Deulofeu, "de veritat"

Els extrems, com els porters, viuen al seu món. No és fàcil desxifrar què els passa pel cap a aquests jugadors considerats com una espècie en via d’extinció des de fa molts anys en el futbol modern. No resulta senzill entendre què pensen paios com Gerard Deulofeu, sotmès a la permanent obligació de ser qui sempre ha sigut: atrevit, descarat i, sobretot, desequilibrant. Es juguen la seva reputació (i el seu futur) en cada regat que intenten. No hi ha terme mitjà en aquesta batalla. O guanyes i despulles el lateral o vas al pou de la depressió.

No ho tenia fàcil l’exjugador del Milan, a qui Valverde havia confinat a la reserva en els tres últims partits: descartat contra el Girona i l’Sporting de Portugal i suplent, sense ni tan sols treure’s el xandall, contra el Las Palmas. Veient, a més a més, passar davant seu a jugadors que no són especialistes d’aquest peculiar ofici, com va passar amb André Gomes al Wanda o Aleix Vidal contra el conjunt canari.

De cop i volta, quan l’Atlètic s’anava quedant sense forces en la mitja hora final, Valverde li va obrir la porta de l’equip formant una ala dreta totalment nova amb Sergi Roberto. Va sortir i es va menjar Filipe Luís, castigat com estava el lateral brasiler perquè tornava d’una lesió muscular.

Obrir el camp i córrer

Deulofeu es va enganxar a la calç amb un parell de premisses: obrir el camp per trobar espais en aquell embús que havia organitzat Simeone al balcó de casa d’Oblak i després atacar Filipe Luís, no tan sols amb la seva necessària velocitat, sinó també per fer servir el seu verinós regat. 

"Deulofeu arrisca molt en cada jugada. És un jugador explosiu" (Valverde)

Venia d’una prolongada inactivitat. Pràcticament un mes sense jugar després de visitar la grada un parell de vegades, unit a l’aturada de la Lliga en què va veure com se li escapava el tren de la selecció. Per més que Lopetegui hi confiï, que hi confia i molt, si no juga al Barça, resulta impossible que vagi al Mundial. Però al Wanda, i amb un escenari complex a causa del marcador (1-0 en contra) i del rival (ningú com l’Atlètic per amagar els espais) va emergir la millor versió de Deulofeu.

"Ell té un desmarcatge dels de debò i un regat dels de debò" (Valverde)

Va ser tan bona que Valverde, el mateix que l’havia arraconat després del seu irregular rendiment en l’inici de temporada, el va omplir d’elogis. Elogis per la seva persistència per percudir l’expert Filipe Luís, elogis per explorar tots els racons de la banda dreta i elogis, fonamentalment, perquè va ser valent.

La "desimboltura" necessària

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

«Deulofeu és un jugador que arrisca molt, arrisca molt en cada jugada», va començar dient el tècnic blaugrana. «És un jugador explosiu, que té una capacitat de desmarcatge dels de debò i que fa un regat dels de debò», va recordar Valverde, orgullós que l’extrem, que intenta per segona, i potser última vegada, consolidar-se al Camp Nou no aparegués tímid i prudent.

«Quan arrisques i no et surt, sembla que es queda en poca cosa. Però quan et surt... Nosaltres necessitem gent que arrisqui i trenqui una situació, sobretot quan ens faltava un punt de desimboltura al davant». Deulofeu el va tenir. Va ser el Deulofeu «de veritat». No hi ha tresor més gran per a ell.