Lieke Martens: "No podràs ser futbolista, ets una nena, deien els meus pares"

Lieke Martens és la gran estrella del Barça femení. El dorsal 22 seria equiparable al 10 de l’equip masculí. La davantera holandesa (Nieuw Bergen. 16 de desembre de 1992) ha seguit un difícil i desconegut camí per ser elegida la millor futbolista mundial del 2017. 

­–¿Com va començar? Quan tenia cinc anys. Tinc dos germans més grans, sempre jugaven a futbol i me n’anava amb ells. M’agradava. Somiava ser futbolista professional, però quan era petita no sabia si ho aconseguiria. No sabia que hi havia una selecció nacional ni que el Barça tenia un equip femení. ‘No podràs ser futbolista, ets una nena’, deien els meus pares.

–El futbol la va atraure. Sí. Al costat de casa hi havia un jardí i un camp de futbol. També un mur enorme. Hi jugava per millorar. Després del col·legi, si era a casa, i no hi havia nens, jugava sola contra la paret i em divertia molt. Sempre estava fora de casa.

–Una nena sola al carrer. No era al carrer pròpiament, però la meva mare sempre m’havia de cridar perquè anés a dinar. Al principi era l’única. Més tard vam ser més, però no més de cinc.

"Sempre vaig jugar amb nois. Fins als 16 anys. Volien jugar amb mi, em van acceptar, mai es van lamentar que jugués amb ells. Em van fer sentir un més" 

–¿Quin va ser el seu primer equip? Sempre vaig jugar amb nois. Fins als 16 anys. Dels 8 als 12 o 13 anys no hi ha diferències entre els dos sexes en envergadura; tens la mateixa tècnica, la mateixa velocitat, pots tenir la mateixa força...

–¿Se sentia un més? Sí, em van fer sentir un més. L’única diferència era el vestidor. Jo em canviava en un altre. I quan guanyàvem, ells ho celebraven i jo estava sola al meu. Els meus companys van ser molt bons. Em van acceptar, mai es van lamentar que jugués amb ells. Vaig disfrutar molt.

–La van acceptar perquè havia de ser molt bona futbolista. Sí. Volien jugar amb mi.

–¿Sempre com a davanter centre? De davanter centre, a les dues bandes o també com a mitjapunta. Sempre he jugat en aquestes demarcacions.

–¿Juga igual i sent les mateixes sensacions que fa 10 o 15 anys? La passió és la mateixa, no ha canviat. Vull guanyar sempre. Però quan era jove, solia ser la més petita. Als 8 o 9 anys, si jugava amb noies, ho feia contra altres de 12 o 13. A l’entrenar-me amb nois vaig adquirir més velocitat i força.

–Devia ser un gran aprenentatge haver-se format amb nois. Segur. En vaig aprendre molt. Per exemple, en un un contra un necessitaves ser tan ràpida com ells perquè no et prenguessin la pilota.

–¿Va notar la diferència al passar a jugar amb noies? Sí. Als 16 em vaig trobar que era com tornar a començar, el futbol tornava a ser més lent en comparació amb el masculí. Ara el joc és més o menys semblant.

–Va ser quan la fitxa el Heerenveen. Havia jugat amb noies abans, a la selecció sub-15.

–Així, va ser internacional amb Holanda abans de jugar amb un club. Doncs sí. És veritat. No hi havia pensat, però és així.

"Totes les futbolistes tenim la nostra història. La meva ha sigut jugar amb nois i tenir dos germans més grans futbolistes. El primer era porter i el segon, defensa, així que va ser perfecte per a mi. Em van ensenyar també a no rendir-me mai"

–El Heerenveen va apostar per vostè. Només hi vaig jugar un any. Vivíem al sud d’Holanda i Heerenveen és al nord. Havia de viure sola. Després vaig anar al Venlo, que estava a només mitja hora de casa. Era una oportunitat per jugar a alt nivell. Pràcticament des dels 15 anys he estat fora, lluny de la família, i molt sovint l’he trobat a faltar. Ja tinc 25 anys. A la família només la veig per Nadal i per vacances. Quan me’n vaig anar, la meva germana petita era una nena de 8 anys; ara és una dona de 18.

–¿Els seus germans van arribar a ser professionals? No, però han jugat molts anys. El gran era porter i el segon, defensa, així que era perfecte per a mi. Em van ser molt útils (rialles).

–¿Què li van ensenyar? A no rendir-me mai. A ser dura en les meves idees. Si vols jugar, has de ser forta i dura, tenir orgull i no rendir-te mai, deien.

–¿És més forta que altres noies? No em sento així. El meu joc, a més, no es basa en el físic. Totes tenim la nostra particular història: la meva ha sigut tenir germans futbolistes i haver jugar amb nois. Aquest ha sigut un gran aprenentatge.

–Un any a Venlo i un altre canvi… A Bèlgica. A l’Standard de Lieja. Els meus pares no volien que deixés d’estudiar. Veien amb escepticisme això del futbol i seguia anant al col·legi. Tenia dues hores de viatge per anar als entrenaments i als partits. Entrava a l’escola a les 9, en sortia a les 3 i conduïa fins a Lieja. Tornava a les 11 de la nit. 

 "Pràcticament estic sola des dels 15 anys, lluny de la família, i en tinc 25.  Trucava a la meva mare per preguntar-li com funcionava la rentadora. Mai he pensat a abandonar, mai, perquè m'agrada molt el futbol" 

–¿Se’n va penedir alguna vegada? ¿Va passar mals moments? I tant. A Suècia vaig viure sola quatre anys. És cert que volia ser futbolista i que tenia unes companyes que les sentia com a amigues, però trobava a faltar la família. M’entristia cada vegada que se n’anaven.

 

–¿No va pensar mai a abandonar? Mai, m’agrada molt el futbol. No ha sigut fàcil. No m’he rendit mai.

–Va créixer sola i ha madurat sola. Als 15 anys trucava a la meva mare per preguntar-li com funcionava la rentadora o com es cuinava alguna cosa. No pots comprar sempre menjar preparat i, al final, en vaig aprendre. Vaig créixer de pressa.

–Ha passat per Bèlgica, Alemanya i Suècia. ¿S’ha sentit estranya en algun país? No. Sempre he intentat adaptar-me a la cultura i aprendre la llengua de cada país al més aviat possible. Entenc que aquí no puc sopar a les cinc o les sis de la tarda, i ho faig a les vuit o a les nou del vespre. Has d’adoptar els costums de la gent de cada país, vull introduir-me enla manera de viure d’on estic.

–És més dur Espanya que Suècia. Ara visc amb el meu nòvio, abans estava sola. Cada país té el seu què. He après a tot arreu, no només com a futbolista, sinó com a persona. Quan deixi el futbol parlaré cinc idiomes: holandès, alemany, suec, anglès i espanyol. La prioritat és el futbol, vull ser la millor, però els entrenaments ocupen tres hores, i queda temps lliure per fer altres coses, aprendre i evolucionar.

–¿Que farà en el futur? No ho sé (rialles). No sé què faré quan acabi. Disfruto del futbol. Tinc 25 anys i en vull jugar molts més.

–¿De joveneta, qui volia ser? Era una gran fan de Ronaldinho, M’agraden les accions tècniques. Mirava vídeos a Youtube de Jogo Bonito i després sortia immediatament al jardí a practicar aquells trucs.

–¿Creu que és un mirall per a les nenes que volen ser futbolistes? Sí. Això està bé. El femení ha progressat molt. Quan era petita, només mirava masculí. A part de la brasilera Marta no en destacaven gaires més. Després de l’Eurocopa hem inspirat les noies que voldran ser com nosaltres.

"Era una gran fan de Ronaldinho. M'agraden les accions molt tècniques. Mirava vídeos en 'Youtube' de 'Jogo Bonito' i després sortia immediatament al jardí a practicar esos trucs"

–¿Veu futbol masculí o femení? Tots dos. Miro el femení, òbviament, per conèixer les rivals, per preparar els nostres partits, veig els del Rosengard, el meu exequip, però també segueixo la Premier i els partits del Barça, és clar.

–Ha passat per cinc Lligues, ¿diria que hi ha diferències entre elles? L’alemanya és una de les millors, ràpida i física. La sueca se li assembla. L’espanyola és diferent, més tècnica. Aquí nosaltres volem tenir la pilota, crear ocasions, a Alemanya és més directe.

–¿És més fàcil per jugar al Barça? No és fàcil, sinó diferent. Les rivals solen estar endarrere i això crea dificultats. En altres països els equips volen atacar i hi ha espais. Fins i tot d’això se n’aprèn, perquè no he jugat mai així contra equips més defensius.

–¿Com va fitxar pel Barça? Va ser molt bonic i ràpid. El meu agent em va trucar després d’haver jugat amb el Rosengard contra el Barça al març. Devia ser al maig. Em va preguntar si volia anar al Barça. Per descomptat, li vaig respondre. Soc fan del Barça des de sempre. Però tenia contracte amb el Rosengard i s’havia de negociar. El Barça va creure en mi abans de l’Eurocopa. Firmar abans em va permetre jugar amb el cap fresc.

"Hem fet una cosa molt gran amb l'Eurocopa. Moltes nenes juguen a futbol, abans triaven hoquei o voleibol. Hem obert un camí per al futur. M'he esforçat molt per aconseguir el que hem aconseguit"

–És la celebritat a Nieuw Bergen. Amb prou feines dues mil persones viuen a la meva ciutat. A Holanda la gent em reconeix. Abans de l’Eurocopa podia fer el que volia i ara tothom sap qui soc. No només jo, sinó les meves companyes.

–És lògic, són campiones d’Europa. Hem fet  coses molt grans. Moltes nenes fan futbol, abans triaven hoquei o voleibol. Els camps s’omplen. Hem obert un camí per al futur. Espero que els patrocinadors inverteixin en el femení perquè millorem.

­–I després va ser escollida millor del món. El 2017 és l’any de la seva vida. Sí, podem dir-ho així. He aconseguit molt més del que em vaig imaginar. Vaig fer sacrificis com no sortir amb les amigues. Em vaig esforçar molt per aconseguir el que he assolit. Però ha sigut gràcies al triomf de l’Eurocopa i al fet que el meu equip juga molt bé; sense aquests èxits no ho hauria guanyat.

­–¿Era un objectiu particular? Els últims anys volia ser la millor, sí. Tenia aquesta motivació jugant amb la selecció holandesa. Però hi ha moltes jugadores bones.

"El meu agent em va trucar per dir-me si volia jugar al Barça. Per descomptat, li vaig respondre. El club va confiar en mi i vaig firmar abans de l'Eurocopa. Hi ha una relació especial des que va venir Johan Cruyff, També és com un déu per a nosaltres"

–¿Quin és el pròxim? He guanyat la Copa d’Europa amb la selecció però no amb un club. Estic centrada en això amb el Barça.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

–¿Li agrada Barcelona? És clar. Vaig viure quatre anys a Suècia. No havia vist mai tantes vegades el sol com en aquests quatre mesos. Estic disfrutant. Havia visitat Barcelona un parell de vegades. No soc una turista, ja conec Gaudí. També havia estat al Camp Nou.

–Aquí creiem que el Barça és el club preferit dels holandesos. ¿És veritat? Sí, diria que sí. Hi ha una relació molt especial des que va venir Johan Cruyff. També és com un déu per a nosaltres.