El Barcelona malgasta una bala

No hi ha satisfacció més gran per als periquitos que guanyar el Barça. Si aquest triomf significa avançar-se en l’eliminatòria de Copa i, a més, acaba una ratxa victoriosa del veí, suposa el clímax de la felicitat. I l’espanyolisme es va emportar una gran alegria, que ja tocava després de tants desencisos, que haurà de ser ratificada dijous que ve.

Han sigut nou anys sense vèncer el Barça. Des del 21 de febrer del 2009, i al mateix Camp Nou (1-2), l’Espanyol havia col·leccionat 16 derrotes i 3 empats que van acabar amb el primer triomf de la història a l'RCDE Stadium. Un esdeveniment que els jugadors van celebrar com si es tractés d’un títol, sortint després una altra vegada a la gespa.

L’Espanyol es va trobar amb un gol que no esperava, ni va buscar, igual que el Barça es va emportar un disgust que no va merèixer però que va castigar una nit desencertada. El quadro blaugrana va malgastar una bala amb el penal que va fallar Messi, el tercer dels sis que ha llançat, i el gol de Melendo li va complicar la tornada, a tres minuts del final. Això va ser el pitjor. Més que la ratxa de 29 partits invicte del grup de Valverde i que va cancel·lar el jove futbolista blanc-i-blau.

Encara queda molta tralla i molt hauran de millorar tots dos conjunts per avançar a les semifinals. L’Espanyol ja no necessitarà xutar a porteria (només ho va intentar Navarro de falta, sis minuts abans que Melendo) i el Barça haurà de disparar amb la fe i l’ànima que li va faltar perquè no hi haurà un demà.

Un derbi àton i pla, que discorria com si haguessin convingut ajornar-ho tot –l’esforç i l’encert– a dijous es va activar amb una fogonada. L’únic que faltava perquè el xoc fos com ha de ser: vigorós i lluitat. Aquesta fogonada la va iniciar el penal de Granero a Sergi Roberto, molt protestat pels espanyolistes, igual que gairebé totes les decisions de l’àrbitre.

El que va canviar va ser l’ardor dels blanc-i-blaus, indignats i excitats al mateix nivell. Primer amb el jutge, que abans havia perdonat l’expulsió d’Aaron, i després amb l’alleujament de sobreviure al penal de Messi. Una cosa que tampoc és tan estranya perquè l’índex de fiabilitat de l’argentí és del 50%.

Domini abusiu 

El Barça no va obtenir rèdit del domini total del partit, que va assolir cotes abusives. Els blaugranes es van passar la pilota amb una facilitat gairebé insultant. La pressió de l’Espanyol va ser inefectiva: mai hi va haver un jugador a prop d’un blaugrana per robar-li la pilota. Els locals es van passar el partit corrent darrere de la bola.

Es van enfrontar l’equip més defensiu de Quique, van observar els blanc-i-blaus, contra l’onze més estrany de Valverde, van notar els barcelonistes. D’una forma estranya van encarar els tècnics el primer assalt: el de casa no va voler arriscar per aprofitar l’avantatge del camp i l’altre no va tenir manies a capgirar l’alineació fins a configurar un galimaties que es va aclarir aviat. Només hi havia un davanter (Messi) i una col·lecció de centrecampistes que van buscar un espai. Al geni el va acompanyar un defensa (Aleix Vidal) d’extrem dret i Denis Suárez, per l'esquerra.

No obstant, Valverde va recuperar el 4-3-3 perquè els jugadors tinguessin la referència de la posició que ocupaven. Tots ben col·locadets, seguint les instruccions del manual i Messi, exercint d’amo plenipotenciari.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

L’astre no va brillar tant sense els seus socis. Sense Alba ni Suárez (tampoc Rakitic, que va entrar tard ni, per descomptat Ter Stegen per ser la Copa), Messi no va mirar ni una vegada Digne per combinar com sol fer amb Alba i tampoc va trobar a Suárez davant per tirar-li en profunditat.

Tampoc va veure ningú Gerard Moreno, nàufrag abandonat a la seva sort pels altres davant quatre blaugranes per recollir, amb sort, alguna pilotada llunyana, sense poder perfilar-se mai. Només va veure de cara Cillessen quan corria a pressionar-lo i no per xutar-li. Quan va entrar Baptistao es va il·lusionar, creient que seria rescatat d’aquella trista illa. Van ser dos nàufrags llavors. Melendo, que passava per allà, els va salvar.