El Barça passa a la final de la Copa del Rei després de guanyar el València (0-2)

Va resultar un exercici d’ofici i d’autoritat. A l’inici va resistir, al final va esclafar. Aquest és l’indestructible Barça de Valverde, que amb un canvi va resoldre a Mestalla (va entrar Coutinho i va marcar suplint un inoperant André Gomes) un partit aspre. Però els blaugranes no tenen nits tontes, capaços com són d’anar buidant fins i tot l’estadi valencià, impotent l’afició xe al comprovar que és tota una roca. Fins i tot va tenir temps de debutar Yerry Mina en una nit rodona que porta a la cinquena final consecutiva de la Copa del Rei. Allà l’espera el Sevilla, però el campió ja ha deixat ben clar que vol conservar el seu tron al màxim de temps possible. El 21 d’abril l’espera una altra final de la qual encara no es coneix l’escenari. Però hi serà el Barça.

Esperar i vèncer

L’equip de Valverde va governar sempre, el València va espantar. El guió del partit va respondre a tot el que es podia esperar. Mestalla, que no es va omplir, va empènyer el seu equip, però la resposta dels blaugranes va ser una autoritària sortida tiranitzant la pilota. No havien passat tres minuts de joc i el conjunt valencianista no sabia on dimonis era la pilota. Cillessen vivia tranquil.

Però un desajust a la banda esquerra –era responsabilitat d’André Gomes seguir Gayà– va generar el primer ensurt valencianista. Un excel·lent cop de cap de Rodrigo va ser repel·lit pel travesser de Cillessen. Era la prova que el València se sentia còmode en aquell paisatge tàctic on el Barça es passava la pilota, una vegada i una altra, com si fos un atac estàtic d’handbol, però sense atractiu.

La pilota anava de banda a banda fins que Messi, cansat dels errors d’André Gomes (en va tenir dos en la sortida de la pilota i una badada defensiva intolerable en una jugada amb Kondogbia a l’àrea petita blaugrana), va decidir mirar més a l’esquerra amb Iniesta i Jordi Alba, però sense desmelenar-se en cap moment per evitar que el València tingués opcions. I quan en va tenir, va emergir la defensa o un galàctic Cillessen amb una parada descomunal a Gayà.

El 'factor Coutinho'

El Barça no volia desmelenar-se. I tot i això, va haver de córrer cap enrere en un parell d’ocasions perquè el València va saber detectar on era el forat negre. ¡Sí, era allà! Sergi Roberto estava massa sol. Marcelino no patia gaire perquè els blaugranes eren plans i insípids. Sense regat, sense cap mena de verí. Messi ja es va oblidar, però literalment, d’André Gomes i el Barcelona, amb un Piqué ranquejant, més preocupat, com és lògic pel seu genoll, no estava tranquil. Rodrigo, i la seva gran mobilitat, suposaven una tortura per a l’estructura defensiva blaugrana perquè estaven descol·locats en el viatge de retorn cap a Cillessen.

L’equip de Valverde aixafava amb la possessió, però es minimitzava en la rematada. Tot va canviar, ¡ i de quina manera!, a la segona meitat quan el Barça va entrar amb tanta energia que Luis Suárez va enganyar Garay per assistir, com si encara estiguessin al Liverpool, el seu amic Coutinho. L’equip de Valverde va silenciar per sempre Mestalla. Però no es va conformar de guanyar 0-1. Ni de bon tros. Aquella ambició voraç que el caracteritza no es va acabar fins a l’últim sospir, com va demostrar el davanter uruguaià robant-li la pilota a Paulista per iniciar la jugada del 0-2, obra de Rakitic, que premiava així el seu excel·lent partit.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Quan va aparèixer Coutinho es va acabar la il·lusió del València i el Barça es cola a la final de la Copa amb un contundent 0-3 recompensant així l’excel·lent treball defensiu que ha aixecat Valverde. Té una precisió quirúrgica perquè sap superar males primeres parts afegint registres que no tenia abans com va demostrar l’aparició del brasiler. El València creia en el miracle, però no se’n va adonar, per més que Marcelino animés els seus jugadors, que no hi ha manera de superar aquest Barça.