. Ho vaig pensar i em vaig dir: ‘Em quedo’. Em vaig vestir ràpidament per sortir a entrenar-me. Quan vaig sortir a la gespa, li vaig fer a Tite un gest amb el polze cap amunt. Era el senyal acordat que seguia al Corinthians.

—La va encertar de ple.

—Vaig prendre la decisió en cinc minuts i no me’n vaig penedir gens. Més aviat tot al contrari. Vam guanyar tots els títols i vaig prolongar així la bonica història amb el Corinthians. Després, ja el 2013, vaig rebre dues ofertes: Roma i Tottenham. Al Brasil ja ho havia fet tot. Vaig anar a Anglaterra perquè Vilas-Boas, l’entrenador, em volia molt.

—Però no va sortir bé aquest cop.

—El primer any, sí. El meu estil de joc encaixava amb el futbol anglès. Però al tornar del trauma de la Copa del Món, d’aquell 1-7 del Mineirao davant Alemanya, tot va anar a pitjor. Vaig estar els sis últims mesos gairebé sense jugar. Vaig sentir que era el moment de sortir del Tottenham.

—Va anar a la Xina.

—Sabia que anant-hi desapareixia del món, però ho tenia clar. Necessitava jugar, on fos, m’era igual. He d’agrair-li a Felipao [Scolari] la confiança que va tenir en mi. Sabia que anava a un futbol molt poc vist i que seria difícil tornar a la 'seleçao'. Només volia jugar. En aquell moment vaig pensar només en mi. No fugia d’Anglaterra, només buscava renéixer com a futbolista. Allà vaig construir una història molt maca, ja que vam guanyar sis títols i vam rebre, sobretot, l’afecte del 'torcedor' xinès.

"Estava preparat per picar una falta en el Brasil-Argentina. De sobte, veig Messi per darrere que se'm va acostant a poc a poc i em diu: '¿Anem cap a Barcelona o no?' Si m'hi vols portar, m'hi pots portar. Jo vinc, li vaig contestar"

—Llavors li truca el Barça. 

—Era una oportunitat única. Vaig ser molt clar amb Felipao: ‘Un altre equip com el Barcelona no vindrà a la Xina. O hi vaig ara o mai més. Això només passa un cop’. Ell ho va entendre, sabia que seria una injustícia si el club no em deixava anar al Barça. Semblava que no es faria l’operació, però, finalment, es va concretar l’últim dia del mercat xinès.

—Una altra situació crítica.

—Per més dificultats que he passat, no he deixat mai de tenir un focus. Això és fortalesa mental, que he après en totes aquestes experiències de vida. La meva vida sempre ha sigut un desafiament. I el futbol sense desafiaments no és futbol. Ho he procurat encaixar de la millor manera possible, transparent, respectant els espais dels altres, però amb el meu focus inalterable.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

—Abans d’aquests contactes oficials ja tenia una pista, ¿no?

—Sí. Ha, ha, ha... És veritat. Va ser en l’amistós que vam jugar contra l’Argentina al juny. Estava preparat per servir una falta amb Willian i un altre jugador que no recordo. De cop, veig Messi per darrere, que se’m va acostant a poc a poc i em diu: ‘¿Anem cap a Barcelona o no?’. M’ho va dir just abans de tirar la falta. ¿Que què li vaig dir? ‘Si m’hi vols portar, m’hi pots portar. Jo hi vaig’. Em vaig posar tan nerviós que li vaig dir a Willian: ‘¡Tira tu la falta!’. Després del Brasil-Argentina vaig poder intercanviar la samarreta amb ell. No em va deixar tirar la falta, però soc aquí.